La “veueta”
—Ei.—Què vols?.—Jugar.—Clar. I després, si això, pagues tu les factures.—No sé què és això.—Ja es nota. Hi ha una cosa curiosa en aquest diàleg: els dos soc jo. Un, el que paga factures; l’altre, el que no sap ni què són. Un és l’adult, el que sosté la vida —eficient, responsable i cada cop més domesticat—; l’altre és el xiquet que, aparentment, la faria trontollar si li deixés massa espai, però que en realitat, és l’únic que encara no ha après a fer veure que tot encaixa. Durant anys he tingut clar qui havia de manar. No per convicció, sinó per supervivència. I en aquest procés, l’adult ha anat guanyant terreny fins a convertir-se en una versió tan controlada, tan correcta i tan ben entrenada… que ja no sap gaire si viu o simplement compleix. I just quan tot sembla...
Llegir mésDetails
