Mentre encara duri aquest desig d’utopia

L. encara no arriba a la trentena, però ja és algú que et motiva i t’implica només conèixer-lo. Té els ulls encara plens d’un profund desig d’utopia, de voler millorar encara més les coses en aquesta #novanormalitat que mata i anihila i et bandeja encara més; i ell sap, segurament millor que ningú, que si, que és possible. L., a més, és un d’aquells ebrencs fills de la diàspora d’un territori que es deixa perdre el seu talent i els seus joves. Però L. és d’aquells paios sempre positius, i pensa que ben mirat viu i treballa i estima i sent a la cinquena comarca ebrenca. I és que de fet, ja ho tenen ja, aquests ebrencs, que viuen on els dóna la gana.

Però la realitat, a voltes, supera fins i tot al mateix L., un paio eminentment optimista, que és d’aquells que sempre veu el got sempre mig ple. Aquesta realitat, que cau a plom malgrat els nostres esforços, i que per exemple li diu a L. que viu a una ciutat sense massa o cap mena de personalitat, que sempre ha mirat cap a un nord -que està perillosament massa a prop- buscant una identitat que mai tindrà, i que ha obviat i menystingut i amagat sempre part del caràcter. I que per exemple, també li diu que mai més tornarà a la seua terra fins que no es jubilarà, si és que encara queden pensions. I que per exemple, també li diu que en aquest sud llunyà i etern i immens el tren segueix abandonat i menyspreat, tot i els esforços i la lluita i les ganes que hi posa des d’una plataforma que reivindica, justament, el valor i la necessitat d’un tren digne i de qualitat que uneixi i teixeixi persones i vides, i de passada, també, territoris.

L. pensa fugaçment tot això quan veu al fons, a la mar perenne que banya les nostres cultures, un gris plom que s’aproxima lent però constant a la ciutat. I sap que hi ha perills, que cal estar amatents, com sempre ha fet, fa i farà. Però aquests pensaments desapareixen quan veu arribar, amb el Serrallo al fons, el 499 aquest dimecres tòrrid d’aquest estiu atípic i potser fins i tot una mica distòpic. Puja a l’últim vagó, sempre a l’últim vagó (ell, com tots els assidus ferroviaris, és també algú amb moltes manies, d’aquelles que donen i generen un viatge vital segur), i enfila el passadís flanquejat de dues fileres immensament llargues de paraules que ara per ara sembla que romandran força mesos emmascarades. Fins que L. troba l’home que intenta escriure, amb el seu portàtil atrotinat i al qual li falla una micarrona la pantalla. Ambdós són pacients habituals d’aquesta línia del sud en fallida estructural, i que potser és una mica el reflex dels pobles i ciutats per on passa. De seguida es posen a parlar, a discutir i a opinar, sempre amb una passió encomanadissa i àmpliament amistosa.

De cop, L. li etziba a l’home que intenta escriure, que mentre encara duri el desig d’utopia cal seguir lluitant per deixar un món millor a la nostra canalla. I li diu que maldi per escriure sobre aquestes vides que veu cada dia sobre aquests camins de ferro tant plens de persones i històries d’una quotidianitat colossal. I que les doti d’aquest desig d’utopia tant i tant imprescindible… i que de fet som tots nosaltres els qui canviem aquest nou món tant impersonal que se’ns tira a sobre.

Foto Philipp Birmes a Pexels.