Durant la crisi causada pel covid-19 s’han escrit molts articles, i s’escriuran molts més. Per bé o per mal, aquests canvis a les nostres vides que hem hagut de fer han inspirat molta gent a fer coses, o a no fer res. Intentem trobar una mica de sentit de tot plegat; i parlo de ‘tot’, no només de l’actualitat, sinó d’allò que anomenem ‘La Vida’. Sembla ser que aquest clatellot metafòric del virus ens ha fet parar un moment per a pensar.
Bé, de tot el que he llegit, potser el que més m’ha impactat ha sigut aquest article en anglès de la poeta Sabrina Orah Mark, Fuck the Bread (‘A la merda amb el pa’). Si domineu l’anglès, ja podeu abandonar el meu escrit i anar corrent cap a l’enllaç a llegir-lo. Si encara esteu aquí llegint-me a mi, el que penso fer és agafar lo que jo he entès com la seua idea principal i hi afegiré uns guarniments de fornada pròpia.
En resum, la Sabrina parla de reptes, de com la vida és una sèrie de reptes, però no com els de buscar el Sant Grial, sinó reptes quotidians, proves a superar, i obsessions ridícules per a fer-nos anar sempre a més -a fer més, a comprar més, a voler més, a aconseguir X, Y i Z, a tenir la vida perfecta, visitar les piràmides, veure la pel·lícula dels Oscar, seguir la moda, saber cuinar el plat del moment, saber les notícies del dia i recordar els noms dels companys de classe de fa 30 anys, tenir la casa com un palau, i no fallar mai, i no parar fins el dia que caus esgotat, fracassat. Perquè sempre arriba un punt en aquests exàmens de la vida, quan no els pots fer i acabes sentint que no vals per a la vida moderna, i reps la nota trimestral del professor de “ha d’esforçar-se més i millorar el seu progrés”. Prohibit estar sense fer res.
La poeta ho compara amb els reptes impossibles de les llegendes i contes de fades, on algú ha de demostrar el que val perquè només es pot casar amb la princesa si torna al castell amb una orella d’unicorn, un ou de fènix, i l’ànima de Donald Trump. De fet, en aquelles històries, en anglès normalment usem la paraula ‘trial’ per a les proves o reptes que s’han de complir, la mateixa paraula que usem per a anomenar un judici. I és que, al final del dia, aquests objectius que ens posen, o ens auto-posem, no deixen de ser un judici per a demostrar si fem les coses ‘prou bé’, segons els criteris misteriosos de la vida. I si ho fas bé, pos, passes de nivell i continues jugant. Aquest any els nostres reptes s’han exagerat encara més amb el covid-19 fins a punts inesperats i insuperables, i això ha ajudat a que alguns, per fi, hem vist la trampa del Sistema i proposem baixar de l’autobús i respirar.
La feina, millorar-la o treballar més, els estudis, aconseguir més títols, més diners, més objectes i objectius tan físics com no físics, i els petits detalls de ‘la vida normal’ que sentim que hem de fer… la qüestió, sembla ser, és que no ens podem aturar. Fins i tot en el moment que el món sencer ha parat de donar voltes, encara ens hem llançat a fer més curses… que si hem d’acabar aquests llibres, pintar la casa, aprendre a fer malabars, fer les coses millor que ningú… Els deures (pre-virus i amb-virus) que reben els xiquets també van en la mateixa línia, per a que vagin aprenent el joc dels reptes a superar des de ben petit i entren al solc. O segueixen les normes de la societat o són uns fracassats.
I si no volies caldo, ara, una segona tassa: aquestes setmanes hem començat una nova carrera, la de canviar de fases, uns judicis setmanals que hem d’aprovar per a que ens posen nous límits i nous objectius, com els de ser els primers en poder anar a una terrassa o a la platja, o, Déu faci, de ser els primers en tornar a ballar a una discoteca. Però en el fons, tot ve a ser el mateix. El Sistema (The Man, segons Jack Black en la pel·lícula èpica, School of Rock) ens fa córrer sempre amb la llengua fora per a no tenir temps de qüestionar tantes coses que ens han imposat i ens hem auto-imposat, perquè no oblidem que en el fons el Sistema som natros.
En el moment clau del seu article, l’escriptora explica com fracassa en un dels reptes més importants al mig del confinament: aconseguir comprar pa, o farina i llevat per a fer pa. Perquè, clar, un dia sense pa és com un malson. Ja no parlem de l’objectiu d’aconseguir una bona feina o un pis al mig de la ciutat, coses que alguns entenem com a reptes grans i potser assumim que no aconseguirem, sinó d’alguna cosa que tothom veu com a ‘normal’, i que fa quatre dies no presentava cap dificultat, però que és una tasca aparentment obligatòria del dia a dia si vols viure en la societat actual que hem muntat. Bé, quan ella arriba a casa, gairebé plorant, la seva mare, una dona gran i sensata, que pensaries a priori que voldria tenir el pa de cada dia com tothom, li diu ‘Fuck the bread, the bread is over’ que ve a significar alguna cosa com ‘Au, a la merda amb el pa. S’ha acabat tanta tonteria’. I t’atures un moment, i ho tornes a llegir, i penses ‘Sí, és això’.
Fins i tot les coses que ens han venut com els fonaments més bàsics de la vida, de vegades, també són coses que simplement hem decidit natros que són “necessitats”, de la mateixa manera que necessitem Netflix, un mòbil nou, una família ideal, o el pes perfecte. Hi ha alguna cosa més important que l’aliment més basic, el pa de cada dia? Pos, sí, potser sí. La vida, les ganes i les possibilitats de viure-la de veritat. La vida continua més allà de les obligacions, els desafiaments i les normes del joc. La vida continua, i canvia, i passa per alts i baixos. Realment importa si complim tants de reptes i aconseguim els objectius de tenir tot aparentment perfecte? Potser no importa tant com pensàvem. Però si creus que sí, que cal continuar com abans, tampoc passa res, l’important és que cada u pugui decidir el que vol fer i no sentir-se arrastrat contínuament pel corrent.
Sense entrar en un rotllo massa pseudo-filosòfic, per a mi aquesta és la lliçó de la situació actual. Tot és qüestionable i, sí, podem aturar-nos, sí, podem canviar coses. No dubto que la ‘nova normalitat’ acabarà sent com la vella, però per un instant podem reflexionar i canviar alguna coseta si volem. Potser no podem baixar del tot de l’autobús del ‘cada cop més i millor’, però podem –ni que sigui per un dia– resistir i enviar el pa a la merda.
BRIAN CUTTS és professor i traductor.
Fes el teu comentari