La mirada que construeix

En D. és arquitecte. Bé, també evidentment és un home, una persona a la qual no té per què definir-la una professió determinada. Però el seu cas és especial, i D. és un d’aquells apassionats per la seua feina, que viu i sobreviu i respira gràcies a i per a la seva feina, fins a tal punt que ho mira tot, ho analitza tot, ho processa tot, des d’una mirada axonomètrica. Sota els seus cabells fortament arrissats, i que li cauen per mitja cara, D. disposa d’uns ulls profundament ebrencs que són capaços de transformar la realitat i les persones, i de determinar automàticament coordenades i punts i rectes, i projectar la vida en forma ortogonal des d’un pla sòlid. Vaja, el que vindria a ser una visió axonomètrica.

Malgrat no ser ni tan sols les 6.00h de la matinada, D. ja té activada aquesta visió… Bé, de fet, no la perd mai. Està palplantat al bell mig del vestíbul d’aquesta estació de segona, fent cua per a comprar un bitllet de tornada cap al nord llunyà i impersonal. Sí, ell, també, és un producte primerenc d’aquesta diàspora de talent i de vides que sagna i malmet les capacitats i les possibilitats, i que bascula entre la feina i la vida, entre les arrels profundes encastades al més fondo d’un riu de dolça remor, i la construcció necessària d’una vida, de persones i de recursos que aquestes arrels dissortadament no li poden donar.

D. no és l’únic que espera pacient, pansidament i entre badalls enclotats enmig d’una son omnipresent. Davant d’ell hi ha un home que porta un ridícul i abominable barret blau; una dona encara excessivament jove com per a saber res del món; un home de cap enorme i somriure bicolor; o una senyora que carrega tot d’estris de cosir… Tots, evidentment, amagant els seus somriures i les seues expressions rere aquestes omnipresents mascaretes. Són només quatre exemplars que ja transiten per aquesta #novanormalitat a aquestes hores, pensa, sense cap mena d’intenció ni d’objectiu que simplement, reprendre les regnes i el control de les seues vides, que no és poca cosa. D., com no, els mira de forma axonomètrica. Els construeix i els posiciona enmig d’un pla i unes coordenades concretes. D. els visualitza en el context, i els seus ulls li expliquen cruelment, sense contemplacions, que aquest context nou no funciona, de cap de les maneres, i que ens portarà fins l’abisme. Bé, el context d’on veníem tampoc és que funcionés massa bé, pensa D., però la seva mirada axonomètrica ara li explica que les coordenades actuals no encaixen i que costarà uns quants anys tornar a trobar uns nous punts de sòlid fonament social, cultural i humà. D. ha après abans que ningú que en el món que ja ha arribat haurem d’aprendre a parlar amb la mirada, a comunicar amb llambregades i intenses i càlides que ens retornin aquesta humanitat parcialment perduda i ens aproximin a les nostres vides de les quals mai ens n’hauríem d’haver distanciat. D. sap, perquè ja la té entrenada, que la mirada construeix i edifica nous móns. I D. sap, també, que quan les boques i els somriures i les paraules resten closes, han de ser els ulls els qui ens facin entendre que aquí tothom hi té cabuda.