Bar d’un concorregut hospital. Hora d’esmorzar. Les taules estan plenes, davant la barra s’hi acumula una munió de gent als rostres dels quals s’hi observa una barreja de son, cansament i gana. A primer cop d’ull sembla que n’hi hagi per a estona, però m’equivoco. A l’altre costat de la barra, un diligent cambrer encapçala un petit exèrcit disposat a servir-nos a tothom. Pren comandes que tecleja a tota velocitat, puntualitzant cada cop si el cafè és descafeïnat o si la llet natural, mentre cobra l’import per avançat, demana la gent que circuli, assenyala on es troben els sobrets de sucre, i manté un rigorós ordre a la cua. La seva veu és clara; el gest, enèrgic, el somriure, perenne.
Li demano un entrepà de bacó amb formatge i un tallat. Per a emportar? Per a emportar. A tot just un parell de metres darrere seu, dues cambreres protagonitzen una hipnòtica coreografia mentre llegeixen les comandes (alguna necessita ulleres de prop), tallen pa, posen pernil amb precisió, giren la carn de la graella, i no sé quantes coses més (és difícil comprovar el nombre de mans per si n’hi ha alguna de més).
La gent circula a gran velocitat a la cua, mentre espero el meu entrepà, encara no fa ni un minut. El cambrer es gira i pregunta: Un bacó amb formatge?
Cap problema, s’està fent. Però el cambrer em mira amb amabilitat, i li torno el somriure, i li dic que tranquil, que no tinc pressa, i la cambrera me’l dona a la mà, calent, recent embolicat, i diu que perdoni, que en aquella hora se’ls acumula la feina.
Però en total han estat tot just un parell de minuts, i els dono les gràcies, perquè no m’emporto sols un entrepà de bacó amb formatge; també uns somriures i l’agraïment per fer-me sentir un ésser humà i no una xifra.
Fes el teu comentari