Amb l’entrada a presó de Fèlix Millet, Jordi Montull i Daniel Osácar es compleix la primera part de la sentència d’un dels casos de corrupció política i financera més vergonyants i escandalosos a casa nostra. Ara falta la segona part.
El passat 21 de maig el Parlament de Catalunya feia una declaració que tingué la virtut de ser, com poques vegades, unànime. Totes les formacions van donar suport a una declaració institucional impulsada per Catalunya en Comú-Podem de rebuig a “l’espoli” de Convergència Democràtica de Catalunya en motiu de la sentència del “cas Palau”.
La declaració aprovada amb unanimitat i llegida al ple “rebutja amb contundència els fets condemnats i exigeix CDC el ràpid retorn dels 6,6 milions d’euros espoliats a les arques públiques”.
“El poble de Catalunya mereix una democràcia allunyada de tota sospita” afegeix el text.
Està bé que el nostre Parlament digui això, cal que ho faci, queda bé i dona bona imatge, però, alguns ens preguntem: n’hi ha prou?
La sentència del “cas Palau” parla d’un delicte continuat – deu anys- i no d’un fet aïllat, la sentència ratifica també una manera de fer i actuar (modus operandi) que ha perjudicat greument la ciutadania i aquest perjudici no fa referència només a l’espoli dels diners a les arques públiques, sinó també a les condicions, qualitat i garanties de les obres públiques afectades i al trencament de “les regles del joc” en el concurs de licitació de l’obra pública.
És per això que, des del meu punt de vista, no n’hi ha prou que CDC torni els diners, aquests 6,6 milions d’euros, (una xifra que, vist els fets i la gravetat del delicte, sembla més “simbòlica” que real) sinó que també els seus, llavors, representants n’assumeixin les conseqüències. Més enllà d’aquesta declaració, que està bé i queda bé, caldria fer més, si, de veres, es creu això de que la política democràtica no pot estar sota permanent sospita.
Induint a la confusió entre lo legal i l’ètic, el president Mas parlava a TV3 del preu que ja havia pagat CDC, la seva desaparició. Abans d’aquest fet, però, prèvia la seva “extinció”, CDC era prou present i tenia uns representants nacionals, territorials i locals. Uns representants que ocupaven uns càrrecs i feien unes funcions, gent amb noms, cognoms i DNI, ells eren i són CDC, com són i eren CDC tot un gruix, gens menyspreable, de militants i votants que ignoraven que passava i, potser ara, mereixen alguna explicació.
“Dos no es barallen si un no vol”, diu el refrany. En aquest assumpte l’altra part cal buscar-la en els empresaris i empreses que es prestaren a aquest joc, un joc que durà uns quants dies, una dècada. També ells han de donar explicacions, també ells han enganyat els ciutadans i les institucions, han delinquit, trencant la lliure competència.
No ens podem quedar amb l’estètica, una declaració bonica i oportuna d’un Parlament “escandalitzat” per unes pràctiques que són, seguint el text de la declaració, el principal enemic del bé comú. “Nulla estètica sine ètica”, va dir un cop Josep Maria Valverde, catedràtic d’estètica a la UB, quan el franquisme va represaliar i va fer fora de la docència a un company seu. Ara cal aplicar aquesta màxima i actuar amb ètica. I actuar amb ètica vol dir tornar els diners i fer que els responsables –persones físiques, amb noms i cognoms i càrrecs de representació- s’asseguin davant d’un tribunal i expliquin llurs actuacions.
Actuar amb ètica vol dir saber on es va fer obra pública, qui la va fer i qui presidia l’Ajuntament, el Consell Comarcal, o la Diputació que la va gestionar i la va pagar. Cal, en definitiva, obrir una investigació seriosa i conseqüent. Perquè ens hi va la credibilitat del sistema i la necessària inhabilitació de tots i totes les responsables que hi van prendre part o, sabent-ho, van girar el cap mirant cap a una altra banda. No podem banalitzar fets com aquest, ni acceptar-ho com una mostra més de la manca de transparència dels partits polítics en qüestions referents al seu finançament. Així mateix, tampoc podem assumir que és només una qüestió de diners i que aquests ho solucionen tot.
No és fàcil, hi ha sentència i el cas, previ compliment de la condemna, es pot donar per tancat. Altra cosa és saber qui assumeix el compliment d’aquesta “segona part” de la sentència. CDC ha “desaparegut” i els seus hereus no reconeixen una “filiació” que els hipoteca no solament en l’àmbit econòmic, sinó també en la seva credibilitat i capacitat per gestionar un país quan no se’n han sortit en la gestió d’una formació política que ha acabat condemnada pels tribunals i en fallida. Tot i això, molts creiem que amb el “pagando, cantando” no n’hi ha prou, cal anar més lluny i preservar futures pràctiques de corrupció.
Si no es fa així, hi haurà estètica, hauran –senyors i senyores parlamentaris- quedat bé, però no hi haurà ètica, i, sense ètica, la política entesa com gestió de lo públic és una enganyifa, un menyspreu al poble i un insult a la intel·ligència.
*SISCO LAHOSA és professor de Filosofia.
*Foto ACN.
Fes el teu comentari