La independència, per què?

HISTORIADOR

Hem arribat on alguns havíem somniat. El camí no ha estat fàcil; ens l’han facilitat des del moment que el T.C. a instàncies del PP va derogar l’Estatut aprovat pel poble català i amb el suport majoritari de “Las Cortes”. Fins aquell moment els sentiments de llibertat nacional existien malgrat no ser majoritaris. Aquest fou el punt d’inflexió i prosseguit per les reiterades negacions quan Rajoy va guanyar per majoria absoluta les eleccions estatals. No voler soltar gens la corda i al contrari, tibar-la més i, fins i tot, pretendre rebaixar algunes consecucions amb l’Estatut de la transició, ha estat el remat final. No voler reconèixer les diferències entre Catalunya i la resta d’Espanya han aixecat una gran part del poble i hem arribat on ara som. El T. C., seguint les ordres rebudes del govern, a cadascuna de les revocacions jurídiques, enlloc de desitjar solucionar les diferències, dialogant i cercant ponts, i no xafar-los, el govern ha preferit usar els instruments judicials pel sobre dels polítics i de la voluntat de l’enteniment. Som on som principalment per els motius exposats. Els sentiments amagats i gens exterioritzats per milions de catalans han ressuscitat, arribant al camí on ara ens trobem.

Cal esclarir que el camí que hem de prosseguir fins aconseguir a la República i la independència, no serà gens fàcil. Espanya ens ho posarà tot el més complicat possible; disposen de la hisenda i del seu repartiment territorial, de l’organització judicial i policial, de les ambaixades, de la majoria dels espanyols que s’hi oposen, a més del poder polític. Però el full de ruta, si no es produeix una equivocació per part del govern català, està traçat i els esquemes establerts i, per tant, assolible. El mateix Margallo, Ministre d’Exteriors, segons les seves declaracions, ho dóna per fet, malgrat pronosticar les majors calamitats.

Per evitar mals majors, seria desitjable un acord amb el govern espanyol, celebrar un referèndum i acceptar els resultats democràtics del mateix, tant pels unionistes com pels independentistes. En el seu moment i encara avui son els 80% que demanen aquest referèndum, també rebutjat per Espanya, que ens atorga la negació adduint la seva voluntat de “iguales” i conseqüentment no admet la seva celebració. Això portaria a que els trencaments provoquessin els mínims danys per ambdues parts i els repartiments d’actius i passius fossin consensuats, en cas de guanyar la separació.

I per què tot això?. A Espanya hi ha una gran majoria que no entén l’afany dels catalans. I a Catalunya hi ha una bona part que tampoc. Però Catalunya, ho vulguin o no molts espanyols, és una Nació mil·lenària tan antiga com ho pot ser Castella. Disposa d’una llengua pròpia, amb una idiosincràsia diferenciada, té una manera de ser, d’obrar, de treballar diferent. Els catalans des d’aquell nefast Decret de Nova Planta, on Catalunya perdia les llibertats nacionals i era absorbida pel regne de Castella, sempre ha desitjat recuperar la llibertat de poder fer servir la seva llengua, la seva cultura i aplicar les lleis emanades del seu poble. És quelcom que els catalans porten dins seu des de sempre.

Espanya i Catalunya podrien viure juntes si aquest fet s’hagués entès. Però les diferències existents ja van quedar materialitzades quan va existir la unió de reis, amb el casament d’Isabel i Ferran. Malgrat provenir de la Casa dels Tràstamara el rei de la Corona d’Aragó, la mentalitat d’un i altre, eren ben diferents. A Castella el rei era qui manava i tots havien d’obeir les seves ordres; “el rey es ley”, deien. A Aragó, integrada per un confederació d’Estats independents que cadascú d’ells disposava del seu parlament propi i que el rei convocava de tard en tard al parlament comú de tots tres, eren els parlamentaris qui li atorgaven els drets, legislaven les lleis i aprovaven els pressupostos. Eren dos conceptes totalment diferents, i contradictoris, que demostraven la manera de ser i d’obrar a un reialme i un altre. Vet aquí que aquell concepte inicial mai va ser entès per Castella. I queda manifest, encara avui.

Haurà d’haver un referèndum, donada la situació actual. Haurà de ser consensuat entre les parts. Si aquest mecanisme no funciona – i previsiblement no funcionarà- existirà un estat de xoc que gens afavoriran els interessos d’Espanya davant el món, com tampoc els de Catalunya. Sortir al carrer milers i milers de catalans –uns parlant en català i altres en castellà- exhibint senyeres i pacíficament demanant llibertat i Estat propi, hauria de fer reflexionar aquells que no han volgut dialogar i imposar els seus criteris per la majoria absoluta que disposaven.

El president Puigdemont ja ha manifestat davant la premsa estrangera que a més convocarà eleccions constituents pel més de juliol. El full de ruta està traçat. Dificultats en tindrem aquells que hauríem volgut un Estatut millorat i després de tantes negatives i tants menyspreus ens han abocat “al tot o res”. Ho sabem; però el camí està traçat i resulta molt difícil marxar enrere. Els tribunals, els jutges i els magistrats no ho son tot. La voluntat del poble està per sobre les lleis que algunes son justes o injustes malgrat aplicar-les els togats. Eren justes les lleis aplicades segons la legislació del general Franco?. Eren lleis però eren injustes; ara tenim tots l’oportunitat de rectificar i millorar. Buscar solucions dialogant mai és dolent. El perniciós és no voler parlar i desitjar imposar la voluntat d’un per sobre la dels altres, malgrat lleis que li donen forma.