L’escena és característica, fins al tòpic, de l’època medieval. Un cavaller, agenollat davant una gran dama, acaba de ser investit d’una banda honorífica; en segon terme, i també en genuflexió, un segon cavaller espera, i més enllà, dos dames contemplen la cerimònia. Ens trobem a Tortosa el dia de l’Ascensió, 26 de maig, de 1446. La gran dama és Maria de Castella, reina consort d’Alfons V, conegut com el Magnànim. El nostre cavaller es diu Sebastian Ilsung, noble d’origen alemany i fill de la ciutat d’Ausburg. Pelegrinava a Sant Jaume de Compostel·la, però com a bon cavaller i, segons l’usança de la cavalleria, en el decurs del seu recorregut pelegrinava també de cort en cort, no només per afany de conèixer-les, sinó també en el sentit pràctic de ser acollit per la seua condició de noble i aconseguir salconduits i recomanacions per al seu trajecte i les properes corts. Al seu torn, proporcionava als seus amfitrions informació del seu lloc d’origen i dels indrets per on havia passat al llarg del seu viatge. Com a bon cavaller, anava precedit per un herald a cavall, proveït pel seu senyor el duc de Savoia, del qual oficiava circumstancialment d’ambaixador.
El manuscrit en el qual Ilsung relata el seu periple de peregrinació es conserva en la British Library; a banda del text hi figuren nou il·lustracions, precisament una d’elles és la de la recepció de la reina Maria de Castella. Disposem ensems de la doble referència de l’acte de la trobada i l’imposició honorífica, la primera: el relat i la imatge testimonial que ens ha llegat el propi Ilsung, i la segona: l’entrada en el registre de la Cancelleria Reial aragonesa, on es ressenya l’esdeveniment i sen’s dona el nom del segon cavaller, també llorejat, nominat com Gregorius Rhopon.
En arribar a Catalunya, Ilsung pondera la capital, Barcelona, com una de les millor ciutats que ha vist mai, plena de senyors i riques naus, li sembla trobar-se a Venècia. Després visita Montserrat i continua el seu relat tot dient:
Vaig continuar el meu camí al llarg de la riba del mar i vaig arribar a una gran ciutat anomenada Tortosa. El dia de l’Ascensió vaig presentar-me davant la molt noble dama Maria de Castella, reina d’Aragó. Ella va condecorar-me amb les seues pròpies mans amb una cinta blanca guarnida amb l’orde de la Gerra i va besar-me. Va concedir-me una llarga entrevista al bell mig d’una cort de belles dames i em va donar un salconduit per al seu país i una recomanació per a son germà, el rei d’Espanya. És una santa!
L’exclamació final es deu al fet de que Maria, tot i ser filla de rei, germana de rei i esposa de rei, no podia ser mare de rei. El seu marit Alfons V, absent dels seus regnes peninsulars i enlluernat per la Itàlia del primer Renaixement, feia temps que hi residia. Havia conquerit el regne de Nàpols i vivia a la capital, amistançat amb la noble Giraldona Carloni, de la qual tenia un fill que heretaria el regne napolità. La reina estava sola, abandonada del seu espòs, per això era una santa. Per això i per la seua tenacitat en fer de mitjancera en les conteses dels regnes peninsulars, especialment entre el regne de Castella i la corona catalanoaragonesa. Cal tenir ben present que, pel denominat Compromís de Casp, una mateixa família senyorejava estos regnes: els Trastàmara. Maria i el seu consort Alfons eren cosins germans i van precisar de dispensa papal per contraure matrimoni. Una mateixa família, però interessos diferents i de vegades enfrontats. Maria no es cansava d’intentar apaigavar els conflictes constants que sorgien entre les dos branques familiars. Ja durant el mateix segle XV havia començat a córrer la brama de la santedat de la reina.
En general, la historiografia la considera una bona reina, atès que davant l’absència d’Alfons V li va caldre governar els seus regnes peninsulars durant molts anys, com a lloctinent del seu reial espòs. En el moment de la visita de Sebastian Ilsung es trobava a Tortosa reposant, de camí de València a Barcelona; el seu marit li havia encarregat, des de Nàpols, el govern del Principat, mentre que el seu cunyat, el futur Joan II, quedava al càrrec d’Aragó i València. No era la primera vegada que feia estada a la ciutat, aproximadament va romandre poc menys d’un mes a Tortosa.
Sebastian Ilsung va continuar riu amunt fins a Saragossa, va visitar altres corts i culminà el seu periple a Sant Jaume de Compostel·la i Finisterre (aquí apunta que en alemany es diu Finster Sterenn que significa Estel Obscur) i va retornar a la seua ciutat; hauria visitat més indrets peninsulars, fins i tot li atreia el regne de Granada, però s’havia declarat la pesta i va desistir. Acaba la seua recitació afirmant que el viatge havia durat sis mesos i que havia recorregut mil milles, manifestant finalment:
Déu, sant Jaume i tots els sants m’han protegit en el meu camí a través d’estos països i reialmes en l’any de gràcia 1446 després de la naixença de Jesucrist, jo, Sebastian Ilsung.
Decididament, era una altra manera de viatjar.
*ROC SALVADÓ POY és historiador.
Fes el teu comentari