La por al debat i al diàleg

HISTORIADOR

La intranquil·litat creix dins el govern espanyol. I es demostra quan el President Rajoy, diu que vol diàleg i arriba a Catalunya amb un paquet de mesures per solucionar el conflicte, que anteriorment va negar, a en Mas i en Puigdemont. Interiorment, en aquells moments, per moltes excuses que manifestin ara que se les veuen a maldades, va dictaminar i conseqüentment va obrar: “...para estos catalanes, ni agua!”. Quants despropòsits d’aquest PP que no vol entendre res de Catalunya! Dóna amb aquestes respostes els greuges comparatius i la manca de concrecions que hem patit durant anys tots els catalans? I quan afirmo “tots els catalans” també em refereixo als votants del PP, PSC i C,s.

Les coses van canviant com a resposta a les nostres reclamacions, i els intranquil·litzen, després de les negacions, quan el govern català mantén celebrar el referèndum. Tant és així que Rajoy no s’atreveix a exposar els regals que ara ofereix directament als membres del govern. Ho fa davant els empresaris, quan la majoria –gairebé la totalitat de tots ells- ja no se’l creuen. Representa la comèdia, doncs, davant els líders empresaris que son de la seva corda com Rosell, Gay de Montellà, Anton Costas o Jose Luís Bonet que tants advertiments li han fet paral·lels als del govern català i tampoc mai els ha escoltat. La resta d’empresaris, la seva immensa majoria, potser l’aplaudiran com si fos un teatre però saben que arriba tard i, tant si les obres que diu que construirà, es fan o no, la seva credibilitat ha quedat esborrada. El deixar podrir el que ell manifesta como “el problema catalán” ja no té la solució. Ho ha emprés massa tard, a deshora. Com no podia escoltar tantes i tantes manifestacions de propis i aliens que li reclamaven diàleg, comprensió i actuar a Catalunya amb accions reals, sense fer cas de ningú?

Arriba tard, i malgrat que part dels unionistes catalans també l’aplaudeixen, i ens torna a repetir que de tot es pot parlar menys anar contra la “seva” Constitució, la gran majoria dels catalans rebotaran en contra, per la comèdia que representa. Ja tard, tot el que diu se li gira contra ell mateix perquè la seva credibilitat ha caigut per sota del zero. Ara, com més parla, com més actua, com millor vol arreglar la “seva” solució, camina per la senda del “mal a pitjor”. La gent del carrer i dels pobles, aquells que no tenen poder econòmic però si la força de la manifestació, la gent que viu i respira pels carrers de Catalunya, ja no se’l creuen. I vet aquí que son el 80% els que li demanen el que ell no vol perquè mentint diu que la “seva” Constitució no li ho permet. O sigui que la voluntat catalana de les ¾ parts de la seva ciutadania, i els juristes constitucionalistes que expliquen que dins la mateixa hi ha articles que sí ho permeten, tots van equivocats? La seva voluntat no compta i ja poden dir el que vulguin que, ell pensa: Yo haré lo que querré”. L’únic, per tant, que mai s’equivoca, és ell. I per demostrar-ho imposa els jutges de la seva corda i els fa dictaminar allò que ell, des de l’advocacia de l’Estat, els fa dir. I als lleials ministres que mai poden diferir del seu criteri, actuen clarament contra els independentistes de forma fraudulenta com manifesta Margallo, comprant favors d’ambaixadors i caps d’Estat, per fer-los canviar de les declaracions que abans han manifestat. Això sí!, pagant amb els diners també dels catalans siguin independentistes o no.

La política del PP servint-se de la força dels jutges, inhabilitant els màxims dirigents del govern català, apareix davant l’opinió publica espanyola com si donés fruits. La força de la llei actua en contra de la força de la raó. I, per tant, el desànim dels independentistes no amaina, sinó ben al contrari, augmenta, malgrat el que puguin fer creure a la resta de l’Estat. Tant és així que els pocs ajuntaments que els queden al socialistes a Catalunya, la majoria es decanten a favor del Pacte Nacional pel Referèndum; no poden aguantar la pressió de la ciutadania del carrer. El PP, com a partit marginal a Catalunya, només en té un d’ajuntament que no arriba ni als 300 habitants, no li cal pressionar perquè la seva força municipal resulta irrisòria.

També el desànim entre els unionistes catalans va a més, malgrat la força que signifiquen les paraules d’Albiol, Arrimades i Iceta, seguint la veu d’en Rajoy, quan diuen que mai es celebrarà el referèndum. I paradoxalment la majoria dels seus mateixos militants els ho demanen. Tots tres no volen escoltar la veu del poble com tampoc la dels seus mateixos afiliats. I continuen donant suport a en Rajoy. Al C,s, contradient allò que proclamaren a les eleccions que entre altres promeses, era fer dimitir els polítics imputats per corrupció, protegir els denunciants, eliminar els aforaments i les portes giratòries, prohibir els indults pels corruptes polítics i que tot el robat i que no puguin haver ingerències polítiques pels casos de corrupció. El fracàs ha estat total. El PP ha ventilat aquestes promeses i ja no se’n parla més! I fan, la rialla per davant però, pretenen eliminar-los totalment i absorbir els vots que escindiren de les seves files. Qui ha dimitit com a conseqüència del suport a Rajoy? Vet aquí la manifestació dels unionistes de 6.500 persones reunides a la plaça de Sant Jaume contra els dos milions que demanen el contrari!

I al món que succeeix? Al dir del PP, res de res. Que equivocats estan! La força que tenen com Estat també se’ls redueix. Com ho faran per combatre els milers de catalans que sortirem al carrer a defensar les nostres Institucions inhabilitades? Ens volen fer por amb el 700 nous guàrdies civils que arriben repartits per les seves casernes catalanes, carregant trens de tancs i pagant als caps d’Estats europeus per fer-los dir que el problema català és un afer interior espanyol. Només ho podran combatre com Putin arrestant centenars de persones, a la plaça Roja, entre els milers, que inundarem Barcelona. Tindran prous presons?

I tot per negar el diàleg, les propostes i l’acord. Quanta inconsciència i manca de realisme!