Crec que del que ha passat, està passant i encara ha de passar, se’n poden treure tres lliçons bàsiques. Que corresponen a tres necessitats imperioses que la pandèmia ha obert en canal i que no admeten ajornament.
1.La de reforçar els serveis públics: el verb de moda és muscular. No pot ser més evident. Hem afrontat una pandèmia mundial amb mitjans materials que eren insuficients per a la grip de cada hivern… Sort dels mitjans humans, que s’hi han deixat la pell, alguns literalment. I assumim que serà car, però sortirà a compte. Que més enllà del deure moral de salvar les vides que puguin ser salvades, i que van abans de qualsevol altra cosa, des del punt de vista estrictament econòmic, serà més barat.
Però, si us plau, no fem el préssec amb què l’emèrit, o Pujol, o la banca, han de tornar el que han robat o deuen. Que amb tots aquests calers junts no n’hi ha per a un trimestre del que necessitarem. Ep, no dic que aquestes “devolucions” no s’hagin de fer, sinó que han de ser per motius morals diferents de l’emergència sanitària. El que cal són canvis fiscals pràcticament revolucionaris. I començar a exigir-los als Amancios Ortegas que paguin els impostos que toquin, i després que regalin tots els respidadors que els doni la gana.
2.La de replantejar-se un sistema econòmic amb unes bases tan febles que, si es veu obligat a aturar-se un parell de mesos, genera una destrossa que pot trigar dues generacions a refer-se. Déu n’hi do el decalatge brutal… I no podem anar amb el lliri a la mà pensant que produint vehicles elèctrics i fomentant el teletreball tot quedarà resolt: això és una petitíssima part del que caldrà fer, per bé que són coses encertades, sobretot en la línia que a partir d’ara sovint serà més important el com que el què.
A curt termini, els estats hauran de fer enlairar l’“helicopter money”. No n’hi ha d’altra si es vol evitar que el drama econòmic i social es converteixi en tragèdia. Tampoc n’hi ha d’altra que acceptar que la broma encara l’estaran pagant els nostres nets. L’any 2014, el Regne Unit va acabar de pagar els seus deutes de la Primera Guerra Mundial… En la mateixa operació, es van liquidar deutes anteriors, refinançats reiteradament, el més antic dels quals provenia de 1720. L’exemple, bèstia com ell mateix, no pot ser més clar… Escoltin, és que a data d’avui fins i tot els ultraliberals més passats de voltes reivindiquen Keynes…
2 bis. Hi ha un punt 2 bis, que podria ser també el punt 1 bis, perquè en els dos casos va d’on surten els diners per muscular els serveis públics i, a la vegada, tirar-ne des de l’aire damunt de pobles i ciutats perquè arranqui de nou l’economia. Posar la màquina d’imprimir bitllets a treure fum potser no és viable actualment. Tampoc enviar una flota a canonejar les costes de l’Holanda de torn fins que accepti afluixar la mosca.
Hi ha estats, no gaire llunyans, que tenien les finances tan al límit, i més enllà, que ara no poden encarar la situació sense uns senyors favors internacionals. I no els que rebia privadament Joan Carles de Borbó. L’ocasió, si de cas, és perfecta perquè determinats líders demostrin que serveixen per a alguna cosa més que per fer teatre als respectius parlaments. Els miracles a Lourdes… Però recordi tothom que el mitificat Churchill va ser un dels pitjors polítics de la història britànica fins que, amb el país entre l’espasa i la paret, va treure el que ningú s’imaginava: que, si més no, era la persona indicada per al moment apropiat. Algun Churchill en potència, encara que surti fallit, a la sala?
Acabarem alegrant-nos que l’Angela Merkel es pugui desdir de retirar-se… Després de posar-la a parir durant anys per allò de l’austericidi i de ser Frau Tisores… Però, qui sap si perquè està relaxada perquè plega, es manifesta com una autèntica estadista, capaç de fer el que correspon prescidint de si es juga la reelecció… Deu ser, a més, allò de l’ètica protestant, que no és necessàriament bo, però que vist com han respost en aquesta pel·lícula de por societats democràtiques de referència, com la britànica o la nord-americana…
3.La d’un rearmament moral. I perdonin una expressió que sembla tan carrinclona. Però és que, en els pitjors moments de la pandèmia, hem vist una pretesa èpica de balcons que ens feia sentir estupends, i que no ha pogut ser més efímera. Ni més allunyada, molt sovint, de la realitat. Els ho diu algú que viu a un poble turístic de segona residència i que ha vist de tot: no cal entrar en detalls, s’ho poden imaginar, oi?
