L’home de mitjana edat, de cabell ben negre, fosc i lluent, que s’ha afaitat metòdicament, i que put a loció, justament avui dimecres compleix exactament 45 anys. I precisament avui, que es troba just al bell mig exacte de la seva vida (ell és d’aquells personatges a qui agrada tenir-ho tot controlat, fins i tot la seva mort, i sap íntimament que morirà als 90 anys, ni un any més ni un any menys), torna a agafar el tren per anar a treballar després d’aquest parèntesi de tres mesos i mig que ho ha capgirat tot, i que ha servit ben bé per a fer -al capdavall- que res canviï i que tot torni a ser exactament tant desigual i infame com ho ha estat sempre. Ja dèiem que és una d’aquelles persones que ho vol controlar tot, i controla fins i tot la seua derrota com a ésser, doncs és justament on se sent més còmode, més a gust i més expansiu, ja que se sent així igual, homogeni, uniforme a la resta de persones que habiten aquest vagó de tren model 449, i que amb els seus actes individuals -com els seus- han contribuït a aquesta derrota sistèmica i estructural que ho ha xopat tot fins l’asfíxia. La derrota uniformitza, uneix… i calma. I és també una de les últimes llibertats que es perden. Una derrota senzilla i simple de la qual sembla que no volem, o no sabem o no podem, sortir-ne. I potser, fins i tot, ja ens està bé així.
L’home d’edat mitja, que tot just ahir es va tenyir compulsivament, de vista cansada i que avui estrena ulleres per última vegada, està inquiet. Molt inquiet. Massa inquiet. Hauria d’estar feliç. Moderadament feliç, potser. Optimísticament feliç, fins i tot. Tot torna a la seva normalitat, a la derrotada normalitats de tots i cadascún de nosaltres. Creu fermament que aquests tres mesos i mig de parèntesi, de confinament, han estat una anomalia plena d’amorosa humanitat, de retrobament, o a molt estirar un temps d’una petita victòria temporal que algú ens va cedir erròniament. Però malgrat tot, malgrat saber que torna a una normalitat plena de morfina lúdico-social, està inquiet. Molt inquiet. Massa inquiet. Inquietantment inquiet. De fet, porta una hora i cinquanta-nou minuts exactes movent espasmòdicament la seva cama esquerra. Ja hem dit que l’home d’ulls enfonsats i envoltats d’arrugues blanques és un d’aquells paios que ho controla tot, fins i tot la seva inquietud.
L’home de mitjana edat, al qual les filles ja no tenen com a ídol absolut (i això ja és en si mateix una derrota absoluta malgrat ser llei de vida), de fet no anava massa errat amb la seva inquietud exasperant a flor de pell. Tres seients més enllà d’on s’asseu veu una pantalla d’un vell ordinador portàtil que fa pampallugues, i un home que intenta escriure breu, curt, succintament, sobre els ésser humans que malgrat tot sobreviuen en aquesta línia de tren maldestrament abandonada. I gràcies a les seues ulleres d’òptic francès acabades d’estrenar per última vegada, és capaç de llegir a la pantalla, amb els ulls curulls d’horror, agònicament, del portàtil de l’home que escriu que un tren model 449 com en el que va, en un dimecres com avui, i amb exactament les mateixes persones que hi van avui, cau de dalt d’un penya-segat i s’afona a la immensitat blava d’una mar mil·lenària que també està tocada de mort. Com ell, i segurament com tots natros, que movem amb espasmes incansables les nostres cames fins l’últim segon.
Fes el teu comentari