Tornem a mirar el riu. És això el que ha significat lo pont roig per a Tortosa. Ara és un emblema de la ciutat. Creuar-lo esdevé un plaer estètic; les aigües majestuoses de l’Ebre -quan el riu baixa gros- ens fan sentir que és el més cabalós de la Península.
Durant molts anys van travessar-lo els combois ferroviaris, després va perdre la seua funció per a reviure com a pont de vianants i bicicletes inserit a la via verda de l’Ebre.
Transitar-lo és recórrer la història de la ciutat, recordar les lluites dels tortosins del dinou per aconseguir que el tren passés per Tortosa i també els defalliments dels del vint, que no van saber-lo conservar. Ara el tren ja no passa per la seua estació, només hi arriba per finir el trajecte.
Una de les coses que han redescobert els tortosins, i que ensenyen als forasters, són els impactes de la metralla en la seua estructura. Testimoni material de la malaurada Guerra Civil.
Este pont, on ara ens aboquem per contemplar les aigües de l’Ebre, en aquells anys era estratègic i, per tant, un objectiu militar de guerra. Estratègic per a la República i estratègic per al general Franco. La primera el necessitava per mantenir el corredor ferroviari entre València i Barcelona; era essencial i imprescindible, unia les dos principals ciutats de la zona republicana mentre Madrid es trobava encerclada. El segon volia trencar aquella infraestructura, aquell vincle i desballestar així un dels eixos de la rereguarda republicana. La fatal conseqüència per a la ciutat van ser-ne els bombardejos. Calia volar el pont, este i els altres dos, el de la Cinta i el de l’Estat, però primordialment el ferroviari. Amb l’avenç del front cap a Tortosa, primers d’abril de 1938, la situació s’invertirà. Conforme s’aproximen a l’Ebre les forces de Franco la prioritat serà conquerir els tres ponts en el millor estat possible per poder establir a l’altra riba un cap de pont. Enfront d’este perill, l’estat major republicà decidirà dinamitar-los per evitar que caiguen en mans de l’enemic. Així es va fer el 18 d’abril de 1938.
Les cicatrius encara ara perceptibles en la caixa metàl·lica del pont, els ferros retorçats que ens les assenyalen, són la memòria material d’aquella tragèdia. Ens queden també els testimonis dels bombardejos i del que suposava creuar els ponts amb l’angoixa de veure aparèixer els avions procedents de Mallorca disposats a ensorrar-los.
En els darrers anys Ernest Hemingway s’ha convertit en un referent a l’hora de relatar els bombardejos de la ciutat en primera persona. Tal vegada és el testimoni més conegut, però no de bon tros l’únic. Per començar estan els testimonis dels mateixos tortosins que ho van viure i ens parlen de les temors i penúries que les dones, els vells i els xiquets van passar en aquells nefastos dies. A nivell de relats forans generalment s’ha posat el focus en les cròniques dels periodistes anglosaxons i s’han desconegut altres testimonis com el dels corresponsals francesos o, sobretot, les relacions dels testimonis de procedència germànica, i especialment el de l’escriptor Klaus Mann.
Klaus Mann, fill del premi Nobel Thomas Mann, llavors un exiliat de l’Alemanya nacionalsocialista, com tota la seua família, va fer estada a Tortosa entre finals de juny i principis de juliol de 1938. Klaus Mann era ja un autor conegut, malgrat l’ombra del seu progenitor. El 1936 havia publicat Mephisto, la seua obra més valorada. Va fer cap aquí amb la seua germana Erika, invitats per un conegut seu, Hans Kahle, brigadista aquí anomenat coronel Jorge Hans, que llavors comandava la 45.ª divisió republicana, i amb qui Erika mantenia una relació amorosa. Fruit d’esta visita a la ciutat destruïda i abandonada van sorgir diversos escrits on es refereix a Tortosa. El primer, la crònica titulada And der Front von Tortosa; posteriorment Klaus recollirà esta vivència en un fragment de la seua novel·la El volcà, publicada el 1939. Erika també escriurà alguna crònica al voltant de la seua experiència a la vora de l’Ebre.
