La nostra societat, vivint en el món del consumisme, la globalització, la facilitat de disposar de líquid dinerari a la butxaca i la rapidesa de les comunicacions, creu que res s’acaba, tot és assolible i el goig de la vida és disposar de tot el que es té a l’abast. Sigui o no necessari tot és fàcil d’aconseguir; ens hem arribat a creure que podem consumir tant com desitgem sense cap privació ni tenir tampoc en compte els límits raonables. Aquest és l’error. Al món tot és limitat i hom creu que el mateix món també ho és. Com podem sobrepassar, per tant, els límits que ens adonem per advertències científiques, sobretot en els canvis climàtics, que ens avisen un i altre cop que la vida no pot continuar com la que anem desenvolupant durant les darreres dècades? La visió de les persones és curta malgrat que en el moment present hem allargat molt la nostra existència pels avenços tecnològics que disposem. Vuitanta o noranta anys de vida d’una persona són insignificants en comparació a l’antiguitat de la Mare Terra. En canvi, el món actual ens ha fet creure que cadascú som el melic del món perquè disposem del que desitgem i avancem a passos agegantats sense voler entendre que tot comença i algun dia acaba.
El coronavirus ha fet tambalejar l’actual món. I és en aquests moments de crisis provocades per factors impensables quan ens adonem de les nostres febleses personals i col·lectives. Estem reclosos als domicilis, l’economia s’ha aturat, les borses baixen, el petroli, com a motor primari del funcionament de l’utillatge, ha caigut per davall de la meitat del que costava fa tres mesos i els negocis s’han paralitzat. Tot s’ha trasbalsat. Les famílies confinades, les televisions advertint els perills del contagi, la gent mig esfereïda subsistint el millor que pot, mentre la pol·lució ha restablert el medi ambient, l’aire s’ha tornat respirable, els avions i el cotxes circulen al 20% de fa uns mesos i l’economia trontolla perquè les fàbriques estan aturades, els acomiadaments s’incrementen, els treballadors van a l’atur i la recessió s’albira forta i profunda. Tant, com si es tractés d’una guerra, quan veiem que els estats combaten la pandèmia com una contesa bèl·lica.
En poques setmanes el món ha donat un tomb impensable. I hom suposa que el desenvolupament del món del futur no serà el mateix. La gent, la societat i els governants hauran de treure conclusions de l’estat actual. Ens hauria de fer reflexionar i situar-nos cadascú de nosaltres on realment hauríem d’estar. Hauríem d’entendre que el món no és com el que hem viscut les darreres dècades. El coronavirus ens ha advertit, com el Planeta, ens ha avisat amb les catàstrofes recents dient-nos que el futur no pot ser igual com l’hem viscut darrerament. Algú, no sé qui, hauria d’ordenar el desenvolupament del futur amb ràtios diferents als actuals. Hauríem de tornar a la realitat dels temps passats basats en l’estalvi quan els avenços actuals ens possibiliten una vida còmoda sense haver de malbaratar de la forma que ho fem actualment.
La població mundial amb menys de 100 anys s’ha multiplicat per cinc. Quan s’acaben els diners, els estats opten per fabricar paper moneda per no parar el creixement, l’endeutament s’ha enlairat de tal manera que no es pot arribar a pagar i segueix creixent sense aturador per no col·lapsar l’economia. Tot funciona per sobre de les possibilitats reals de la mateixa humanitat. Algú ho haurà de limitar i havent viscut la crisi del 2008 i ara la pandèmia, ens ha de servir per baixar els fums de tothom i marxar per camins diferents als emprats durant les darreres dècades. Créixer de forma continuada i el consumisme genèric asfixiarà el món on vivim. La responsabilitat és de tots però cal enfocar el futur de forma diferent, començant pels mandataris i acabant pel poble ras. La cursa dels governs de qui arriba més lluny no pot continuar quan observem el canvi climàtic i les greus conseqüències que provoca. Tot plegat ens ha de fer reflexionar perquè si continuem negant la realitat no arribarem enlloc. Encara hi som a temps perquè malbaratant –crec ben humilment- podem passar del goig a la malaurança per un futur ben proper.
*ANTON MONNER és historiador i cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari