No us ha passat mai que esteu llegint una paraula i aleshores algú, al vostre costat o potser a la televisió, la diu també en veu alta? Més o menys, això és el que em va passar mentre llegia ‘Adellà del riu’, la novel·la del deltebrenc Jordi Gilabert que acaba de publicar Cossetània. El jove Saturní, un dels personatges de la ficció, s’acosatava al poble de Campredó, i just al mateix temps el meu tren alentia la marxa i s’aturava a l’estació abandonada de Campredó. Una sensació estranya em va recórrer l’espinada, com si el fantasma del passat m’hagués bufat al clatell per avisar-me del fet que ‘Adellà el riu’ està construïda a partir de retalls d’una realitat tràgica: la història de gent normal que va veure com la Guerra Civil els destrossava la vida.
La novel·la de Gilabert, que l’any passat va guanyar el XXXVI Premi de Narrativa Ribera d’Ebre atorgat per l’Ajuntament de Vinebre, comença una nit de juliol del 1936, quan l’agutzil d’un poble del Delta puja a l’escenari i diu que el ball s’ha acabat perquè hi ha hagut un aixecament militar i és millor que tothom marxe cap a casa. En aquell moment, tot i que l’ambient polític està escalfat, la gent d’este poble del Delta vol pensar que la cosa durarà pocs dies, i ni de lluny sospiten que se’ls vénen damunt tres anys de guerra i de moltes dificicultats. Tot i que no es diu, el poble deu ser la Cava o potser Jesús i Maria, les dos pedanies de Tortosa que dècades després es convertirien en l’actual municipi de Deltebre. En aquell racó de món, les notícies de l’alçament contra la Segona República semblen molt remotes, però tot el que passa adellà del riu acaba tenint una repercussió negativa, tràgica, en la vida de de Joan Gilabert, la seua dona Pepa, els seus fills Josep i Saturní, i el seu cunyat Quimet, un solter solitari que viu gairebé com un ermità, o com un nàufrag, perquè està “malalt dels nervis”.
La revolució anarquista i l’avanç inexorable de les tropes franquistes ho acaba capgirant tot. En un primer moment, ‘Adellà del riu’ té traces de relat costumista, fins al punt que és fàcil escoltar, imaginar-se els personatges parlant amb l’accent de la Cava. O de Jesús i Maria. Llegint la novel·la de Gilabert sabrem com eren estes pedanies quan la gent desermava les terres del Delta i treballava sense descans als arrossals. Són encara els temps del Carrilet i dels vaporets que pujaven fins a Tortosa, que tractava estos nuclis de població com a autèntiques colònies. De fet, coneixerem de prop les maneres d’actuar dels senyors de la ciutat i la resignació, però també el sentit de la dignitat i fins i tot el bon humor amb què vivien la gent del Delta. Però després, amb ‘Adellà del riu’ també veurem com es vivia durant la Guerra Civil a la reraguarda de la reraguarda, i com el conflicte bèl·lic va fer aflorar velles ranúncies, enveges personals, disputes familiars, i les ànsies de revenja dels uns contra els altres.
‘Adellà del riu’ és una novel·la que traspua realitat en tot moment. No només pel lèxic deltaic que s’utilitza en tot moment en els abundants diàlegs, sinó perquè la història de la Guerra Civil en un poble del Delta està construïda a partir de les vivències de persones reals, o que podrien ser-ho. Desconec si Gilabert ens està explicant la història de la seua família, però això no és el més important. Podria ser qualsevol altra família del Delta, qualsevol família destrossada per sempre per culpa del despropòsit de la guerra. D’alguna manera, és la intrahistòria de la Guerra Civil al nostre territori, la història arran de pell, explicada a través d’una ficció novel·lada i escoltant totes les visisons del conflicte. Com que l’autor és historiador, hi són ben presents episodis com la violència antireligiosa o les represàlies contra els elements de dretes, però també els efectes de la riuada del 1937 o el pas del riu entre Campredó i Amposta, la tràgica maniobra d’evasió amb què va començar la Batalla de l’Ebre. En este sentit, per mi els millors capítols són els de l’evacuació de tota la gent cap la zona de l’Illa de Mar, amb la necessària pausa còmica que suposa el capítol ‘Converses a la fresca’. Gilabert ens prepara aquí per al que vindrà després: la guerra és com una riuada que s’ho empassa tot.
Fes el teu comentari