Klaus i Erika feren estada al quarter general de la 45.ª Divisió i des d’allí van fer una excursió a la devastada Tortosa. Si seguim el diari de Klaus era el dia 27 de juny. Amb breus apunts remarca l’abandonament de la ciutat i també destaca el seu castell.
A banda dels germans Mann, els testimonis més nombrosos en llengua germànica que ens arriben són les veus dels voluntaris de les Brigades Internacionals. A les referides brigades hi havia una nodrida presència germànica. No era d’estranyar, el seu país estava en mans de Hitler; en bona part eren exiliats politics o racials, jueus com els Mann, gent convençuda que la guerra d’Espanya era també la seua guerra.
Més enllà dels temps passats i les sensibilitats diferents, una cosa uneix les persones: les vivències dramàtiques, la temor, l’angoixa, l’esperança enmig del desastre; malgrat els segles ens aparionen enfront del perill uns sentiments que per sobre les èpoques ens fan humans. La vivència del soldat d’a peu enfront del perill i la mort en ben poc difereix enmig de qualsevol exèrcit, el patiment de la desvalguda població civil, la primera víctima, sempre és igual d’estremidor.
Es tracta de comprendre, més enllà de la motivació i la ideologia, la peripècia humana, la seua vivència, el seu sofriment, el sentir que més ens agermana.
Si seguim una seqüència cronològica dels fets a través dels testimonis, veurem com el front s’aproxima i com la guerra s’empara de les Terres de l’Ebre, encara que feia dies que es feia sentir, ja que des de 1937 sovintejaven cada vegada més els bombardejos.
Hubert Ramm, alemany de 37 anys, que s’havia recuperat d’una pulmonia a l’hospital de Benicassim, fa cap a Tortosa camí de Tarragona:
También yo quise volver el 13 de marzo con mi brigada. El chófer tenía orden de llevarnos hasta Tortosa, desde allí nosotros mismos teníamos que buscarnos la vuelta. Supimos por los soldados que la brigada se tenía que concentrar en Tarragona. Así que… a Tarragona. Pero era casi imposible encontrar una posibilidad de viajar. En el cruce de la carretera Tortosa-Gandesa (a la banda dreta del riu, al barri de Ferreries) encontramos algunos camaradas de la XI Brigada que también querían ir al frente. Mientras estábamos viendo como ir, 16 Junkers bombardearon la ciudad. En el cruce de la carretera se concentraron en poco rato 10.000 fugitivos de la zona amenazada. A las claras se vio el efecto de un bombardeo sobre la población civil. Un Junker fue tiroteado, su piloto, un alemán fue hecho prisionero. Como en el cruce de carreteras previsiblemente no íbamos a encontrar ninguna posibilidad de viajar, hice la propuesta de salir de la ciudad y esperar en la carretera Tortosa-Tarragona.
En la retirada republicana d’abril de 1938, poc abans de l’arribada al mar de l’exèrcit nacional, els trens carregats de ferits procedents del front valencià havien de passar inevitablement l’Ebre en direcció Barcelona pel pont del ferrocarril. Era un punt crític.
Anton Haas, nascut a Aubsburg el 1903, viatja en un d’estos trens de ferits.
Al empezar a amanecer estamos en Roquetas, a la orilla derecha del Ebro. De pronto una alarma de bombardeo. En un andén lateral hay un largo convoy de vagones militares [...] Todos los que están en condiciones de moverse, bajan de los estribos de nuestro tren de transporte de heridos y corren hacia los bosquecillos de encinas que están a nuestro alrededor. Apenas hemos desaparecido en uno de ellos, vienen volando procedentes de las Baleares escuadrillas de Junkers y se inicia el monstruoso zumbar, silbar y retumbar de las explosiones […] Los ataques enemigos no paran en todo el día. Por el momento no se puede pensar en seguir adelante con el viaje porque el puente sobre el Ebro en Tortosa ha sido afectado por las bombas. El silbar, martillear y explotar nos golpea todo el día.
