El nou i tan esperat Corredor del Mediterrani (més de 20 anys d’espera, i més de 700 milions d’euros d’inversió que hem pagat tots nosaltres) no ha portat cap millora ni a les Terres de l’Ebre, i tampoc al Camp de Tarragona. El resultat més significatiu és que ara es pot viatjar entre Barcelona i València en menys de 3 hores. I enmig, no hi ha res. El buit. Un territori només pel qual passar sense aturar-se. Fins i tot per al Camp de Tarragona, pel qual la proximitat relativa amb Barcelona ha acabat palesant que era un inconvenient més que no pas un avantatge. A les Terres de l’Ebre ja hi estàvem acostumats; però el cop moral i psicològic al Camp deu haver estat molt fort. Veure que no comptes per a res quan et penses que sí, no deu ser fàcil. El mal ja està fet. Però tot i això, sempre hi ha marge per a corregir una situació nefasta. Sempre hi ha marge. El got sempre l’hem de veure mig ple.
I quin és aquest marge? Doncs passa per saber clarament quines són les nostres necessitats, les nostres prioritats, i on i en què hem de gastar les nostres forces. Fins al final. I penso, i és la meua opinió, que aquestes forces les hem de destinar en els Regionals. M’explico. Fa més de quatre anys que viatjo per tota la línia R16 (desconec quina és la realitat de l’R15, però penso que la situació deu ser similar), i veig que la mobilitat diària d’un percentatge més que significatiu d’ebrenques i ebrencs és, com a molt, fins a Tarragona. És una mobilitat local, i que necessita de moltes freqüències diàries i d’una eficiència per arribar fins a Tarragona ciutat en menys d’una hora. És més que possible comunicar Tortosa i Tarragona ciutat en menys d’una hora per l’R16. Només caldria fer petits ajustos: dissortadament caldria cancelar les estacions de Campredó i Camarles, que són les dues amb menys demanda de la línia. La resta hauria de quedar igual. És el petit preu que caldria pagar per a poder establir aquesta millora indispensable, i que afectaria a molta, moltíssima gent. Per aquesta millora és per la que cal lluitar fins al final. Els quatre trens semidirectes que actualment hi ha entre Tortosa i Barcelona (el 18254 i el 18260 de pujada, i el 18251 i el 18255 de baixada), caldria que fessin el recorregut fins a Tarragona en menys d’una hora, i en menys de dues fins a Barcelona; de fet, ja van directes fins a Sants.
Aquesta crec que seria una millora essencial, bàsica, per a les Terres de l’Ebre. I que hauria de ser la nostra primera prioritat. Evidentment, sempre hi hauria d’haver complements que ens permetin poder triar en un àmbit de diversitat d’opcions, i en igualtat de condicions que ho poden fer la resta de territoris. I aquests complements passen per obtenir trens de velocitat alta: els Euromeds i els Avant. Tot i que aquests trens, repeteixo, no solucionen la mobilitat regional i entre ciutats properes, i en absolut serveixen per a cosir el territori. És clar que seria una millora poder arribar a Barcelona en 1h30m, que serà el temps que trigarà l’Avant en arribar a Sants. Però desenganyem-nos: és una necessitat puntual, ocasional, i que no respon en absolut a una necessitat real. El que faig jo cada dia és inusual, no és quelcom d’habitual; i em sembla un dispendi de recursos econòmics posar aquests trens ràpids per a una demanda que penso serà més aviat residual. I que a més, passaran pel Camp de Tarragona i no per Tarragona ciutat. Un cop més, es connecta amb Barcelona, quan el que majoritàriament necessitem és estar millor connectats amb Tarragona.
En definitiva. Que no hem de renunciar a res; a res en absolut. Ens fa falta tot. El que passa és que cal saber quines són les prioritats, què ens fa més falta i què no ens fa tanta falta. I treballar i actuar en conseqüència. La primera acció passa, indubtablement, per alçar la veu. I dir que ja està bé. Que la desconnexió ferroviària ens condemna, i aquest no és futur que volem per a les Terres. Ni per als nostres fills.
Fes el teu comentari