El xoc del coronavirus té múltiples dimensions més enllà de la pròpiament sanitària i una de les principals és la seva derivada econòmica la qual està generant una nova crisi de dimensions desconegudes.
La crisi del Covid-19 està agreujant uns indicadors macroeconòmics mundials que ja apuntaven a una nova recessió –sobretot a la zona euro–, i que la pandèmia només fa que empitjorar, obrint les portes a una depressió global només comparable a la dels anys trenta depenent del que duri la crisi.
L’Organització Internacional del Treball preveu que la pandèmia provoqui una caiguda de l’ocupació del 7% en tot el món. Al respecte, l’organització situa al mercat laboral europeu en el centre de l’huracà com una de les regions més afectades. Per altra banda, l’OIT subratlla que desenes de milions de treballadors informals estan afectats per la crisi del Covid-19. Un gruix de treballadors que es troben en les regions de l’Amèrica Llatina, l’Àsia i l’Àfrica –fonamentalment– però sense oblidar que també hi ha milers de persones que subsisteixen de l’economia informal als països “rics”. Un sector de la població que –en molts casos– té un accés limitat o inexistent als serveis sanitaris i a la protecció social. Per tot, l’OIT reclama mesures coordinades “a gran escala” a tot el món per a mantenir la demanda i l’ocupació.
L’aturada de les activitats econòmiques imposada pels governs, via estats d’alarma, per a controlar la propagació del Covid-19 podria sumir en la pobresa entre el 6% i el 8% de la població mundial, uns 500 milions de persones més, segons el darrer informe publicat per Oxfam Intermón. Quant a l’Estat espanyol –un dels països del món més afectats per la pandèmia– les primeres conseqüències fruit de l’afectació del coronavirus en un mercat laboral basat en la precarietat estan deixant unes dades d’atur tan esfereïdores com les dels pitjors moments de la crisi econòmica del 2008. En aquest sentit, la crisi sanitària ha derivat en una incertesa econòmica que ha deixat a centenars de milers de persones aturades, a milers d’autònoms sense activitat, a desenes de petites i mitjanes empreses tancades, i a molts sectors productius sencers en stand-by. Una situació de molta dificultat que caldrà revertir pressionant a les administracions i els governs –des dels sindicats, des de la societat civil organitzada i des dels col·legis professionals– per a que aquesta crisi no la paguin els de sempre, és a dir, les classes populars i treballadores.
Unes conseqüències econòmiques i socials que seran dramàtiques si no es prenen mesures urgents per a rescatar als països més afectats, i d’aquests als col·lectius més vulnerables i als sectors econòmics més perjudicats. És urgent un pla de rescat econòmic universal –coordinat i solidari–, que deixi enrere el capitalisme del desastre i faci una aposta decidida pels Estats socials democràtics.
*JESÚS GELLIDA és politòleg i investigador social.
Fes el teu comentari