Poco después de la media noche, ya el 9 de abril, se da por fin la orden “A juntarse. Todo el mundo arriba del tren”. Solo entonces dejamos nuestra encina de gruesas raíces y amplios brazos que nos ha servido de protección y trepamos por las muchas puertas laterales a los vagones, en los que los heridos graves han tenido que permanecer esperando. El larguísimo tren se pone finalmente en marcha. A un ritmo muy lento bajamos al valle del Ebro, cipreses y grandes castaños como fantasmas sobre el cielo azul oscuro. Sobre el río mayor de España, seguimos a ritmo de caracol.
En medio del puente de ferrocarril una súbita parada. Bajo nosotros la amplia corriente, sobre la que se reflejan miles de estrellas. Tras veinte minutos que nos parecen una verdadera eternidad, otra vez se pone el tren en marcha y cruza el río tirado por otra locomotora. Tortosa, antigua ciudad universitaria, está en ruinas.
Karl Popp, brigadista xec, també anava en un comboi de ferits que havia sortit d’Albacete i havia de fer cap a Barcelona:
Teníamos prisa, porque sabíamos que los únicos puentes del Ebro se hallaban bajo fuego de la artillería. Además sólo teníamos la posibilidad de pasar los puentes de noche. De día estaban continuamente vigilados por el enemigo. Y cada vez con más frecuencia nos quedábamos parados en campo abierto y éramos bombardeados desde el aire […] Poco antes de llegar al Ebro nos quedamos sin locomotora. Se discutió si se debía dejar seguir al tren sin locomotora, pues el tramo bajaba hasta Tortosa, que está al otro lado del río. Teníamos con nosotros a un compañero austríaco cuya profesión era conductor de locomotoras. Está dispuesto a aceptar la tarea y había ya repartido compañeros preparados por todos los frenos. Una locomotora no podía pasar el puente así como así, ya que estaba bastante estropeado por los bombardeos. Si antes de que se hiciese de noche no se disponía de una locomotora teníamos que intentarlo incluso sin locomotora, ya que pasar otro día a campo abierto significaba un altísimo riesgo. Ésta era nuestra opinión. Pero entonces recibimos información desde Tortosa de que allí se encontraba una locomotora preparada para arrastrar nuestro tren tan pronto como estuviese sobre el puente. Así que la noche siguiente conseguimos pasar también el puente.
El mateix explicarà Karl Wegmann:
Recibimos la orden de evacuar inmediatamente el hospital (de Benicàssim) […] Inmediatamente los heridos más graves fueron metidos en el tren. La locomotora vino por detrás del convoy, fue enganchada a los vagones y el viaje comenzó. Al principio me extrañó que la locomotora estuviese detrás del tren, pero después lo entendí. No llevamos mucho rato de viaje cuando oí ruido de motores. Miré por la ventanilla y me llevé un buen susto. ¡Un avión! Ni palabra a los heridos. El avión sobrevoló alrededor del tren. No se podía ver ninguna señal que lo identificara. Era un biplano. “Sin armas no le podemos disparar”, le dije a mi compañero. “Fíjate, ahora va y nos destroza todo el tren”. Pero cuando estuvo de nuevo ante nuestra vista, nos saludó. Respiramos. Era uno de los nuestros. En medio del paso del puente sobre el Ebro, apareció otra vez. Quise saber qué pasaba, pero resultó que el puente estaba roto por la mitad (estaria malmés però encara transitable, d’altra manera no haurien pogut passar). Cada cincuenta metros había una carga de dinamita. Inmediatamente se prohibió fumar. Ahora entendí por qué la locomotora en lugar de tirar desde delante empujaba desde detrás del convoy: para evitar chispas.
Todos pensábamos lo mismo: ¿cuánto tardaremos en volar todos por el aire? Después de un largo rato recibimos otra locomotora que venía de Francia (evidentment es refereix a l’estació de França de Barcelona). Pero aún no nos condujo hacia la libertad. Siempre recordaré el miedo que pasé ese día.
