Els catalans tenim moltes virtuts; el treball, l’estalvi, la constància, la innovació i l’europeisme. Però tenim un greu entrebanc; depenem d’Espanya i les decisions d’envergadura s’acaben determinant a Madrid. L’excusa és que som autònoms gràcies a que, quan el franquisme va caure per la mort del dictador, després de tanta ignomínia de “los 40 Años de Paz”, va nàixer la democràcia i els catalans ja podem decidir per nosaltres mateixos havent-se restituït l’autogovern. L’error d’aquell moment, analitzant-ho des de les perspectives actuals, va ser fatal. Vam creure que com ens deixaven parlar en català i escriure’l als estaments públics, que teníem un govern propi, i amb “quatre duros” a la caixa, ja disposaríem d’eines per enlairar els nostres propòsits negats durant anys.
El president Pujol sempre deia que desitjava disposar de totes les competències com a govern autònom; les bones i les dolentes. I ho tenia clar perquè al fons, l’objectiu a llarg termini era que Catalunya pogués decidir per ella mateixa, en tots els temes possibles, amb diners suficients i amb un govern on Barcelona fos la capital de Catalunya i les decisions fossin catalanes i no espanyoles.
Però el temps ens ha fet veure la nostra equivocació. Avançàvem, sense dubte, i del no res -ho teníem tot negat- passàvem a disposar d’eines pròpies que podíem utilitzar per desenvolupar allò que ens havia estat negat. I es van fer moltes coses que en aquell moment semblaven molt grans per les privacions que havíem patit. Als pobles teníem carrers per asfaltar, no tenien enllumenat suficient, no disposàvem escoles secundàries, ni centres de salut, ni hospitals comarcals, ni biblioteques, ni arxius, ni poliesportius i estàvem mancats de la majoria dels serveis essencials. Els pressupostos dels ajuntaments eren irrisoris per atendre les necessitats i molts d’ells ni disposaven de secretari, ni serveis tècnics. Però estàvem contents perquè la llum emergia; del no res havíem passat a percebre grans canvis que ens semblaven molt. I ho eren; però és que a Catalunya anàvem 40 anys retardats respecte a Europa. I ens calgué l’autogovern per anar tapant els forats essencials per estar inactius durant molts anys.
Havíem disposat de la bona experiència de la Mancomunitat abans i de la Generalitat, després. Però al final, per obra dels cops d’estat dels dictadors Primo de Rivera i de Franco, foren derrocades i destruïdes xafant les il·lusions d’un món millor pensat i concebut des del mateix País. I amb la Generalitat actual, està succeint el mateix. Tenim govern però les decisions finals mai les podem prendre nosaltres mateixos, i sobretot les més importants i transcendentals pel desenvolupament social, econòmic i cultural del nostre poble.
Com és que a Gandesa, la variant de la carretera N-420 que s’havia de construir l’any 1995, encara avui no s’hi ha pegat una paletada i centenars de camions s’han de trobar cada dia encaixonats a l’embut que hi ha a l’encreuament urbà que dóna pas a quatre carreteres i tres carrers del municipi? Com és que el Corredor del Mediterrani el fan passar per Madrid? Com és que l’aeroport de Barcelona no disposa dels pressupostos per eixamplar-lo? Com és que tenim trens sortits d’Ulldecona i de Riba-roja d’Ebre que encara avui els costa arribar a Barcelona tres hores, com en temps del general Franco i amb avaries diàries? Com és que a Madrid s’han construït 200 quilòmetres de metro i a Barcelona només 10 i encara avui es continua invertint allà més que aquí? Com és que patim el dèficit fiscal més horrorós d’Europa i la Generalitat no disposa de pressupostos suficients per atendre les necessitats dels hospitals, les obres públiques, les escoles i els serveis socials?
I per no disposar del que necessitem per cobrir les essencialitats, els polítics catalans es barallen entre ells i enerven els sentiments dels que desitjaríem la unitat. Ara es barallem per si el català ha de ser l’única llengua vehicular com ha proposat la CUP. Els caldria discutir, si Catalunya fos un estat independent? No! I per això al Parlament de Catalunya discrepen per temes que els decideix Madrid. Uns es barallen contra els altres i el PP, el PSOE i Vox només els cal anar posant pals a la roda per emmerdar més les qüestions catalanes amb visons espanyolistes que res tenen a veure amb la nostra idiosincràsia. Un exemple palpable el tenim a l’Ajuntament de Barcelona; els enemics més enfrontats a Espanya son el PP i el PSOE, però quan Trias va guanyar les eleccions de l’Ajuntament, els enemics es van aliar i el PP va donar-li els vots a Collboni sense res a canvi. I continuen sent enemics amb les espases enlaire però contra Catalunya sempre s’ajunten per preservar “La Unidad Nacional”. I vet aquí que Iceta i Illa anaven agafats del braç amb Fernández Díaz del PP i amb Ignacio Garriga de Vox, a les manifestacions espanyolistes, contra els governants de Catalunya, l’any 2017, fent costat al 155 de Rajoy.
Les baralles entre els dos grans partits espanyols no són per altra cosa que per manar a Madrid; això de les cadires i els bastons del “mando” son l’essència per ells i per això són grans enemics. Les conveniències d’uns i els altres fan canviar els criteris del moment. Mentre que els polític catalans es barallen, els tribunals fan el que volen, com així González Pons ho va declarar fa pocs dies que eren “un càncer”, i acusen de terrorisme unes manifestacions reivindicatives catalanes per no concedir l’amnistia al President Puigdemont. En canvi no aclareixen les responsabilitats de l’Operació Catalunya pagats amb diners públics, com tampoc els robatoris del PP amb sous de diner negre cobrats per les seves cúpules, la construcció de la seva seu de Madrid improcedent o que el rei emèrit es passegi sense demanar-li cap responsabilitat.
I nosaltres els catalans, ens continuem barallant al nostre Parlament. Quantes incongruències! I al final la nostra capital no és Barcelona, i les nostres virtuts, nosaltres mateixos, les tirem per terra…Mentre no siguem independents, la capital de Catalunya serà Madrid i mai podrem gaudir de la nostra bandera, dels nostres diners i de les nostres decisions, com és el desig de la majoria dels catalans.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari