Fantasmes
Durant una bona temporada vaig conviure amb fantasmes. I no, no és una metàfora especialment brillant. És gairebé una descripció clínica. Perquè si algú hagués observat el meu funcionament mental durant aquella època, probablement hauria arribat a la conclusió que vivia en una casa encantada. No passava res especialment greu. Però tampoc passava res especialment anormal. Vivia en una una remor de fons. Un soroll persistent. Un fregadís de cadenes emocionals arrossegant-se pels passadissos de la memòria. Clinc. Clinc. Clinc. Tot el sant dia. Una banda sonora que només sentia jo. Perquè els fantasmes tenen aquesta habilitat extraordinària. No existeixen. Però fan molt soroll. Sobretot quan els alimentes. I jo els alimentava amb una disciplina admirable. Records per esmorzar. Nostàlgia per dinar. I una bona ració d’"i si..." abans d'anar a dormir. Una dieta perfecta per mantenir qualsevol espectre emocional...
Llegir mésDetails






















