L’infermera holandesa Trudel de Vries ens fa entendre com era la situació als darrers moments i ens permet comprendre el testimoni anterior.
Fuimos evacuados con el último tren. Nuestra locomotora no pasó el Ebro, sino que fue desenganchada antes de pasar el río y los vagones fueron empujados sobre el puente. Hubiese sido peligroso que la locomotora, que era de vapor, hubiese atravesado el puente soltando chispas pues en los pilares que lo sostenían había ya cargas de dinamita… No recuerdo exactamente qué día fue.
Una locomotora empenyia per un cantó i l’altra després arrossegava per l’altre. El pont del ferrocarril va ser el darrer en ser volat ja que era la principal via d’evacuació durant la retirada republicana. Encara que hi ha divergència respecte les dates de la voladura -varien entre el 15 i el 18- la majoria dels testimonis coincideixen en el darrer dia.
La Tortosa que contempla Klaus Mann el juny de 1938 és una ciutat segada de la banda dreta, fantasmal, malmesa, ferida i abandonada. El riu és la frontera -la fossa que separa a uns i altres- a banda i banda només parlen les armes. Això és el que reflecteix a la seua novel·la El volcà.
En l’esmentada obra, un àngel condueix a Kikjou, una mena d’alter ego de Klaus Mann, a les vores de l’Ebre.
Estem a Espanya, a Tortosa, no lluny de Barcelona. Antigament era una bonica ciutat. Les bombes l’han destruït totalment. No en queda gaire cosa de Tortosa: els pilots italians i alemanys han fet una bona feina.
No hi havia gairebé res més que ruïnes. D’algunes cases només s’aguantava la façana, darrera tot eren enderrocs. La població estava deserta, encara que no totalment, hi quedaven homes que parlaven moltes llengües: espanyols, francesos, alemanys, americans que guardaven les ruïnes d’una ciutat que antigament portava el nom de Tortosa. A través d’ella hi discorria un riu: L’Ebre. A l’altre costat de l’Ebre, a tret de fusell, hi havia unes altres ruïnes que estaven entre les mans de l’enemic. Solament un fil d’aigua separa els soldats republicans dels seus adversaris, mercenaris àrabs i auxiliars italians al servei d’un general rebel. Es tirotejava. La lluita per la població morta de Tortosa s’estanca però no acaba.
L’àngel era temerari.
–Es dispara. N’he vist d’altres! diu amb un lleuger enlairament d’espatlles. Segueix-me!
Condueix a Kikjou a una casa relativament ben conservada. Alguns rams d’escales que porten al primer pis es mantenen intactes. Allí dalt hi havia totes seguides les habitacions principals. Ara els barandats estaven caiguts, els cortinatges de seda esgarrats, els vidres trencats. Des d’allí es veia el riu.
La veu dels altres germànics, els que lluitaven a la Legió Còndor, no ens és gens coneguda. Què deurien de pensar aquells pilots dels Junkers que bombardejaven Tortosa i els seus ponts, quines motivacions personals els portaven a fer-ho? Alguns d’ells, al cap de poc, s’establirien al camp d’aviació de la Sènia i exercirien un paper fonamental a la batalla de l’Ebre, bombardejant cada dia els ponts que per les nits refeien els pontoners republicans. Quins records guardarien d’estes terres i la seua gent, a les que havien bombardejat tan intensament? Comprendrien el que aquí s’havia patit quan pocs anys després el seu propi país patiria els bombardejos massius de l’aviació aliada durant la Segona Guerra Mundial? Ens faria falta saber-ho per comprendre millor les raons d’aquell desastre.
Malauradament la guerra sembla inherent a l’ésser humà. Com va dir Antoine de Saint-Exupery, la guerra és una malaltia com el tifus. només ens caldria afegir que es queda curt: és encara pitjor. És el que van viure els nostres iaios i els nostres pares. El seu record ens hauria d’empènyer cap a la pau.
*ROC SALVADÓ POY és historiador.
Fes el teu comentari