Tenim un document de 44 punts del president Sánchez sobre la taula per escometre el problema entre l’Estat i Catalunya que s’haurà de parlar i discutir. Però per l’altre costat tenim els personatges principals de la política catalana presos i exiliats. Un document que si s’hagués iniciat l’any 2012 quan el president Mas va portar-ne un de semblant al president Rajoy, no tindríem presos, exiliats, multes, inhabilitacions i enfrontaments. Tot va començar quan el poder judicial va anul·lar l’Estatut aprovat, ratificat i referendat per l’acció popular i democràtica, moguts per polítics espanyols que desitjaven assolir el poder del govern d’Espanya. El PP va culpar el PSOE, amb l’objectiu de revertir els vots de les eleccions a favor seu, pels “privilegis” que havia donat a Catalunya. Va mobilitzar l’electorat, fent-los signar el document que aniria al Constitucional amb l’excusa de la insolidaritat dels catalans. Així Rajoy va guanyar per majoria absoluta. Va creure’s que podria fer el que volgués; va designar a dit les altes instàncies jurisdiccionals al servei de la política i no de la llei a la que representaven. I ho va posar en pràctica; Mas li porta un document amb 21 punts i no se l’escolta. El conflicte s’enreda, es convoca un referèndum, el poble català s’indigna, a la vegada que la crisi fa caure milions de treballadors a l’atur, els bancs són rescatats amb l’aportació pública, les caixes catalanes es dissolen, mentre que la més corrupta, Caixa Madrid, on els més poderosos de l’Estat hi havien posat mà a favor seu, la deixen sobreviure. Allí hi agrupen la majoria de les entitats catalanes i per dissimular-ho, algun banc se’n enduu altres. El gran teixit de caixes comarcals, que havien fet créixer les empreses nostrades durant decennis, desapareixen. D’un sol tret maten dos pardals: part del poder econòmic català i les accions que s’haurien d’haver emprès en obres i serveis en perjudici de tots els catalans.
Des de llavors s’ha convocat un nou de referèndum, el dèficit fiscal s’incrementa, la llengua és perseguida, s’han mobilitzat milions de catalans i la troca del conflicte s’ha anat enredant. El PP amb el mandrós Rajoy al davant ha destruït el seu partit, carregat de corrupció, havent xafat a martellades els discs dels ordinadors probatoris del delicte, milions d’euros de personatges concrets a paradisos fiscals no identificats, se n’ha sortit per la porta gran, amb policies com Villarejo pagats amb diners públics contra Catalunya. Ell, el culpable principal, però amb les altes magistratures a favor, n’ha sortit exempt. La feina que havia de resoldre políticament com a president del govern, va passar-la als jutges i el conflicte s’ha convertit en gairebé irresoluble. Ha enfrontat espanyols contra catalans amb l’ajuda directa de la premsa madrilenya, de les elits econòmiques, de l’església espanyola, de la corona, els estaments policials i l’opinió pública. Passats els anys, amb tantes penes pel mig, amb recíproques acusacions, amb pèrdues econòmiques per Catalunya i Espanya, el president Sánchez ha presentat el document al president Torra. D’un gran embolic, Sánchez vol començar a establir la pau. Però plegats tenen dos grans enemics: la dreta espanyola, que mai li permetrà malgrat la gran corrupció que impune l’envolta, i els estaments judicials desitjosos de mantenir els privilegis del poder. I al mig de tot, tenen Catalunya amb procediments judicials en marxa dirigits per magistrats que per sobre de la igualtat i la llei, els preval la ideologia política. Des de l’estament que dirigeixen tenen la doble missió d’aniquilar l’independestisme i fer caure el govern de coalició.
Es parla de desjudicialitzar la política i el problema primer és el de despolititzar l’aparell judicial. La voluntat del president Sánchez té una batalla dura a combatre; el poder legislatiu que mai no voldrà recular, ni posar fre als judicis que té en marxa. I per l’altre costat, els catalans ningú se’ls creu, escarmentats de tantes promeses que mai s’han complert, del dèficit fiscal tant enorme quan les necessitats infraestructurals i de serveis són tan necessàries, dels atacs a la llengua i a les institucions. Les traves per començar de zero dificultaran les negociacions. Dretes i esquerres lluitaran pel aconseguir el poder polític a Madrid, usant Catalunya com a esquer. I mentre Europa s’escandalitza de tanta injustícia, els poders fàctics continuen aürtant contra Catalunya per la força repressiva que ells han provocat. La justícia espanyola s’haurà d’enfrontar a l’europea quan s’ataca la llibertat d’expressió, d’opinió i l’essència de la democràcia de tota la població de l’Estat.
*ANTON MONNER és historiador i cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari