Vivim en un territori molt ben valorat patrimonialment, ja que beu del pas de diverses civilitzacions que, des dels temps dels ibers, han anat deixant un llegat històric important que fa distingir les nostres terres. No obstant això, sovint la ciutadania resident ha ignorat el seu passat i la rellevància de la història que ens envolta. Tant ha estat així que, fins i tot, alcaldes de diversos municipis o, simplement, famílies benestants, es van dedicar a espoliar obres d’art, a enderrocar conjunts patrimonials que ara tindrien un alt valor històric o a vendre peces i escultures per treure’n un benefici. Això ha passat, sobretot en temps de franquisme i postfranquisme, i ara es veu i es viu com un gran sacrilegi, però… n’estem segurs que ara som conscients del patrimoni que tenim i procurem de preservar-lo?
Ens apropem a uns quants conjunts arquitectònics abandonats, oblidats o parcialment enrunats, que es troben amagats per aquestes terres i que, tot i pertànyer a èpoques històriques diferents, són d’interès per a ser preservats.
Què s’amaga a l’Antic Balneari d’en Porcar?
Comencem la ruta a Tortosa, més concretament, als Jardins del Príncep. Dins d’aquest magnífic espai expositiu s’hi troben les dependències de l’Antic Balneari d’en Porcar. Aquest és un espai actualment poc accessible i restringit, ja que des de fa un parell d’anys s’hi estan fent obres per tal de construir-hi el que ha de ser el Centre d’Interpretació de les Tres Cultures (jueva, musulmana i cristiana) de la ciutat, anteriorment ubicat al CAT.
Però, just al costat d’on es fan les obres, es poden observar els majestuosos conjunts arquitectònics de l’antic balneari del segle XIX pertanyents als vestidors, a la sala d’esbarjo, a les habitacions on s’allotjaven els clients del balneari i a la torre on vivien els propietaris. Tots aquests edificis, característics pel revestiment verdós a les parets, es troben en un estat molt deficient i estan tots parcialment enrunats. El procés d’abandonament és notori i es veu com la vegetació ha fet el seu curs apoderant-se d’aquests espais on, durant anys, ningú ha tornat a trepitjar.
L’edifici més destacat és el de la Torre del Rellotge, ja que visualment és el primer que s’observa. Però el seu accés és impracticable i d’alt risc, perquè ja només a la planta baixa es troba l’accés a les escales bloquejat per una gran quantitat de runa de l’ensorrament del sostre del pis superior. Des de l’ull de l’escala es pot veure que tot l’accés a la torre està afectat per l’ensorrament. A més, cal destacar que es tracta d’una construcció de fusta, on la part més rellevant és el seu embigat. El mal estat de conservació en què es troba podria ser perjudicial perquè fruit de la gran quantitat de brossa acumulada al seu interior es podria acabar originant un incendi que seria letal per a una construcció d’aquestes característiques. És aquesta l’única estructura de tot el conjunt de l’antic balneari que l’Ajuntament té pensat de conservar amb la creació del Centre d’Interpretació, i després de la pressió dels grups de l’oposició per a preservar-la. Una trista notícia per a anys d’història que s’amaguen rere les parets de les antigues dependències del balneari.
Aquest és el cas de l’únic edifici en què encara és possible accedir-hi: el dels vestidors. Aquí s’hi troba una planta baixa plena de mobles antics apilats, decorats de l’antic saló recreatiu d’oci del balneari o unes pissarres amb una data, però que no es pot esbrinar l’any perquè està ja esborrat. Però el més curiós de tot, potser és trobar-se per terra tot de senyals de trànsit, de controls policials o d’obres que ens fan pensar que aquest espai va ser un magatzem municipal entre els anys 80 i 90. De fet, aquí és on a l’any 2016 es va descobrir l’esquelet de l’antiga Cucafera de Tortosa o un antic camió de bombers de Ferreries.
