Pilar Romera (Ribera d’Ebre, 1968) està de gira presentant la seua darrera novel·la ‘Els impostors’ publicada a Columna edicions i també en castellà a Destino. L’autora ha concedit moltes entrevistes als mitjans i del que he pogut llegir, l’autora afirma que no es tracta d’una novel·la històrica —hi estic d’acord, és més aviat de personatges atrapats en un moment històric tenebrós, la postguerra franquista a Barcelona—, que no ha volgut fer una “distòpia” i matar Franco —crec que el terme adequat seria més aviat “ucronia”— i que la novel·la vol ser combativa però no pamfletària. Okey.
Diu el professors Enric Sullà (UAB), que comencem a llegir abans de llegir, que els elements del que s’anomena “paratext” configuren expectatives que acumulen informació abans d’arribar a la primera frase del text pròpiament dit. Què hi trobem en aquesta novel·la? Bé, està publicada a l’editorial Columna, del grup Planeta, i això ens crea la perspectiva que llegirem un llibre per al gran públic i que serà amè. Ve amb una faixa de recomanació escrita per Carlos Zanón, un autor conegut i barceloní —la Pilar té bons padrins!—. La portada en blanc i negre, i amb tots els grisos entremig, ens transporta a una època anterior a la fotografia en color. Retratats, un primer pla d’un home i una dona, intuïm que gitats sobre l’arena d’una platja, ell besant-la— als llavis? No!— com si li demanés perdó. Obrim i, passada la dedicatòria a la mare, encara no trobem la primera línia. Ensopeguem amb el poema ‘Si’—un si condicional, no un sí d’afirmació— escrit per Rudyard Kipling 1896 amb traducció de Francesc Parcerisas, un poema sobre l’autocontrol, la perseverança, la decepció i els miratges, el començar de nou i tantes coses que configuren una vida. A la segona estrofa trobem la paraula impostors, en cursiva, que ens remet al títol. Genials els elements externs, que ens avancen tant sobre la novel·la que llegirem.
El llibre en edició paper no té índex, cosa que s’estila molt i que trobo que és un contratemps —digueu-me antiga— així que us informo que està estructurat en quatre parts, trenta-vuit capítols i un epíleg. Les quatre parts ens informen que l’acció se circumscriu a la ciutat de Barcelona, que el temps de l’acció serà el mes de maig de 1949 —deu anys després del final de la guerra civil— i que l’epíleg tancarà el relat un mes de desembre del mateix any. Introdueix cadascuna d’aquestes parts extractes del guió de Casablanca, de Michael Curtiz de 1942, una pel·lícula plena de personatges víctimes resilients d’una guerra, és a dir, d’impostors. Són més indicis externs al text que ens parlem del gran tema de la novel·la: l’afany de supervivència.
Un cop entrats a la novel·la, comencem amb un capítol que du el nom d’un personatge, igual com els quatre capítols següents: 1 – Albert, 2 – Bonaventura, 3 – Isa (Dora), 4 – Miquel i 5 – Ignasi. Vigileu perquè aquí el paratext ens fa trampa: com bé diu l’autora a les entrevistes, hi ha cinc personatges principals a la novel·la, cert, però en aquests títols no hi son tots els que hi han de ser —hi manca el Fuentes, que és per a mi un personatge principal de l’alçària d’un campanar. Per tant, dels noms que encapçalen els capítols, n’hi ha un que fa trampa. I no us diré quin, que jo no faig espòilers. Llegiu-la.
La primera pàgina concentra bona part de l’estil que la Pilar ha triat d’utilitzar a tota la novel·la. Un ús dramàtic i emfàtic de la puntuació. Allí on bastaria una coma, ella tria fer un punt i seguit o, encara per a més vehemència, punts i a part. I si convé, frases sense verb:
El gust de sang a la boca. Metàl·lic. Amargant.
Havia estat una nit molt llarga, aquella. Llarguíssima. Albert no en recordava cap altra així. ni tan sols aquells vespres durant la guerra, eterns, quan l’aviació italiana bombardejava un cop i un altre Barcelona i, aterrida i angoixada, la gent es refugiava al metro, com escarabats que fugen de les ràfegues de llum que cau del cel. Ell, la família, els veïns, baixaven a l’estació del metro de Liceu, i sentia aquella por sorda i intensa que s’aferra a les entranyes i es cola al moll dels ossos. Aquella por que no et deixa pensar, que desconnecta el raciocini dels músculs que mouen el cos. Que fa que només actuïs seguint l’instint més primari i principal. Sobreviure. Per sobre de tot. Per sobre de tots.
Bombes, i Albert amagant sora l’abric els pantalons pixats. Altre cop.
Dora agafant-lo fort de la mà.
Els pares amb aquella mirada perduda. Dues persones bones que mai haurien d’haver viscut aquell desastre.
La guerra.
Fins deu anys després…
La trama ens remet a través d’analepsis —salts enrere, flashbacks— a l’origen de les tribulacions dels personatges i ens en justifica el comportament durant el mes de maig del 1949, període que culminarà en un intent d’atemptat a Franco a la seua visita a Barcelona. Una cosa que em trontolla, és l’evolució del personatge més impostor de tots, que és roí i covard durant tota la narració i que li agafa per redreçar-ho tot en un atac de sinceritat davant d’un personatge nou per al lector —que no per al mateix personatge— que ens apareix gairebé al final de la novel·la, el Sisco. Sembla que li calia per a l’argument a l’autora i ho entenc, però soc partidària d’haver-lo esmentat abans en el text perquè tan al final, tan a punt del clímax, sembla un pèl oportunista alhora que ens deté l’embranzida que portàvem —se’ns ha de descriure qui és el personatge nou, perquè l’hem de conèixer, etc.
Per acabar, m’agradaria esmentar dues coses que m’han agradat especialment. L’una, la informació interessantíssima sobre la importància dels mercats en la configuració dels barris (pàgines 163 i 164). Pilar coneix bé la zona on està ubicat el Mercat de Sant Antoni —crec que és el seu barri— i m’ha fet descobrir la importància d’aquest mercat, la seua duplicitat. M’ha obert els ulls, jo que soc barcelonina també. Lligat a això, l’altra cosa que m’ha encisat és que el rumbós navarrès que regenta una petita llibreria al carrer Parlament es diu Abel Sucunza, un clar homenatge a l’Abel Cutillas i la Isabel Sucunza, llibreters de La Calders, ben prop del carrer esmentat. Felicitats, Pilar i molts èxits amb ‘Els impostors’.
*MERCÈ FALCÓ és escriptora, autora de ‘L’illa de Bembé’.
Fes el teu comentari