A les vuit del vespre la gent surt als balcons i s’emociona, i agraeix als sanitaris i als que ens cuiden per tot el que estan fent, en aquesta maleïda pandèmia. I està ben fent. I sempre donar les gràcies és bo i és de justícia. I aquell ratet, parlem en los veïns, i ni que sigue de lluny ens fem costat i ens sentim consolats.
Llavors recordo aquelles taules rodones —n’érem quatre gats— de la “Marea Blanca”, i aquelles manifestacions en bates blanques —allí quants n’érem? Pocs també— i recordo com s’esmelegaven companys de l’hospital sobre les retallades, sobre les privatitzacions, etc. Ningú no els va escoltar.
Recordo les companyes pensionistes exigint els seus drets, dilluns rere dilluns, estoicament, infatigables, demanant el que per justícia havia de ser seu: una vellesa digna, que els cuidessen, que ells ja havien “estirat del carro” tota la vida. Allí pot ser n’eren 20?
Ara, alguns d’ells estant morint tots sols, ni una mà que els agafe en aquest últim viatge. Altres, els més afortunats, viuen confinats en la por que, si emmalalteixen, tindran menys oportunitats de sobreviure.
Com païrem tota aquesta angoixa i dolor? Em diu una companya professora de música: “Natros (els de Música, Plàstica, Educació Física) que érem unes ‘maries’ d’assignatures, som ara els que fem que ningú es torni boig. Fem pintar als xiquets, fem música als balcons i fem fer exercici de mil formes, perquè, com diuen els psicòlegs, és la millor manera d’estar equilibrat”.
Llavors jo recordo la indiferència d’alguns si suspenies plàstica, la passivitat de molts pares si el fill no fa ‘gimnasia’ o la fotesa d’altres per les classes ‘de flauta’.
Després, quant tot això passi, i esperem que prompte, no sé qui recordarà a tots aquells… tot allò que ens ha fet sobreviure.
I em vénen al cap aquells versos del benvolgut Vergés:
“Recordo tantes coses.
I me’n adono que dins del cos tinc més records que vísceres.
De cop comprenc que l’home és la memòria”.
*CINTA GALIANA és professora i exregidora de Movem Tortosa.
Fes el teu comentari