Llibres a terra, coberteria antiga de plàstic vermell i de vidre, mobles, material escolar, restes del pas d’antics okupes, una caixa de llumins dels anys 70, enganxines d’antics mundials de futbol o el cartellanisme de la inauguració del Club de Rem són la barreja d’utensilis de diferents èpoques que es troben al seu interior. Part de l’espai que acollí el teatre on s’estrenà l’obra ‘Terra Baixa’, d’Àngel Guimerà, ara es debat entre l’ensorrament definitiu o la seva preservació. Per aquí també hi va passar un casino fins el 1923, un convent de les salesianes entre els anys 50 i 70 i, per últim, unes dependències municipals. Cada cop passen més anys i els objectes es queden coberts per la runa i per la pols en un espai on es demostra que el temps s’ha quedat aturat a l’espera que algú els pugui recuperar.
Allà, però, encara queden també elements autèntics de les dependències de l’antic balneari d’en Porcar, com les portes dels lavabos dels vestidors, els estucats de les parets o les escales d’accés a la resta de plantes de l’edifici, que també ha acabat resultant impracticable arran de la gran quantitat de runa que s’hi troba. Unes restes d’alt valor històric que acabaran formant part de la memòria històrica enrunada de les Terres de l’Ebre.
Una antiga fàbrica de ciment prop de l’Assut
Al terme municipal de Tivenys hi ha una gran fàbrica abandonada, prop de l’Assut, que es troba també parcialment enrunada. En aquest bonic paratge enmig d’un entorn natural i fluvial es va edificar la coneguda com La Fàbrica de Ciment als anys 40 del segle passat. Originàriament es deia “Cementos Mayor” i estava dedicada a la fabricació de ciment ràpid i calç. Més endavant es va especialitzar amb un nou material, el ciment Portland i se la va conèixer amb el nom de “Portland Assut”. A la fàbrica hi van arribar a treballar prop d’una cinquantena de persones, moltes de Tivenys. El ciment s’exportava cap a Xerta a dalt dels llaguts i, a finals de segle, ja amb camions. La fàbrica estigué en funcionament fins al 30 de novembre del 1976 i les causes del seu tancament no són gaire clares, però sembla que el propietari també tenia una altra fàbrica a Alcanar i decidí tancar aquesta.
Les que ara resten dempeus són les típiques construccions del franquisme, en què destaquen una sèrie de forns i el cablejat de llum amb els recobriments ceràmics típics de l’època.
Però el més rellevant del conjunt són els diversos pous a cel obert que s’hi troben al voltant de la fàbrica. Cal destacar que, al no trobar-se segellats, podrien suposar un alt risc per qualsevol que s’hi pogués acostar, com els okupes que als anys 90 freqüentaven sovint les dependències de la fàbrica. Segons diversos arquitectes, podrien tractar-se de pous d’extracció de guix o de calç anteriors a la creació de la fàbrica.
Com pot ser que uns pous tan profunds segueixin al descobert? Per què un vianant qualsevol pot accedir-hi? Són alguns dels interrogants que deixa l’actual estat de la fàbrica de la riba dreta del riu Ebre.
Un molí de farina a l’altra banda de l’Assut
I a l’altra banda de l’Assut també hi trobem una construcció curiosa, parcialment enrunada, i de molt difícil accés. Es tracta d’un antic molí de farina hidràulic del segle XIX que funcionava gràcies a l’aprofitament de l’aigua que hi havia en aquell punt tan estratègic. El molí, però, va quedar-se abandonat un cop l’activitat es va acabar. La humitat del lloc on es troba l’ha acabat deteriorant i això ha contribuït a un procés més accelerat de destrucció. De fet, la paret lateral dreta té unes visibles escletxes que deixen entreveure des de fora com el sostre del seu interior està parcialment enrunat. El molí, de diversos pisos de profunditat, fa que sigui gairebé impossible d’accedir fins a l’última de les estàncies, on es troben encara els engranatges i les rodes de l’antic molí, la barra i la resclosa, força malmeses.
De fet, el molí mai ha aconseguit estar protegit com a Bé Cultural per culpa d’una sentència del Tribunal Suprem que desestimà la petició. Ara es considera un bé privat dintre d’uns terrenys (els de l’Assut) de domini públic hidràulic que són competència de l’Estat. Una sentència que va fer prevaldre les titularitats dels terrenys per sobre de la conservació del patrimoni cultural. L’any 2008, però, el ple de l’Ajuntament de Xerta el va declarar Bé Cultural d’Interès Local.
