Per a un escriptor, les paraules són molt importants, ho he comentat infinitat de vegades, i vull fer una reflexió sobre un parell de matisos al seu voltant.
En primer lloc, les paraules són un bagul màgic on hi anem desant al llarg dels segles i dels anys, de forma col·lectiva i de forma personal, tota una sèrie d’emocions, records i sensacions que les fan úniques. No existeixen els sinònims perfectes, sinó significats més o menys aproximats. Si escric la paraula “cireres”, us evocarà l’hort del vostre padrí, o una tarda plena de sol en què en menjàveu a grapats, furtivament i entre riures, amb els vostres amics (i amigues). Aquesta màgia fa que cada paraula esdevingui interruptor de mil històries i que els nanocontes expressin molt en una sola línia. Com a escriptor, no puc fer altre que intentar tractar amb la màxima cura i estima cadascuna de les paraules que he heretat.
En segon lloc, les paraules tenen gènere, i durant milers d’anys la nostra societat ha desenvolupat un llenguatge masclista molt integrat en el nostre subconscient. Ja està molt estesa la necessitat de posar-hi remei, i que el nostre discurs sigui socialment just i tracti amb igualtat les dones i els homes. Crec fermament en aquesta tasca, i la procuro tenir present en tot moment.
Però aquestes dues idees, mantenir com un tresor les emocions que acumulen les paraules i les frases, i donar la visibilitat que els pertoca a les dones, comporta certa dificultat, i es fa difícil mantenir l’equilibri.
Poso dos exemples.
Primer. Aquestes setmanes de la pandèmia del coronavirus es parla repetidament de la tasca de “metges i infermeres”, i aquest binomi s’utilitza amb molta freqüència, essent d’una discriminació evident i inacceptable, on es posa en aparent pla de superioritat l’home envers la dona. Possibles solucions: metgesses, metges, infermeres i infermers; o, personal sanitari. Cap de les dues m’acaba de fer el pes, tot i que en cas d’un text oficial o periodístic resulta molt millor, i més real i just, que l’inicial; però en un text literari es trobaria fora de lloc. Les paraules “metge” i “infermera”, corresponents a unes feines molt específiques i transcendentals, porten una càrrega emotiva molt forta al seu interior, associada a moments decisius de les nostres vides, i canviar aquestes paraules per “personal mèdic”, fa que es perdi un volum d’emoció molt important.
Segon. Al Telenotícies de TV3 parlen de conflictes causats per la custòdia dels fills (i filles), i de les disputes entre els seus progenitors. Un cop més, “pare” i “mare” són dues de les paraules amb una major càrrega emotiva del nostre vocabulari, i que siguin substituïdes per “progenitors” ho trobo d’una deshumanitat esfereïdora.
En resum, el meu conflicte intern entre aquestes dues visions de les paraules no troba una solució que em plagui, a banda de la soporífera duplicitat de gèneres (pares i mares, metges i metgesses…), o l’ús de deshumanitzats conceptes (personal sanitari, progenitors…).
S’accepten propostes.
Fes el teu comentari