L’etimologia de la paraula religió resulta d’allò més reveladora. El mot prové del verb llatí “religare” que significa “lligar amb força”. El seu ús actual es limita a les accepcions teològiques, però el concepte original és més ampli i fa referència a tots aquells mecanismes o idees força que uneixen una comunitat.
La importància d’aquesta concepció social del terme ha fet que el poder sempre hagi anat de la mà d’alguna religió. Quan els poderosos necessiten l’adhesió de persones a les que perjudiquen, només poden recórrer al terror i al xantatge moral. Mitjançant l’existència i patrimonialització d’un element sacralitzat, s’aconsegueix imposar un ordre social que beneficia els que es troben a la cúspide, les elits extractives, amb el consentiment dels que sufraguen el sistema, malgrat que aquest no els afavoreixi. I no consenteixen perquè defensin les elits, si no perquè respecten allò que consideren sagrat. Per això segueixen les normes morals i ètiques que se’n deriven. La falta de satisfacció material, o la seva precarietat, es compensa amb la satisfacció espiritual que aporta la religió, cobrint aquesta altra faceta vital per als humans. D’aquí la coneguda frase que diu que “la religió és l’opi del poble”.
En el nostre entorn, la Nació és avui en dia l’opi del poble. Les elits que no poden justificar de cap altra manera la seva posició predominant en la societat s’erigeixen en defensores de la Nació
Les religions teològiques van fer la seva funció durant molts segles com a proveïdores de satisfacció compensatòria a les persones oprimides. Amb la Il·lustració i la primera revolució industrial creix la necessitat de disposar de mà d’obra més formada i capacitada. L’obscurantisme religiós comença a perdre força. A canvi, sorgeixen els nacionalismes. Les monarquies per la Gràcia de Déu es van transformant en estats-nació mitjançant la instrumentalització del sentiment nacional per part de les elits. La identitat col·lectiva es converteix en la nova força relligadora de la societat. I apareix un nou obscurantisme que bandeja, com en tota religió, aquell que no encaixa en els paràmetres establerts. I, de la mateixa manera que passa en tot sistema religiós, la Nació passa a ser una figura supranatural, amb atribucions humanes divinificades: pateix, viu, parla en una llengua determinada, es manifesta a través d’unes expressions culturals concretes, té amics i enemics, etc.
En el nostre entorn, la Nació és avui en dia l’opi del poble. Les elits que no poden justificar de cap altra manera la seva posició predominant en la societat s’erigeixen en defensores de la Nació. A partir d’aquest disseny qualsevol privilegi és acceptable. Què els podem negar a aquells que lluiten amb tant d’afany per la nostra identitat nacional? Si a canvi n’obtenen alguna prebenda, ben merescuda la tenen! I si nosaltres hem de suportar algun sacrifici per la causa, benvingut sigui! Els catalans i els espanyols coneixem prou bé aquests mecanismes.
Les revolucions liberals que s’han anat succeint des dels inicis de la història sempre han acabat sucumbint a les religions il·liberals del moment. No es pot, per tant, subestimar el poder de les religions. És més, jo diria que són necessàries. A tota societat li calen elements que la relliguin. Un grup de persones individualistes no és una societat. I una societat ben relligada sempre és un entorn on les persones poden assolir majors quotes de llibertat que els permetin dur a terme els seus projectes individuals respectant alhora els de la resta de persones.
Cal trobar una nova forma de relligar-nos. Una religió liberal que no sacralitzi cap altra cosa que no siguin les llibertats individuals i col·lectives, si és que cal sacralitzar-ne alguna. Si no ho aconseguim, la religió il·liberal i les elits que la parasiten continuaran ocupant el seu lloc.
Fes el teu comentari