A l’hora estipulada en la convocatòria i proveïdes dels oportuns estris, persones de tota mena, condició i barriada, mogudes per un afany superior, surten als balcons particulars per a participar en una cerimònia voluntària i coral. No patiu! No es tracta de cap situació distòpica. Més aviat és tracta, com diem a la zona de l’Ebre, de “vianda del temps”: menja o cosa pròpia d’un temps determinat. El balcó és actualitat perquè aquesta ha ocupat el balcó. Ara mateix, tot allò rellevant està succeint en l’àmbit específic d’aquest indret domèstic.
En efecte, a les conegudes funcionalitats que habitualment resol un balcó hem d’afegir-ne de noves propiciades per la vigent pandèmia. Eternament castigat a la intempèrie, aquesta peça arquitectònica ha estat terreny de joc, mirador urbà i estenedor de roba. També, gabinet de lectures a la fresca, garjola d’animals de companyia i anhel de fumadors. Sovint, engalanat amb plantes autòctones i sembrat d’espècies aromàtiques, ha aconseguit elevar la qualitat de vida del seu entorn.
A casa nostra el balcó s’ha vingut utilitzant -amb excés- per acomodar la bombona de butà, semi-ocultar l’aparell de refrigeració o custodiar la bicicleta. En l’apartat simbòlic, sempre s’ha mostrat òptim aparador per exhibir ideologies de caire polític, religiós o futboler. En un altre ordre de coses, llegir la solució constructiva d’un balcó ofereix una valuosa pista per datar l’edifici on s’insereix, i analitzar el seu aspecte, tot un retrat social de l’usuari.
Arraconat pel Moviment Modern, maltractat per les ordenances i silenciat pels promotors més cobdiciosos, la supervivència d’aquest esgambi arquitectònic es veia fortament amenaçada. I encara més amb la pràctica absurda i cafre del balconing, fenomen turístic que li procurà les cotes més baixes de popularitat. Ara, però, amb la quarantena obligada per la coronada crisi sanitària, ha remuntat el vol i s’ha enlairat com a protagonista d’excepció. La llosana constructiva i la plataforma reivindicativa s’imbriquen tot sustentant la idea benjaminiana de porositat, aplicada al nostre balcó perquè tot és prou flexible com per poder esdevenir escenari de noves constel·lacions imprevistes.
Aquest estrany captiveri, que encara patim, ens ha permès posar a prova els espais propis i, de resultes d’això, copsar -amb impotència per part dels usuaris i amb remordiment per part dels arquitectes- les discapacitats del nostre habitatge davant d’un perllongat episodi de confinament. Deixant de banda les patologies psicològiques, romandre dies sencers aparedat entre mitgeres i comprimit entre sostres ens haurà fet reflexionar i, de ben segur, dubtar de la nostra habilitat com a projectistes. Em refereixo a la implementació en els habitatges de conceptes volgudament desitjats però gairebé mai assolits com ara facilitar la flexibilitat dels espais, sectoritzar amb autonomia determinades estances o erradicar l’anacrònic estatus de dormitori principal. El mer compliment de les obligades normatives -ara en entredit- no ha satisfet les necessitats de les persones confinades. En aquest sentit, no em semblaria gens forassenyat que un modificat decret d’habitabilitat incorporés, d’immediat, la categoria d’espai confinable: aquell espai on l’usuari s’hi pugui trobar a gust durant un confinament.
Tornant al protagonista d’aquest escrit, observem que d’entre totes les limitacions detectades al nostre llar, potser l’únic element que en surt indemne és, en cas d’existir, el balcó. En situacions d’emergència -i l’actual, ho és- aquest cos volat esdevé talaia envejable des d’on enviar senyals òptics i sonors; des d’on retre homenatge a col·lectius sacrificats; des d’on orquestrar cassolades amb nocturnitat i deler; des d’on donar l’alternativa lírica a intèrprets de tots els gèneres i permetre als eventuals rapsodes foragitar els seus dimonis particulars. Mentre els carrers es trobin tancats, el balcó serà el púlpit laic des del qual exercir la reivindicació i mostrar-ne la indignació. En suma, doncs, un escenari espontani on poder dialogar amb el món. Tot plegat, ens fa qüestionar si quan es prescindeix d’aquest element no s’està pecant d’obra i d’omissió, sobretot si atenem la climatologia, fins ara benèvola, de les nostres latituds. En un moment com l’actual, el balcó sembla més necessari que mai, o potser tan necessari com sempre.
Fent valer la seva experiència i per tal d’alleugerir l’angoixa d’aquest dies de clausura, una religiosa de les carmelites descalces de Cadis ens aconsella -de bona fe- que cerquem, diàriament, moments de recolliment i espais d’oxigenació individual. Providencialment, germana gaditana, espais d’aquestes característiques ja hi són al nostre abast: el balcó n’és un d’ells.
Qui té un balcó, té un tresor. Per això, cal cuidar-lo i, sobretot, actuar amb cautela per tal de no engelosir-lo de la seva benestant cosina, la terrassa. No fos cas que aquell, en un atac de gelosia, decidís suïcidar-se tot desplomant-se al carrer, com així li va succeir al pianista i escriptor uruguaià Felisberto Hernández.
Cal mirar amb nous ulls els menystinguts balcons i saldar el deute contret amb ells. Perquè ha estat ara, a recer del coronavirus, quan hem constatat la quantitat de vida que pot emparar la brevetat física d’un balcó. Ara, engabiats a casa, quan hem descobert la capacitat de perforar el perímetre construït que ens brinda aquesta extensió arquitectònica.
Així les coses, jo em quedo al balcó on he tret a ventilar aquest escrit. I vigilo que un cop d’aire no em tanqui, de forma sobtada, la balconera. Poca broma: un dels serveis més demandats als bombers durant el present confinament domiciliar està sent el del rescat de persones atrapades, paradoxalment, en aquest retrobat reducte de llibertat.
*ANTONI LÓPEZ DAUFÍ és arquitecte i vocal de Cultura del COAC-Ebre.
Fes el teu comentari