Les escletxes a la persiana

L’home gran, entre la setantena i la vuitantena, clava l’ull dret en una de les escletxes de la persiana, mig abaixada, del menjador en la penombra ataronjada d’aquest capvespre d’estiu, del pis que té en propietat al centre de la ciutat. L’ull dret, mentre tanca lleument l’ull esquerre i aguanta amb la mà esquerra les seues inseparables ulleres de cul de got i montures negres.

L’home de cabell canós i nas de faccions exageradament gregues, veu una ciutat solitària i sense vida com bull en calor sahariana, submergida en una espessa i enganxifosa boirina quitranada que ho impregna tot. I malgrat tenir les finestres tancades i l’aire condicionat rondinant tot el dia, sent el remugueig eixordidor del motor del tren 449 que acaba d’arribar a l’estació, procedent del nord. Una fressa que aclapara i que és més intensa i pesada i angoixant enmig d’aquest silenci pandèmic.

L’home d’ulls profunds i d’un verd maragda intensament entristit, fa tres mesos i mig que no surt de casa. Pot semblar molt, o pot semblar poc, no ho sap. I ja no li importa en absolut. Fa un parell de mesos que unes persones de veu fonda i abismal i cobertes de dalt a baix li van arrancar del més profund del seu cor el seu amor etern. Es quedà sol, sol i buit de vida i de carícies tendres i rugoses i de mirades serenes en una calma matinal i compartida. Ja tan sols li queda sa filla, una dona contundent, de llavis molsuts i ulls de color maragda intens, que treballa just davant a l’estació i aplega i col·lecciona fragments de vida. Des de llavors que espera. Des de llavors que s’ha quedat reclòs i mort en vida en un pis immens i ple d’una buidor maligna. Una buidor maligna com la d’aquesta ciutat fantasmagòrica i alhora disciplinada, que emmascara els somriures, que s’amaga dins de petits caus i que mira inquisidora i de reüll.

Des de llavors, malgrat tot, l’home de barba blanca de dos dies i llavis esquerdats mira amb puntualitat britànica deu cops al dia per la mateixa escletxa de la persiana, permanentment abaixada per la calor i com a barrera simbòlica de què les coses tampoc funcionen massa bé en aquesta mal trobada #novanormalitat i que continua sent un infern per a massa éssers humans. Però avui és diferent, malgrat percebre que ja no veurà ni sentirà ni olorarà mai més el seu amor. Avui és diferent. Entre les fulles enceses de calor ebrenca dels arbres del passeig de l’estació veu un pare i una xiqueta agafats de la mà, que avancen decidits a agafar un tren. I veu sorprès com a la xiqueta li pot veure, a través de la mascareta, un somriure etern i nítid, que guia i orienta, i que és també una escletxa a on agafar-nos i continuar. Una escletxa com les d’aquesta persiana, on esperar pacient i confiadament, el retorn segur d’un amor que mai se n’hauria d’haver anat.

*Foto Bryan Geraldo a Pexels.