Quan plou molt, i els rius i els barrancs es desborden, correm-hi tots! Poden estar bruts, plens de canyes i brutícies de tota mena i pot arribar el moment que les aigües s’emportin cellers, finques i sobretot vides, com al riu Francolí. Llavors tothom en parla, s’escandalitza i es busquen solucions quan la desgràcia ja ha succeït; com sempre, massa tard! Ara tothom opina sobre la seguretat de les químiques situades entre Reus i Tarragona, malauradament per l’explosió de la Canonja i les morts i ferits que ha provocat. És molt dolorós l’accident, la repercussió que ha causat entre la ciutadania i sobretot el dolor que els morts han provocat a les famílies; però cal preguntar-se per què hem arribat on som sense haver previst un possible accident com el present i que en poden arribar d’altres molt més grans que aquest, per no haver planificat la zona en el moment adequat. Tenim escoles al costat de les químiques, poblacions situades a pocs metres, hospitals, autovies, aeroport…
Mentre això succeeix, els desequilibris territorials s’engrandeixen. Als anys 60 del segle passat recordo perfectament que s’instal·laren les primeres indústries químiques als voltants de Tarragona i hagueren opinions de tota mena; els que estaven a favor pel creixement econòmic que provocava, i en contra per la contaminació que podia produir. Tarragona ha esdevingut, amb els anys posteriors, una gran metròpoli com a conseqüència de les químiques i totes les indústries i serveis annexos necessaris pels subministraments. Avui la seva aglomeració química és la més gran de tot el sud d’Europa, havent crescut de forma desordenada o mancada d’ordenació. Son centenars de famílies que hi han fet cap d’arreu d’Espanya i molts joves de les comarques veïnes que per manca d’oferta de treball a les zones on van nàixer s’hi han acabat instal·lant.
La riquesa irradia prosperitat i la manca d’activitat tot el contrari. Vet aquí que durant els 40 anys darrers, mentre la zona dels triangle Reus-Tarragona-Valls ha crescut intensament, les comarques de l’Ebre i les interiors de la mateixa província s’han despoblat i perden any rere any pistonada econòmica. I el més curiós és que a les Terres de l’Ebre estan situades les fonts energètiques d’aigua i electricitat per subministrar l’àrea metropolitana. Inclús algunes químiques situades concretament a Flix s’han desmuntat, a la vegada que els aerogeneradors s’incrementen i només a la Terra Alta els més de 150 que hi tenim funcionant produeixen l’electricitat necessària per subministrar sobradament totes les llars de la província. Ara, també a Riba-roja sembla que hi faran cap també els residus, incrementant les brutícies sumant-lo a l’abocador en funcionament de Tivissa i Móra la Nova. Som, per tant, productors de riquesa que a les nostres comarques tenen una incidència mínima en quant a compensacions, i a la vegada també els dipòsits de “merda” arribada de les zones industrialitzades que amb suficient capacitat econòmica no la volen al seu territori i fan cap, irònicament, com a donació i millora, a les zones depressives.
Els alcaldes de les Terres de l’Ebre, que cada vegada disposen de menys pressupostos als seus ajuntaments precisament per la manca de potència econòmica, accepten instal·lacions d’aquesta mena perquè és una forma d’augmentar el pressupost municipal i es creen alguns llocs de treball. Queda la incògnita de si aquestes fonts de riquesa promeses pels venedors del producte faran o no canviar la fesomia municipal. Fins ara totes les experiències en aquest sentit són negatives. Disposem de la realitat d’Ascó, on la milionada que li entren a les arques municipals desapareixen difoses amb millores directes als ciutadans, a les activitats culturals o esportives i urbanístiques però no han creat llocs de treball ni han fomentat l’economia local i comarcal. Els llocs de treball directes creats per molins i abocadors són ben inferiors a la pèrdua anual de feines a la zona. Conseqüentment el bo se’n va i el dolent arriba. No va ser així a les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs que han creat llocs de treball a les comarques però amb una vida limitada. De la gran pujada en el moment de la instal·lació, aviat arribarà la gran caiguda quan es tancaran. Flix n’és l’exemple més creïble. Han perdut 2.000 habitants en pocs anys, coincidint amb el tancament de la Cros. Quants habitants perdran les nostres comarques quan es tanquin les nuclears?
El tema és molt seriós i cal posar-hi remei. No es va planificar el gran creixement químic a Tarragona i tampoc la gran depressió a les Terres de l’Ebre. És des del govern i “gobierno” que s’han d’estudiar les mesures. Les desgràcies no vénen soles i aquesta es preveu que es produirà ben aviat.
*ANTON MONNER és historiador i cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari