La dona que recull fragments de vida

La dona que recull fragments de vida, de llarg cabell extremadament arrissat i recollit amb una simple cua, entra protegida de dalt a baix -amb mascareta, guants, una visera protectora i un mono quirúrgic de color blanc- al tren 449 que acaba d’arribar del nord suposadament pròsper i ric. Són les 18.20h de la tarda. Arriba tard, com sempre. Divuit minuts tard. Aquesta #novanormalitat no ha canviat res en absolut ni ha portat cap mena de millora. Els trens continuen arribant tard a aquesta castigada estació que ha viscut millors temps. Com és ben cert també el sol brusent que cau a plom aquesta tòrrida tarda del mes d’agost. Com també és ben cert que la vida segueix fluint per aquests camins de ferro, i també, de ben segur, per les escletxes de les persianes abaixades dels edificis que envolten l’estació. A la dona d’ulleres efímeres, com de cotó, li agrada pensar que sempre hi ha algú que treu un ull d’amagatotis per aquests puntets de vida, i que l’observen encuriosits. I sap, també, que no és la única que pensa així.

La dona, de complexió i vitalitat fortes i contundents, és d’aquelles que no es deixa trepitjar fàcilment. Abans, pensa, si fa falta trepitja ella. Si fa falta. Espera pacient, recolzada al seu carret on hi ha una tona de gel hidroalcohòlic i altres potingues per a higienitzar -ara en diem així, de netejar-, a que baixin tots els passatgers del tren, i que enfilin andana enllà i que es perdin engolits per aquesta humitat excessiva i violenta, i que baixa concentrada en un riu furiós i que colonitza tota la ciutat. Mitja dotzena mal comptada arriben a l’infern estiuenc d’aquesta ciutat desamparada. Un altre rierol de suor li baixa esquena avall.

La dona, que aplega episodis de vida, de llavis molsuts i ulls sortits d’un maragda únic, entra finalment als vagons solitaris, i es posa a feinejar. Té instruccions precises, concises i exactes. Tot ha de quedar ben net. Millor dit, ben higienitzat, no fos cas que no n’hi hagués prou. Així que dit i fet. S’hi esforça amb rigor exhaustiu i eficiència soviètica. Perquè a banda de netejar -bé, perdó, higienitzar, i és que la dona no s’acaba d’acostumar a aquest ús pervers del llenguatge, a aquests neologismes imprecisos per a designar qualsevol nova realitat- totes les superfícies i espais dels vagons, cal torcar intensament i sense contemplacions, i posteriorment recollir en bosses d’escombraries industrials, qualsevol fragment de vida que resti encara visible.

Així que la dona, quan acaba la seua jornada i veu fugaçment com arriba sempre distret el vigilant del torn de nit, surt del tren amb un sac d’escombraries carregat de vivències, de records i d’experiències, de riures i de plors, de besades profundes i de besades robades d’amor jovenívol, de llargues xerrades vora el foc d’hivern i sota la figuera ombrívola d’estiu, d’abraçades que calmen i reconforten i d’excursions a la natura amb la canalla… Ja no en queda ni rastre. Tot ha quedat degudament higienitzat -parlarem precís i com toca- per a la següent tongada de passatgers. Vaja, res que no faci, a gran escala, aquesta #novanormalitat, que ja s’ha emportat per davant tantes i tantes i històries tant o més importants que la seva.

***

La dona que recull fragments de vida, malgrat el pes que carrega -pes físic, però també pes emocional i sentimental, del que potser pesar més i és més feixuc d’incloure a la teua motxilla personal- arriba ràpid a casa seua. Viu en un cèntric pis a tocar de l’estació, amb el seu pare, un home gran, entre la setantena i la vuitantena, que porta unes ulleres de cul de got i montures negres, i que des de fa ja tres mesos i mig espera la seua dona, la seua mare, quan se la van endur… i l’espera mentre mira constantment per entre les escletxes d’unes persianes ja per sempre més abaixades, que el separen d’un món i d’una vida que ja no entén i que no és la seua. La dona, la filla, feta en si mateixa de fragments i de retalls (bé, com tots nosaltres), besa tendrament son pare, i l’abraça fort, molt fort, com abracen les filles de 8 anys als pares, en aquells anys sempre intensos en què les filles encara consideren els pares els ídols suprems. I li diu a cau d’orella que se l’estima molt; també com feia quan tenia 8 anys… i que mai ho ha deixat de fer.

Encara no s’ha independitzat. Voldria, però de fet no pot. Entra a la seua habitació, posa el sac industrial d’escombraries damunt del seu llit, i comença a treure els fragments de vida que ha collit. I els posa amb una finor exquisida als prestatges de la vida que ocupen tot el perímetre de la seua habitació, des del terra fins al sostre. I s’uneixen als altres bocins de vida que ha anat aplegant durant anys. Fraccions que, totes juntes, la defineixen i la fan ser com és i actuar d’una determinada manera, i que justament per això uneix amb passió i dedicació. Fraccions com tots natros, que tots junts, també ens defineixen i ens fan ser i sentir i percebre d’una manera única i irrepetible. I que també ens fan ser molt més forts.