En tot plegat, hi ha aflorat un egoisme que ens obliga a preguntar-nos moltes coses. Aquí mateix, al costat de casa nostra, milers de “propietaris” protestant per poder anar a la seva casa de vacances, o directament saltant-se totes les normes per fer-ho… O reclamant que els fessin un descompte de l’IBI perquè no els deixaven gaudir de la seva propietat. Això, quan hi havia mil morts diaris…
Però quan va començar la desescalada, la cosa va adquirir un altra dimensió. Com si el temps de confinament hagués de ser compensat amb una hiperactiviat social mai vista. El primer rebrot ocorregut a Lleida, abans de l’adveniment d’això de la nova normalitat, va ser per una trobada de vint persones, quan només se’n podien reunir deu. M’hauria agradat preguntar a tals individus, dir-los persones potser era excessiu, que quan havien tingut abans tanta vida social, i ves a saber si els aniversaris no els celebraven ni amb la família.
I, per descomptat, en aquell moment la campanya de la fruita no havia començat, i no es podia fotre la culpa als temporers. És que érem nosaltres, els nascuts aquí i generalment de pell blanca, per entendre’ns. Després, evidentment, tothom ha fallat en no recordar que cada any, però és que cada any, hi ha pobles d’aquella zona que tripliquen la seva població per la collita. I són nous habitants que viuen “a precari”, per dir-ho fi, pel peculiar sistema econòmic de la zona… No tenim res a dir dels explotadors? És més, algú té el valor necessari per especificar el percentatge de contagis que corresponen als temporers? Que igual tenim alguna sorpresa que no esperem…
3 bis. No ens limitem, però, a les misèries locals, perquè el fenomen ha estat molt generalitzat. Si ara parlem de Lleida és perquè, en el moment d’escriure aquestes línies, allí el més calent és a l’aigüera. Abans parlàvem de Barcelona i les segones residències, i era igual de pertinent (a més, també hi pinten bastos). Quan la gent reclamava que la policia anés als supermercats a enxampar els infractors del confinament, proposaven una idea molt pràctica, malgrat que la cosa era més fàcil: s’acabava abans vigilant les sortides de Barcelona, que les entrades de centenars de pobles.
I no és tant la “gironitis” del lema “Si tinguéssim platja, no ens haurien tancat”, que ja s’imprimeix fins i tot en samarretes, com els que presumien a les xarxes socials, amb proves gràfiques i tot, de saltar-se el confinament. En conec a un que es feia passar per periodista per anar per tot arreu: algun dia me’l trobaré de cara…
És un problema de capital humà. Els governs han fallat moltíssim, i hi ha errors autènticament criminals, però la ciutadania no ha estat sovint a millor altura. Per exemple, el parell de generacions d’un egoisme repugnant sorgides a llocs com el Regne Unit, per quatre dècades de neoliberalisme. Margaret Thatcher continua fent mal tant temps després de deixar el govern i fins i tot de morir-se… O les generacions d’una insensibilitat que fa feredat, alletades per més d’un segle de socialdemocràcia sueca. Contra el pronòstic previsible… Fa molt més mal, moltíssim més. Coi, és que eren d’esquerres, ni que fos d’una forma pragmàtica…
Jo no sé on està la solució. Potser no és a les escoles, sinó a les famílies, com resa el tòpic. Segurament que sí. L’exemple dels governs seria boníssim, però s’hi pot comptar relativament poc. Més, quan no hi ha Churchills que aixequin els ànims… Que això no sigui cap excusa, de totes formes. Tot i la dificultat d’aconseguir canvis en aquest territori, potser podria entendre’s com quelcom que no depén del nostre heroisme, sinó que és més senzill: som capaços d’actuar com a persones decents? I això sí que depén exclusivament de nosaltres. Perquè l’heroisme necessita també una circusmtància aliena a nosaltres. Però ser persones decents, no. És cosa nostra i prou. I no hauria de ser tan difícil.
Fes el teu comentari