La política espanyola no ha superat la revàlida de setembre i el bloqueig de la investidura ha abocat al país a una nova convocatòria electoral on el partit d’Iñigo Errejón està decidit a sacsejar el tauler polític.
Les quartes eleccions espanyoles en només quatre anys convocades per al proper 10-N són conseqüència de la incapacitat de donar una resposta política al conflicte entre Catalunya i Espanya, així com del fet que els partits estatals no han assumit la nova realitat del multipartidisme, en què és necessari assolir pactes de governabilitat o formar governs de coalició. La “No” investidura obre una etapa d’incertesa en la política espanyola a les portes de la sentència del judici de l’1-O, fa esclatar la majoria de la moció de censura i dóna una nova oportunitat a la dreta i a l’extrema dreta que es debat en com afrontar les noves eleccions. L’estratègia del president en funcions, Pedro Sánchez, ha estat articulada per a guanyar el relat en uns nous comicis. Portar al límit les negociacions amb Unidas Podemos i el seu posterior fracàs va traslladar la pressió cap al PP i Ciutadans on, aquests últims, van oferir facilitar la investidura desdient-se, un cop més, del que havien defensat amb anterioritat. Una clara acció de màrqueting dels d’Albert Rivera per intentar deixar enrere la seva darrera crisi interna i repuntar en les enquestes. És amb aquest panorama on Errejón presenta la seva candidatura com alternativa al bloqueig i a l’abstenció, i com a garantia per a que es formi un govern progressista.
La irrupció de Más País, amb Errejón al capdavant, rivalitza directament amb Unidas Podemos, però no només, i fa trontollar algunes de les seves aliances territorials, com és el cas de Compromís, o de les confluències, com amb Equo. Sense recursos econòmics ni estructura de partit més enllà de la Comunitat de Madrid, la seva única opció és aliar-se en els diferents territoris amb partits ja existents. Aquest salt a la política estatal de l’ex-fundador de Podemos té molt interès pel que fa a la reestructuració de les forces d’esquerres i pel que concerneix al futur dels morats i del seu líder. Al respecte, la candidatura d’Errejón és conseqüència directa de la inexistent democràcia interna de Podemos, de la seva burocratització, dels seus híper-lideratges, del clientelisme orgànic i de les seves purgues internes. Una situació que ha portat als de Pablo Iglesias a ser assimilats als partits tradicionals i a ser atrapats per la realpolitik, traint els seus principis fundacionals.
La nova política s’ha institucionalitzat, ha oblidat els carrers i s’ha convertit en un espectacle mediàtic on, des dels partits, es prioritza el màrqueting polític. És en aquest context on Errejón millor es mou i és el moment on, l’ex-número dos de Podemos, busca maximitzar vots posant en marxa la seva pròpia maquinaria de guerra electoral. En aquest sentit, serà important veure quin és l’abast real de l’efecte Errejón en el panorama polític estatal, si aquesta expansió de Más Madrid es concreta també a Catalunya i quina és la seva proposta per resoldre el conflicte democràtic sobiranista. Cal recordar que, tot i la guerra de xifres, la Diada de l’11 de setembre va tornar a ser multitudinària, mostrant el poder de convocatòria del moviment independentista tot i estar en una fase de resistència front a la repressió i de desorientació política, amb l’únic horitzó clar de la sentència de l’1-O –però sense saber com afrontar-la–. Más País no pot obviar la qüestió catalana ja que aquesta és, realment, el problema espanyol. Així doncs, la qüestió nacional polaritzarà una campanya on Sánchez s’ha sumat a la demagògia anticatalana amenaçant d’aplicar qualsevol article de la Constitució si la Generalitat desobeeix. En aquesta situació l’equidistància no és una opció.
Errejón busca mobilitzar l’abstenció i, sobretot, aconseguir els suports dels desencantats amb el PSOE i amb Unidas Podemos per evitar que aquests vots es perdin després de l’espectacle dantesc que han ofert, tant Sánchez com Iglesias i els seus equips, durant unes negociacions on els acords programàtics i les polítiques socials pel bé comú han quedat soterrades darrere d’un joc de cadires. El cansament ciutadà i la desafecció política poden fer que l’abstenció sigui la guanyadora indiscutible de les eleccions però, també, el malestar i la indignació poden transformar-se en vots cap a un nou actor polític, que ja marca la precampanya i que està disposat a revolucionar la política espanyola.
En la campanya permanent en la que s’ha instal·lat la política espanyola, amb un Estat ingovernable a les portes d’una nova tardor calenta i amb els fantasmes de la dreta i de l’extrema dreta expectants, l’efecte Errejón serà una nova divisió de l’esquerra, una sonada traïció o una oportunitat per sumar? Després del 10-N la resposta.
*Jesús Gellida 
@jesusgellida és politòleg i investigador social.
Fes el teu comentari