Tot igual, menys jo!
Tot semblava intacte.Com una foto…. D’aquelles que jo mateix he editat durant anys: sense esquerdes, sense soroll, sense cap detall que molesti. Una postal emocional amb filtre incorporat. Tot al seu lloc. Tot perfecte. Tot… disponible, en teoria. I jo arribant-hi com si fos client habitual del meu propi passat. Amb aquella seguretat absurda de pensar que només cal tornar, seure, mirar… i ja ho tindria: sensacions reactivades, emocions en streaming, records amb so envoltant. Com si només hagués de prémer “play”. Sí, clar. Perquè jo, evidentment, soc d’aquells que molts cops es pensa que la vida funciona com Netflix: “continuar veient”, seguir exactament on et vas quedar. Doncs no. La foto no s’ha mogut.El que s’ha mogut soc jo. I això és el que no havia previst. Arribo, camino, miro… i tot quadra massa. Façanes amb els mateixos colors....
Llegir mésDetails
