[#REPO] Les teràpies no-farmacològiques en el tractament de l’Alzheimer

L’any 1993 es pren consciència que al Baix Ebre hi havia una evident manca d’informació i de recursos per a les persones afectades per l’Alzheimer i d’aquí neix l’Associació de Familiars d’Alzheimer a les Terres de l’Ebre (AFATE), tot i que aquesta no es va constituir com a associació fins al 2004. A partir d’aleshores es van començar a introduir les activitats que imparteixen encara avui en dia, així com els Tallers d’Estimulació Cognitiva que es fan pels diferents pobles de la comarca. A l’espera, també, de poder ampliar aquest ventall pròximament.

Però si en alguna cosa ha estat pionera l’AFATE ha estat en la implementació de les teràpies no-farmacològiques per al tractament de l’Alzheimer a les Terres de l’Ebre, a través de tallers com la musicoteràpia o la teràpia assistida amb gossos. Ambdues teràpies s’imparteixen, actualment, al centre del terme municipal de Tortosa i, és per això, que volem conèixer-les de la mà dels seus especialistes.

Ens desplacem fins a la seu d’AFATE per parlar amb el seu musicoterapeuta, Enric Panisello, que, regularment, imparteix tallers de música adreçats als malalts d’Alzheimer de l’associació a les poblacions de Tortosa, Roquetes, Paüls i Aldover.

Panisello ens explica que els dies dels tallers de musicoteràpia veu la il·lusió als ulls dels avis i àvies de l’associació que només en entrar veuen que la disposició de la sala és diferent de la dels altres dies. “Aquelles cadires en rotllana ja desperten la seva curiositat i les típiques preguntes per saber que els tens preparat per a la sessió d’avui”, ens diu.

I és que la presència de la guitarra, l’aparell de música, les partitures… ja denoten que s’espera una sessió diferent on la música serà present.

En aquestes sessions, Panisello prepara diferents tipus d’exercicis que ajuden els pacients a trencar la seva rutina i a treballar diferents aspectes cognitius com la psicomotricitat, la memòria a llarg i curt termini, els actes reflexos, l’atenció, les emocions o la memòria auditiva. I com? Doncs intentant que les emocions i els sentiments siguin els únics protagonistes de la sessió, perquè quan aquests es donen la mà amb la música, tot és possible. Perquè, com bé han demostrat els estudis científics, la darrera memòria que una persona amb demència acaba oblidant és la musical.

Panisello ens explica que, cada cop que sona una cançó, els pacients coneixen de la seva joventut poden entonar-ne la lletra, la tornada o, fins i tot, dir qui és el seu autor. D’aquesta manera es treballa la memòria remota del seu passat o de les seves vivències, i també el llenguatge, ja que han d’exercitar l’aparell fonador.

Però amb el que més gaudeix és amb el treball de les emocions. Per això, Panisello reparteix unes fitxes amb els noms de diferents emocions i els avis han de mostrar aquella que més s’escau amb els seus sentiments després d’escoltar la cançó. I és que és fàcil que es posin tristos perquè recorden la parella que ja no hi és o que estiguin contents perquè pensin en moments que els recorden els seus fills.

Amb aquest taller també es vol practicar la psicomotricitat mitjançant exercicis tan senzills com el fet de dur el ritme de la cançó picant de mans. I amb aquest mateix exercici se’ls pot fer treballar l’atenció i la memòria a curt termini si, per exemple, piquen de mans cada cop que escolten una determinada paraula de la cançó.

I és que per Panisello tot plegat s’ha de treballar com si es tractés “d’un procés d’involució” perquè els malalts d’Alzheimer “han retornat als sentiments primaris d’un nadó i han oblidat tots els aprenentatges posteriors que ubicaríem al voltant de la raó, la lògica, l’educació o el saber estar”.

“La música no la perden mai. Encara que un pacient no parli, no reconegui ningú, no sàpiga on està… si li poses una música que li agrada o que va conèixer en el seu dia, ell et respon, i li notaràs que es desperta alguna cosa al seu interior”, ens ressalta. Aquests, però, són casos minoritaris en el cas d’AFATE, atès que la major part dels seus usuaris no tenen tan avançada la malaltia i encara responen als estímuls i a les preguntes que se’ls fa.

Quan li preguntem pels gustos estrella dels seus pacients, Panisello ens diu que els que més triomfen són “els boleros, els pas-dobles o les sarsueles”, tot i que també destaquen “el Duo Dinámico, Marisol, Rocío Jurado, Isabel Pantoja…”.

Finalment, Panisello considera que “quasi tots marxen de les sessions amb bones sensacions; ara bé, durant les sessions te n’adones que hi ha cares de felicitat, però també d’emoció o de pena pel fet de reviure records passats”.

