Internacionalitzat el problema català

HISTORIADOR I CRONISTA DE GANDESA

“El pla de la Moncloa ha triomfat”, proclama eufòric el PP i el president Rajoy, quan Puigdemont es nomenat president i dóna pas a proclamar president autonòmic Jordi Sánchez. Tot és un enrenou! Els resultats del 21-D, contradiu l’aplicació del 155. Aquí radica la clau del garbuix recent. El problema es va iniciar el 2005, es va embolicar el 2012 i va quedar enredat totalment el 2017. Un conflicte de fàcil solució, si hagués existit voluntat de diàleg i s’hagués tractat políticament. I, ara, cada dia que passa, hom veu clar que la troca només es desembolicarà amb una crisi total. La presó dels actuals líders, l’exili del president i consellers, i engarjolar més polítics, tenir encausats el 80% dels alcaldes catalans, a què ens portarà? A res de bo! I tot perquè Puigdemont pot semblar que s’hagi embarcat en una aventura sense solució però, en canvi, ni es retira ni claudica. La premsa mundial, començant per Euronews, afirma que, “Espanya és una bomba de rellotgeria”, el Financial Times avisa sobre els efectes negatius que l’aplicació del 155 tindrà per Espanya, i sobre la retirada de Puigdemont en parlen els rotatius més important a primera pàgina, com France Pres, Le Monde, Die Zeit, Frankfurter Allgemeine Zeitung, o agències com Reuters i radiotelevisió de la majoria de tot el món. Fins i tot el llacet de Guardiola repercuteix al Parlament britànic o la destitució fulminant del cònsol honorari de Finlàndia, entre altres, es comenten a diferents parlaments europeus. L’enorme esforç de contrarestar-ho per part del ministre Dastis, influint en les cancelleries, pot aparentar que Espanya guanya però, quan la seva insistència és tan ferma, l’estat espanyol perd prestigi i tothom veu com les llibertats democràtiques queden en interdit. El tema de Catalunya s’està internacionalitzant, malgrat les sàtires i el menyspreu dels polítics del PP i Cs. Els delictes, tant esmentats per la premsa de Madrid, estan vivament qüestionats per amplíssims sectors judicials de Catalunya i d’Espanya. A les seves portades parlen “d’estafa”, “intent colpista”, “erosió de les institucions catalanes” o “manca de respecte a les institucions”. Però la malversació ja no existeix segons el mateix govern espanyols. Pérez Royo o Montserrat Comes senyalen que si el jutge impedeix investir Jordi Sánchez, com a president de la Generalitat, es cometrà prevaricació. Rafel Ribó diu que “la idea de l’estat de dret que es basa en la unitat de la pàtria, és una autèntica aberració”. El mateix Tribunal Suprem declara complexa la causa per rebel·lió i allarga un any més la instrucció. Dins i fora, les coses d’un i altres, no estan clares!

El conflicte de Catalunya fa trontollar les relacions d’Espanya amb diversos socis europeus per temes potser secundaris però importants com els esmentats anteriorment. I la prova la tenim amb les recents declaracions del Vaticà o d’alguns governs aliats que demanen diàleg polític perquè intueixen que la tossuderia de Rajoy pot fer trontollar les estructures de la Unió. No és solament la força que exerceixen al Parlament Europeu els eurodiputats catalans, bascos, finlandesos, lituans, entre altres, a estudiar el cas català. Els nervis se’ls alteren als principals presidents i governs europeus en veure que el problema català s’allarga i les grans solucions que dóna en Rajoy, cada cop, elles mateixes es contradiuen. Adverteixen que les manifestacions als carrers de les principals ciutats d’Espanya es prodiguen i sempre per la causa de la immobilitat del president: pensions, finançament, pressupostos i corrupció. I mentre el deute públic espanyol s’incrementa per moments i arriba a 24.590 $ per habitant. Catalunya és un greu problema, però a Espanya l’embolic cada cop és més gros.