Una història d’amor

Hi havia una vegada dos joves enamorats que vivien en una república idíl·lica i llunyana, plena de bones persones i de felicitat eterna. Ell vivia a la capital d’aquella república distòpica, era fort i intel·ligent i sempre anava acompanyat d’una miríada d’aduladors que l’afalagaven amb tot de presents. Ella, tendra i solitària, melangiosa i plena d’aquella bellesa lànguida que t’atrapa i t’atrau bojament només mirar-la, vivia al sud d’aquella república meravellosa. Entre ells dos hi havia una història d’amor mai correspost. Una història que durava anys i panys. Sobretot per part d’ella, que es planyia tristament de l’abandonament que patia per part del seu estimat. Cada cert temps, li enviava belles poesies d’amor, formosos heptasil·làbics, en què enaltia les seves beutats per així intentar atreure el seu etern estimat. Però no hi havia manera. El seu estimat la deixava abandonada, i només li enviava falses promeses d’amor que mai es complien i que mai arribaven. Malgrat tot, l’estimada mai va deixar d’estimar-lo amb intensa passió jovenívola.

Fins que un dia a aquella república bucòlica va arribar un virus que ho va arrasar tot i tothom. El seu món es va enfonsar. Tots dos es van posar malalts, especialment l’estimat, que va patir molt, amb fortes febres. Tots dos es van veure de cop reclosos, tancats a pany i forrellat sense ni tan sols poder-se enviar cap mena de missatge d’amor, cap carta formosa plena d’amor incondicional. Però sorprenentment, enmig d’aquest entorn hostil, el seu amor va créixer en la distància. En la llunyania es van sentir de cop i volta més units, més propers. Amb el temps, el virus ja no va ser tan virulent, i els governants mancats d’autoritat d’aquella república pastorívola van permetre de nou que els seus habitants es poguessin veure i gaudir i estimar-se. I de cop i volta, l’estimat ja recuperat, va poder copsar la bellesa eterna de la seva estimada oblidada. I va entendre com n’havia estat d’injust en excloure-la en un exili emocional i llunyà, com si d’una Sibèria del sud es tractés. I l’estimat deixà que avantguardes dels seus aduladors visitessin la seva estimada, i gaudissin dels seus encants, de la seva llum i dels seus olors, i que es perdessin en la seva geografia epidèrmica, i li diguessin com l’estimaven.

I l’estimada es sentí complaguda per aquestes mostres sempre buscades i necessàries d’un amor, un amor en que tots dos es necessiten mútuament, però per desgràcia només un d’ells veu imprescindible aquesta necessitat. Malgrat tot, l’estimada no podia deixar de sentir-se d’alguna manera dolguda. Tal volta aquest amor fos només un interès sobtat i efímer? Tal volta al cop d’uns mesos, d’unes setmanes, tot tornaria a una #novanormalitat que per a ella sempre havia estat mateixa? L’amor, el ser-hi present, es cultiva sempre tot i la llunyania. Perquè ella, l’estimada, encara que no se la veiés, sempre hi ha sigut.