El sol rere els Ports

Observa mig endormiscada com el tren avança fent giragonses impossibles per entre els contraforts de la serra de les Veles, camí de Tortosa, ben amunt per un viaducte que desapareix entre la boirina espessa i carregada d’humitat de la vall de l’Ebre. L’observa des de baix, en la llunyania, mentre una quasi imperceptible brisa fluvial gronxa la seva hamaca on jau tranquil·lament aquest primer dia de vacances, sota una frondosa figuera que li dóna una ombra eterna, en el seu tros vora la remor líquida, sincera i propera, de l’Ebre. El sol s’amaga rere els Ports, mandrós i taronja, en una hora indeterminada d’aquest primer dia d’agost d’un estiu intensament calorós. I no li importa gens ni mica aquest fluir imprecís i despreocupat, aquest deixar-se anar enyoradís. La vida ja vindria a ser -ja hauria de ser- una mica això, pensa… sense les perversions al cap i a la fi supèrflues i pel cap baix innecessàries que ens dominen, i que deixem que ens dominin.

Recorda el primer dia que veié l’espectacle màgic de la posta de sol rere el Caro majestuós, precisament dalt d’un tren com l’ha vist avui. I se n’enamorà intensament, fins les entranyes. I se li gravà per sempre més aquest moment, aquesta instantània plena d’una bellesa ombrívola i ancestral. La nostra existència, pensa, està feta d’aquests records que se’ns claven al cor i al cap, i ens acompanyen per sempre més i se’ns marquen a foc en la nostra manera de ser i entendre i viure i sentir el món i les passions. Just com ara, que sent fruir entre rialles clares i fortes i encara innocents les seues dues filles, que xipollegen a la bassa mentre una flaire de carn a la brasa ho impregna tot i li entra nas endins. I recorda aquell primer dia amb una sensació alliberadora, i aquest cop si amb la certesa real i primigènia d’obtenir i arribar a una #novanormalitat, aquest cop veritable i llargament desitjada. El primer dia de vacances ja vindria a ser això.