“El poble mana, el govern obeeix”. Des de fa un parell d’anys, aquesta consigna és repetida per una part del moviment independentista, com a argument perquè les institucions segueixin una mena d’imperatiu popular. Fins i tot l’actual President de la Generalitat va arribar a verbalitzar-ho amb el famós “Apreteu!” dirigit als CDR. De fet, el seu predecessor va acabar cedint a aquesta pressió, contra la seva voluntat inicial de convocar eleccions abans de l’aplicació del 155.
No entraré a discutir si la majoria independentista existeix, perquè la repressió de l’Estat no ens ha permès comptar-nos d’acord a uns paràmetres internacionalment acceptables. Però suposant que aquesta majoria hi sigui, que així ho crec, els independentistes no representem el total de la població. Ningú pot parlar en nom del “poble”. Tenim una societat diversa, en què cap part té el dret d’imposar-se sobre l’altra. Ni els uns al·legant que són majoria, ni els altres escudant-se en l’Estat per mantenir l’status quo. I convé recordar que en la diversitat hi conviu una àmplia gamma de grisos. Per això, cal fer quelcom que cotitza baix darrerament: parlar.
Fins i tot el més unionista dels espanyols pot compartir que a Catalunya tenim un problema polític. I un dels principals avantatges que ens aporta la democràcia moderna és la possibilitat d’elegir representants entre nosaltres, per tal que articulin els interessos del conjunt de la ciutadania. És feina de tothom qui ocupa càrrecs públics, doncs, seure i buscar sortides. Els problemes polítics no se solucionen judicialment, empresonant electes. La sentència del procés, a més d’injusta i cruel, només serveix per agreujar el conflicte, com demostren els fets dels darrers dies.
Cal, doncs, posar en valor la política, la mediació, els compromisos que no satisfan ningú però que aporten solucions. Que polítics de diferents partits se’n vagin a dinar junts hauria de ser celebrat, i no criticat. Que hi hagi reunions discretes és desitjable, i no pas un problema de transparència. Que un acord generi malestar a banda i banda no significa que sigui dolent; potser és l’únic possible.
La voluntat popular és diversa, i la seva gestió complexa. Si volem sortir de l’atzucac, cal que es recuperi un estil de fer política realista. Els qui no ocupem càrrecs públics, la ciutadania, hem de ser conscients de la responsabilitat que transmetem. No podem exigir objectius utòpics i terminis que que no són assolibles. I els electes han de deixar de governar a cop de tuit i començar a exercir el lideratge. Perquè, sigui quina sigui la sortida a la situació que vivim a Catalunya, aquesta haurà de passar per nous lideratges.
*Marc Puigdomènech i Ramió és polilòleg.
Fes el teu comentari