Enguany hi haurà arròs del Delta. S’hauran de dessalar alguns milers d’hectàrees, però les comunitats de regants tenen tres mesos per endavant i infraestructures i aigua dolça per a fer-ho. No és la primera vegada, encara que aquest cop la superfície afectada és major.
El dany pitjor s’ha produït a les dunes, platges i espais naturals, ja que l’onatge s’ha endut molta sorra. I aquests espais constitueixen el marge de protecció de Delta davant d’aquests episodis de meteorologia desbocada. Tanmateix veurem com queda tot d’aquí a unes setmanes o mesos.
Els deltes no són estàtics sinó que deuen la seva existència a processos dinàmics d’una velocitat relativament elevada si ho comparem amb la d’altres accidents geològics. Hauríem d’entendre, parlant del Delta de l’Ebre, que el problema no ve donat per episodis puntuals catastròfics com el present, sinó que forma part d’un procés progressiu d’enfonsament de la plataforma deltaica i d’augment del nivell marí. El riu i el mar exercien un efecte homeostàtic o de compensació sobre el Delta. L’enfonsament, o subsidència, per compactació del sòl comportava desbordaments de riuades plenes de sediments que es dipositaven sobre la superfície del Delta, fent-lo créixer en altura. Els sediments sorrencs que arribaven a la mar es repartien pel retorn de l’onatge i els corrents marins, fent créixer les platges i el Delta en extensió. Els arrossaires van aprofitar durant gairebé cent anys aquesta aigua plena d’argiles en suspensió, desviant i repartint-ho a través del seu entramat capil·lar de canals de reg, per fer pujar el nivell dels seus camps i allunyar-los dels nivells freàtics d’aigua salada o salobre. D’una manera o d’una altra, el riu feia créixer al Delta progressivament i, pel cap baix, sempre compensava la seva subsidència. Els humans treballaven en el mateix sentit que la naturalesa, incrementant aquest efecte positiu per als seus interessos. Som una civilització mesopotàmica.
Però van arribar els embassaments per a produir energia, regular riuades i reservar aigües per a tots els usos. Tot molt racional, excepte que no es va preveure una gestió adequada dels sediments i aquests es decanten i es retenen a Mequinensa, Riba-roja i Flix. Seixanta o setanta anys després ens trobem amb embassaments progressivament curulls de sorres i argiles, cada cop més propers al seu rebliment i inutilitat futures, i amb un delta que s’enfonsa diversos mil·límetres anuals per falta d’aportació de sediments en la seva superfície i que pateix una regressió costanera per falta d’aportació de sorra en el seu front marí. A més el mar està pujant també alguns mil·límetres anuals per l’efecte hivernacle del nostre CO2 i altres gasos.
Tot és un procés gradual, no puntual, de manera que no hi ha solucions immediates com anelles de camins de formigó o grans dics de contenció per evitar catàstrofes. Cal revertir el procés a mig i llarg termini, és a dir, a més de col·laborar en el possible per evitar el canvi climàtic (aquí tots podem posar de la nostra part), cal restablir un sistema d’aportació de sediments, aprofitant els episodis de riuades anuals o efectuant buidats de material periòdics dels embassaments, i repartint-ho pel Delta a través de la seva xarxa de canals de reg, com feien els antics, i en el seu front marí per a la desembocadura, com ha fet el riu sempre. Les solucions d’enginyeria es poden discutir, però existeixen i han estat aplicades amb èxit en altres llocs del món.
No cal endur-se les mans al cap quan hi ha un episodi meteorològic com aquest, exigint grans solucions immediates i dures. A més a més, acabarien com castells de sorra si no es reverteix el procés d’enfonsament. Ni hem de quedar-nos tranquils durant anys mentre anem deixant deteriorar la salut del nostre Delta, i planeta, perquè ens resulta més fàcil doblegar-nos als interessos dels que dirigeixen el cotarro cap als seus comptes bancaris, senzillament perquè no els interessa un futur en el que ells no hi seran.
El problema, com la seva solució, no és puntual; és diari. No ens espantem massa quan veiem fotos del Delta inundat amb aigua de mar i la barra del Trabucador desapareguda, com tampoc hem de quedar contents quan ens diguin que la collita al final va sortir bé, i que s’han recuperat la majoria de les platges. Passem a l’acció i exigim un pla de gestió o una llei de sediments al govern de l’Estat, que obligui els gestors dels embassaments a tornar de manera estudiada, eficaç i sense causar danys ambientals, al riu i al Delta, el que són del riu i de Delta: els seus sediments.
*IGNASI RIPOLL és biòleg i exresponsable de SEO/BirdLife al Delta de l’Ebre.
Fes el teu comentari