A mesura que avancen els dies es veu més clar que, més enllà de l’exemplar resposta humana i professional dels treballadors de la sanitat, Catalunya no estava preparada per fer front a una crisi d’aquestes dimensions. Per aquest motiu ha estat necessari recórrer al confinament i així evitar que el sistema sanitari col·lapsés durant les primeres setmanes del brot. El creixement atenuat del contagi ha permès guanyar temps per ampliar i adaptar en la mesura del possible la capacitat del sistema. Com a resultat de la dilació en el temps de la corba d’infecció es podran salvar una part de les vides que s’haurien perdut i, en general, es millorarà l’atenció als afectats. La tensió actual podria baixar si l’increment estacional de les temperatures incideixen sobre l’agressivitat del virus com sostenen alguns investigadors. Però la situació no es resoldrà fins que apareguin les vacunes i els tractaments adequats. Aquest final podria tardar entre 6 i 18 mesos, segons les estimacions. Quan més tardi en arribar, més brots es produiran i, mentrestant, caldrà mantenir algunes o totes les mesures aplicades fins ara.
El preu de salvar aquestes vides i de millorar la capacitat d’atenció als malalts (un preu totalment justificat i necessari) serà una recessió de dimensions desconegudes. Això ja ho sabem. El que no sabem encara és quina serà la durada d’aquesta recessió, cosa que en determinarà el cost final en termes econòmics. Però sigui quina sigui la durada, el cost serà prou elevat com per adonar-se que necessitem disposar d’un sistema sanitari més ben dimensionat que l’actual i que val la pena invertir-hi, també des del punt de vista econòmic.
El risc zero no existeix en cap activitat humana. Ni cap sistema es pot dimensionar considerant la situació més greu a la que es pot enfrontar, ja que aleshores el cost econòmic el faria insostenible. Però entre el risc zero amb màxima capacitat i la dimensió que té ara el nostre sistema sanitari hi ha un punt intermedi al que hauríem d’aspirar per evitar situacions com l’actual. El sistema sanitari català ja estava gairebé col·lapsat abans d’aquesta crisi. Les llistes d’espera i la precarietat d’alguns serveis de la sanitat pública, la que ara està liderant la resposta al virus, eren la prova evident de que el sistema no estava preparat ni tan sols per atendre les necessitats ordinàries de la salut dels catalans. Si hagués estat millor dimensionat per una situació normal, també hagués pogut respondre millor a la crisi que patim.
Per tant, el repte de futur per al nostre sistema sanitari consisteix en repensar els recursos que s’hi destinen i com s’administren. Caldrà pensar de nou si deixar en mans de la iniciativa privada una part important del què és un servei públic és una forma eficient d’oferir aquest servei o si només és una forma més de drenar recursos públics per fer-los caure en mans privades. Aquest debat té molts punts conflictius, com per exemple la compatibilització per part de determinats professionals i de determinats equipaments de la pràctica al sector públic i al sector privat o el paper de les asseguradores i les empreses privades. Hi ha molts interessos en joc. Però l’interès que ha de prevaler és el de la salut de la ciutadania. Ara ho sabem més que mai.
Per tant, seria interessant que, durant la propera campanya electoral, els partits polítics ens expliquin amb pèls i senyals com pensen organitzar el futur sistema sanitari català per a que sigui capaç de fer front a les necessitats ordinàries i per a que estigui més ben preparat per combatre embats extraordinaris. I els ciutadans faríem bé en ser exigents en aquest debat i en el compliment de les promeses que se’n derivin. Ens hi va la salut i la vida.
Fes el teu comentari