Aquell gris plom que pesa tant, que ho embolcalla tot i a tothom, que es filtra silenciós per qualsevol escletxa. Aquell gris plom que s’escampa silenciós, i que tenyeix de mediocritat i simplicitat les mirades, les paraules, els gestos… la vida. Aquell gris plom burocràtic i tediós, que ho ralentitza tot, que ho eternitza tot, que no deixa espai ni lloc ni esperança a la creativitat i que iguala, uniformitza i presiona sempre a la baixa, sempre a la baixa. Aquell gris plom que trenca somnis i desdibuixa futurs individuals i col·lectius i familiars en la incertesa angoixant de no poder preveure ni controlar les pròpies vides i els propis destins. “To your end / Not even jail”.
Aquell gris plom megalític és com aquest que veu ara, mar enllà, horitzó enllà, per la finestra del tren que la porta fins al sud alliberador, i que s’aproxima gegantí i constant. “We travel south with this use / I’m subtle like a lion’s cage / Such a cautious display / Remember take hold of your time here”. La lletra d’Interpol ressona contundent al seu inseparable iPod demodé de color verd. I tanca els ulls. Durant mesos ha ressonat com tro eixordidor i constant i a la fi fals que s’esdevindria una #novanormalitat, una suposada nova Arcàdia social i humana on tots ens cuidariem els uns als altres i hi hauria un canvi de prioritats… Però res d’això s’ha esdevingut, i ni probablement arribi a passar mai. La grisor és encara més espessa, més densa, més asfixiant. Res no ha canviat: no s’ha modificat cap dels mecanismes de la seua vida, que continuen immersos en una dinàmica perversa i anihilant.
Aquell gris plom metàl·lic, fred i impresonal que t’oprimeix i et bloqueja, i que et deixa sense capacitat d’acció ni de decisió. I necessitava aire. La fugida cap endavant, sense rumb ni ordre… és lícita quan ja el teu món tampoc és capaç d’oferir-te cap mena de rumb ni ordre. Un nou inici lluny, lluny d’autòmates emmascarats, lluny d’una ciutat on ja no es veuen somriures. “We marshal in the days of longing”.
Però enmig de tot plegat, emmig d’aquesta grisor acceptada, assumida i interioritzada i que ho inunda tot, veu asseguda a l’altra filera de seients una bonica xiqueta de cabell d’un marró llis i etern, que llegeix i xala i té els seus ulls brillants d’una vida encara per a gaudir i fruit i estimar. “Oh but all this to learn and your hair’s so free”. I sense quasi proposar-s’ho és capaç de veure-li un somriure blanquíssim, esperançador i brillant i encara innocent, alegre i vital. I pensa que, malgrat tot, cal seguir ferms, i que encara, aquest, és i serà el nostre temps. I és i serà el seu temps i el de tots. I que encara no hi ha cap presó que ens reclogui les nostres decisions. “Remember take hold of your time here”.
Fes el teu comentari