‘Assemblea’, per Toni Pons
—No hi estic d'acord. —Jo tampoc. —Perfecte. Dos contra un. —Això és democràcia, papa. —No exactament. —Som majoria. —Sí, però jo soc el pare. —Això és dictadura. —Correcte. Assemblea acabada. Em mireu. Us mireu. I apareix aquell somriure que diu que aquesta batalla potser l'he guanyada jo, però que la guerra continua oberta. A casa fem assemblees des de fa anys. Quan hi ha alguna cosa que hem de decidir, ens asseiem els tres: Abel, Roc i jo. No tenim president, secretari ni ordre del dia. Tampoc aixequem acta, cosa que probablement és un error perquè ens aniria molt bé per demostrar, mesos després, qui va prometre què. Parlem. Discutim. Negociem. I decidim. En teoria, democràticament. Dic en teoria perquè hi ha assumptes que no són assemblearis. —Això ho hauríem de votar. —No. —Per què? —Perquè això no es vota....
Llegir mésDetails
