Quatre reflexions sobre les eleccions britàniques. Són només opinions personals, i tal com quasi va dir Groucho Marx, si no us agraden, en tinc d’altres…
Aquest Boris Johnson és un babarota? No, això només és la imatge que ell vol vendre, una imatge del simpàtic, poc espavilat, i una mica despistat anglès excèntric que cau bé a tothom. No obstant això, la veritat és que ve d’una família amb una llarga història i molt bones connexions, i van enviar-lo a estudiar a l’institut d’Eton – una escola privada súper elitista, des d’on surten molts polítics i altres figures de l’establishment britànic. Si estudies allí, més o menys surts amb la idea implantada que tu has nascut per a manar dins de l’Imperi Britànic. Després, va estudiar Grec i Llatí a la Universitat d’Oxford. Per tant, podríem dir, no estem parlant d’un Trump britànic. Al final dels anys 80 va perdre la seva feina de periodista al The Times per haver inventat citacions. Després es va especialitzar en escriure articles euroescèptics al Daily Telegraph, basats en mitges veritats, exageracions i mentides, plantant la llavor del que vindria després amb la votació sobre el Brexit (la sortida de la Unió Europea). I finalment, abans de saltar a la política, va ser editor de la revista prestigiosa The Spectator. Avorrit amb tot això, va decidir fer complir allò pel que havia nascut i va entrar el món de la política guanyant un escó pel partit Conservador (els Tories). El cap del partit va acomiadar-lo el 2004 de la seva posició com a cap del departament de Cultura per haver mentit en públic. Al 2008 es va presentar per alcalde de Londres i va guanyar durant dos legislatures malgrat un bon grapat de promeses incomplertes. Com veieu, la mentida sembla formar una part important de la seva carrera. Al 2015 va tornar a ser elegit diputat del partit Conservador al parlament britànic i va esdevenir una persona clau en la campanya a favor de sortir de la Unió Europea (UE). La llegenda diu que tant li era a ell sortir de l’UE com quedar-se, però va veure una finestra d’oportunitat dins del partit per les seves ambicions personals, enfrontant-se a col·legues que estaven a favor de quedar-se a Europa, com el David Cameron o Theresa May. Com sabeu, els britànics van votar a favor de sortir de la Unió, el famós Brexit, i Johnson va ser una estrella de la victòria. Davant dels problemes de la Primera Ministra, Theresa May, per tirar endavant (en contra dels seus desitjos personals) un acord de les condicions del Brexit, Johnson va dimitir i va marxar del Parlament, però no gaire lluny. Esperava el seu moment i li va arribar, quan va guanyar les eleccions internes del partit per ser el nou líder aquest any, i per tant, es va convertir en el nou Primer Ministre. Tornant a la pregunta; és babarota? No, és molt llest, sobretot en el ‘Joc de Trons’ de la política. Escoltant algunes declaracions i llegint articles seus, sembla ser que no és cap tros de lluç; més bé sembla racista, homòfob, masclista, elitista, i exhala una creença de què els anglesos (no necessàriament els britànics) són sers superiors. Ell diria que és el seu humor particular.
Per què va convocar eleccions? El partit conservador no tenia prou majoria, ni la confiança de tots els seus diputats, per a tirar endavant un Brexit ràpid i, potser, dur, tal com prometia Johnson. Com que ell pensa que ha nascut per a grans coses i és un jugador nat sense res a perdre, va apostar tot en unes eleccions. Té la vida arreglada, i sempre ha sabut tornar de qualsevol contratemps. Per tant, va apostar com aquell que agafa la política i el futur dels ciutadans com un joc de taula. Sabent que les majories estaven canviant lleugerament – potser el famós 52% a favor del Brexit ara estava caient per baix del 50% – no podia arriscar a esperar-se. Amb un cop d’efecte, el seu pla era apostar per unes eleccions, sabent que, gràcies al sistema electoral, amb un 40-45% del vot, arrasaria i tindria una majoria clara en el Parlament.
Per què ha guanyat? Una barreja de coses. En primer lloc, encara que alguna gent es penedeix d’haver votat a favor del Brexit en el referèndum, també és cert que molta gent ja vol girar full i prefereix una sortida ràpida abans de passar més anys pegant encara més voltes al tema. Ell va parlar clar i això agrada. Molta gent en zones tradicionalment laboristes (socialistes) també estaven a favor del Brexit i li han ‘prestat’ el vot per aquest motiu. Zones que, des de l’època de la Margaret Thatcher, viuen en una misèria profunda post-industrial sense gaire esperances i, m’imagino, que han pensat que les coses no poden anar a pitjor (spoiler: s’equivoquen). Molts d’aquests votants s’han empassat el ‘clàssic’ discurs fals de què els immigrants (europeus i altres) els hi prenen la feina, sense adonar-se’n que el país realment només pot funcionar gràcies a la gent que ha vingut i ve de fora. Un altre sector dels votants; la generació més gran, els famosos boomers que pensen en les guerres que el país ha guanyat i l’Imperi Britànic etc, també prefereixen sortir de la UE. Johnson amb el seu caràcter populista també ha promès una pluja de milions i ha fet moltes propostes fàcils de dir, i difícils de complir, però que sempre enganyen a algú. Afegim que el Regne Unit, en global, és normalment més conservador que una altra cosa i els laboristes sempre han de fer un ‘extra’ per a guanyar.
I per què va perdre l’oposició? Si la marea de l’opinió pública sobre el Brexit està canviant i la gent està molt cansada de les retallades i l’austeritat d’anys de govern del partit Conservador, per què els resultats no han sigut més apretats? Pel sistema electoral, poques vegades els partits més petits tenen un rol important, i per tant, l’adversari principal de Johnson era l’únic partit que podria guanyar, en condicions òptimes, un 40% del vot, el partit Laborista. El seu candidat era Jeremy Corbyn. Sembla un bon home, però no està fet per als tipus de campanyes del segle XXI que es porten al Regne Unit, on molt es juga en el camp dels eslògans o photo-opportunities barates. Em dona la impressió que Corbyn és d’una altra època, per a bé o per a mal. La societat britànica ha canviat en les últimes dècades i ja no vol sentir el discurs tradicional de nacionalitzacions massives, el poder dels sindicats i les vagues, augmentar brutalment les despeses públiques, els drets universals, etc. L’‘esquerra’ britànica ha d’adaptar-se al temps i societat que tenim ara, si volen tornar a tenir poder, o vendre les seves propostes millor. Molta gent va dir abans de les eleccions que eren votants laboristes normalment però que no podrien votar per a Corbyn i tornar anys enrere. Un altre factor en la seva derrota és que el partit Laborista no té una posició clara sobre el Brexit. L’ala més moderna vol quedar-se a Europea i reclama un segon referèndum, mentre se suposa que Corbyn amb el seu anti-capitalisme voldria sortir. No obstant això, pensant que podrien recollir el vot dels que volen quedar a Europa, van fer un discurs ambigu, apostant per un possible segon referèndum sobre l’acord que ells negociarien, i explicant que el partit es romandria neutral en aquella campanya. Total, ni sí, ni no, i això no els ha ajudat gens.
I ara què? Sembla ser que Johnson, envoltat de diputats fidels, implementarà el Brexit tan aviat com pugui, però com que té un caràcter bastant volàtil i el seu partit té bastants veus en segona línea als que no els agrada la direcció cap a on ell vol anar, potser no serà una legislatura tan estable com s’imagina. Cordeu-vos els cinturons de seguretat, com diem en anglès!
Fes el teu comentari