Avui tornen a la vida laboral milions de persones a Catalunya i a la resta d’Espanya. Davant la manca de mesures específiques del Gobierno de Pedro Sánchez per protegir aquests treballadors, molts acudeixen al seu lloc de feina amb una certa psicosi per la por d’infectar-se després del bombardeig mediàtic que portem vivint des de fa més d’un mes i molts altres s’armen de valor entonant aquell “que sigui el que Déu vulgui” aleujats després del via crucis que els ha suposat romandre prop de tres setmanes tancats a casa. Només uns quants, però, comencen a entendre que les coses, en pocs dies, han canviat i han canviat per a sempre.
Sembla evident pensar que la distància social que se’ns ha imposat recentment no desapareixerà d’un dia per a l’altre. Hi hagi o no risc en un futur immediat, la pandèmia ens ha fet més conscients dels fils invisibles que ens uneixen i són moltes les persones que, un cop això passi, evitaran les aglomeracions de desconeguts segurament per sempre més. El virus també ens ha fet topar de nassos amb el teletreball: en el futur empresarial immediat, s’entreveuen moltes videoconferències i poques reunions de personal de no ser estrictament necessari, la qual cosa les empreses han après recentment també pot ser rebut amb una substanciosa rebaixada de despeses.
Més enllà de tot això, que no deixa de ser anecdòtic, la democràcia mateixa, la seva pura essència, tan jove i tan tímida encara al nostre país, està debatent-se entre la vida i la mort en una sala de la UCI en aquests instants, infectada de coronavirus i de molts altres mals que, alguns, porten molt i molt temps intentant colar-nos i, ara, amb l’excusa de la pandèmia, troben l’oportunitat perfecta.
Amb l’obertura de Wuhan el darrer dimecres, la Xina també ha anunciat una de les seves mesures més polèmiques post-coronavirus i per fer front a noves escalades de contagi. A partir d’ara, els xinesos hauran de descarregar als seus telèfons mòbils una aplicació dissenyada pel govern que contindrà un codi QR que podrà ser de tres colors: verd, groc o vermell, en funció de les zones més afectades o d’altres característiques de caire més individual, com per exemple, nivell d’exposició al virus per feina o altres circumstàncies personals. D’aquesta manera, per tal d’accedir a un lloc públic, se’t demanarà de mostrar el telèfon mòbil i, depenent del color del teu codi, se’t permetrà o denegarà l’entrada.
Als Estats Units, en els darrers dies s’està perillosament obrint el debat dels microxips. Allò que als més arcaics sona encara a mecanisme informàtic usat per identificar la localització d’un animal ha evolucionat i ara s’implanta a sota la pell humana, més concretament, entre el dit gros i l’índex. Diuen que, d’aquesta manera, podriem pagar simplement escanejant aquest xip a sota de la nostra pell de la mateixa manera que ja ho fem amb la tarjeta de crèdit i, d’aquesta manera, estalviar-nos el contacte físic amb els diners, transmissors de germens, virus i demés brutícia. Sona bé, si aquesta fos la única raó per la qual al Club Bilderberg podria interessar que la població humana fos encadenada de per vida a un microxip que contingués tota la nostra informació de manera digital, des del lloc on hem nascut fins a la capacitat financera de la qual disposem.
Quan trigaran aquestes mesures en arribar a Espanya, pel bé comú i en pro de la seguretat de tots i totes? Qui gosarà dir res sobre la privacitat i la llibertat de circulació, entre d’altres drets fonamentals dels ciutadans que estan contemplats a la Constitució i que haurem de sacrificar per tal de mantenir l’ordre i la forma de la salut pública? Però, encara més important, quin us en faran els governs i les corporacions, no exempts de corrupció en cap cas, de les nostres dades “confidencials”? Quin nom se li pot donar a això si no és control centralitzat de la informació i la narrativa pública, també coneguts com a censura i totalitarisme?
*XABIER COLUIG és escriptor.
Fes el teu comentari