La teràpia assistia amb gossos

És una teràpia no-invasiva, on l’usuari pot escollir si vol fer-la o no i en la qual el terapeuta és un gos Llaurador Retriever, una de les races més escaients per a aquest tipus de tractaments. Al llarg dels anys, s’ha demostrat que el fet que els pacients interactuïn amb un animal fa que es rebaixin els nivells d’estrès, es relaxin muscularment, augmenti la seva autoestima o treballin la psicomotricitat i la coordinació de moviments.

Actualment, a l’AFATE no tenen contracte per impartir les sessions, perquè les subvencions no arriben mai en el moment adequat. En cas que es contracti la terapeuta, però, també és per a un període curt, normalment, d’uns sis mesos.

Malgrat tot, cal recordar que des del 2015 es va decidir incorporar la teràpia assistida amb gossos a l’associació i que aquesta va ser la primera entitat del territori en oferir-ne. A l’AFATE tots els treballadors troben a faltar la presència de la terapeuta canina en les seves sessions perquè saben que el benestar dels avis i àvies no és el mateix que quan els gossos venien a veure’ls al local. Tant és així que aquesta estima es trasllada a les fotografies que il·lustren les parets del local de l’associació, on en moltes d’elles es poden veure testimonis gràfics de les sessions de teràpia assistida amb gossos.

Hem quedat, però, igualment, amb la terapeuta i educadora canina, Cinta Utges, i l’acompanyarem en una de les seves sessions a l’Hospital de la Santa Creu de l’EMD de Jesús. Ens rep en una mena de gimnàs on hi ha el seu grup reduït de pacients, tots ells amb demència, que estan desenvolupant diferents exercicis per tal de poder interactuar amb els seus dos gossos, en Sugus i la Lola.

El primer que treballen és la memòria a curt termini perquè els pacients han de ser capaços de retenir les paraules que se’ls diuen per tal de poder donar les ordres correctes als animals i que aquests les obeeixin. A més, durant la sessió, Utges va explicant diversos temes, com ara, quin és el menjar preferit del seu gos, de quins colors són les joguines… i després els fa preguntes als pacients per veure si han estat atents a les explicacions. Amb els gossos també es treballa molt la psicomotricitat perquè els pacients han de llençar objectes als gossos perquè els vagin a buscar o, fins i tot, han de ser capaços de treure i posar els mosquetons de les corretges.

Però, igual que passa amb la musicoteràpia, és impossible no rememorar els temps passats, és a dir, treballar la memòria a llarg termini. És aquí quan els avis refereixen els records del passat, ja sigui perquè havien tingut gossos a casa seva o ja sigui perquè recorden vivències viscudes amb mascotes.

Utges ens explica que “és molt difícil oferir aquest servei al territori perquè no es té la consciència de veure el gos com una ajuda i no se’ns fan contractes des dels centres hospitalaris… si no és perquè ho recolza alguna fundació privada”, tot reclamant així que “es prengui de model Barcelona on hi ha moltíssimes entitats i fundacions que ja han incorporat els gossos als seus programes de teràpies”. Utges considera que el primer que cal fer davant d’unes sessions com aquestes és “tenir clar amb quina raça de gos es treballarà”. Perquè si bé es pot fer amb altres gossos com el Brac de Weimaraner, els Llauradors Retriever són òptims per la seva gran habilitat amb les persones. A més, recorda que s’ha de treballar la qualitat de vida del gos perquè “els gossos també han d’estar acostumats a la frustració per si el menjar cau a terra, per si no els llencen bé la pilota, per si els pacients no són ràpids fent els moviments… en definitiva, que el més important de treballar amb un gos és que mai jutja les persones”.

Dues teràpies complementàries i no-invasives que reconforten la salut mental dels pacients malalts d’Alzheimer i que fan que el seu benestar emocional sigui al màxim de positiu possible. A les Terres de l’Ebre trobem centres on s’està començant a apostar per aquests nous mètodes terapèutics. Però, com bé ens refereixen els especialistes, cal destacar també que encara queda molta feina a fer en aquesta línia i, sobretot, fa falta que hi hagi més suport i més inversions per part de les institucions, perquè a diferència de molts centres privats de Barcelona, aquí a l’Ebre encara costa que els directius de clíniques i centres hospitalaris vegin amb bons ulls l’entrada dels gossos com a mètodes terapèutics per pal·liar els efectes de la malaltia.

*Puntualitzar que en aquest reportatge no se’ns ha permès d’incloure fotografies més explícites dels pacients realitzant les sessions per motius de preservació del dret d’imatge i de la privacitat d’aquests, imposats per criteris de la junta directiva de l’Hospital de la Santa Creu de Jesús.