El fortí de Tenasses
Als afores de Tortosa i prop de la costa del Célio s’alça el fortí de Tenasses, dels segles XVII i XVIII, i que des de fa uns anys és de propietat municipal. Però, realment s’ha notat alguna diferència en el conjunt arquitectònic des d’aleshores? La resposta és que no. Perquè encara que l’Ajuntament expliqués que el fet de recuperar-lo era per protegir-lo i per evitar que s’utilitzés com a abocador de brossa i de runa, avui per avui el fortí segueix ben oblidat i el pas dels anys només contribueix a enrunar-lo i deteriorar-lo una mica més.
Només en arribar-hi ens trobem els accessos a peu bastant dificultosos, ja que encara són ben visibles els troncs a terra, els arbustos malmesos o les roques malmeses a causa del temporal Glòria. Un cop arribats a la fortificació sorprenen ja unes primeres pedres de muralla caigudes fruit d’un despreniment o l’altíssima i descuidada vegetació que hi ha a l’interior. Metres més enllà, al pati interior, hi trobem un dels passadissos subterranis amb signes evidents d’una traca de petards, que tot sembla indicar que serví d’amagatall per a algú per celebrar la revetlla de Sant Joan. Quelcom que no hauria de ser gaire normal si, realment, aquest conjunt patrimonial comptés amb la protecció que li correspondria. Però, el més greu i preocupant de tot plegat és l’esllavissada de tot el flanc dret d’un dels baluards d’hornabec del primer cos de fortificació del fortí, arran de l’últim aiguat. La muralla enrunada i la part que queda encara dempeus visiblement afectada i amb escletxes, ens fan adonar del perill que corre actualment el fortí de Tenasses si ningú té pensat actuar-hi de forma imminent. Però, això sí, fa poc el consistori va anunciar que havia arranjat l’accés per a vehicles del fortí.
El fortí del Bonet
El de Tenasses no és pas l’únic fortí en runa de la ciutat. Al promontori del barranc del Rastre s’ubica el fortí del Bonet, del segle XVIII. Aquest fortí de planta hexagonal consta d’una planta baixa, una terrassa i un petit pati al qual dóna accés l’entrada principal a través d’uns arcs molt malmesos. A més, aquest espai a cel obert està ple de vegetació i és dificultós d’avançar. L’accés a la terrassa superior també resulta perillós per la poca estabilitat que presenta i perquè la garita que la precedia es troba totalment enrunada. Avui per aavui el fortí està tancat amb pany i forrellat i ningú entra a fer-hi cap manteniment.
El Mas del Bisbe de Bítem
A l’EMD de Bítem s’hi troba el Mas del Bisbe, que data del segle XI i és d’època musulmana, tal i com ho demostra la part que encara es conserva de la primera edificació.
Aquest conjunt va convertir-se en la donació que va fer el comte Ramon Berenguer IV al Bisbat de Tortosa. A partir d’aquell moment passà a ser propietat del bisbe Arnau de Jardí, qui el convertí en una residència d’estiu per als bisbes i lloc de repòs. El mas va tenir diversos usos; per exemple, al segle XIX va ser un seminari i, finalment, es va acabar convertint en una casa agrícola per a diferents generacions de pagesos del poble.
Aquest conjunt està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local i, al gener del 2019, l’Ajuntament de Tortosa va anunciar que havia arribat a un acord per adquirir-lo i incloure’l al catàleg del patrimoni municipal. Aleshores s’anuncià amb preocupació la importància d’actuar imminentment per tal de conservar-ne les estructures i evitar que s’ensorrés del tot. A més, també es va parlar del projecte de rehabilitació integral del conjunt per tal que es convertís en un lloc visitable per als turistes i en el qual es poguessin dur a terme diferents activitats culturals del poble, a banda d’aprofitar l’ocasió per crear un passeig que el connectés directament amb el poble.
Des d’aquest anunci ha passat més d’un any i mig i el Mas del Bisbe està exactament igual, amb molta més runa al seu voltant i en un avançat estat de deteriorament que demana d’una urgent intervenció per preservar-ne tot allò que encara quedi dempeus.
A l’entrada del Mas només queden alguns dels arcs que encara permeten observar com era la seva estructura original. El pati és la zona més antiga, amb els arcs de mig punt situats a l’est de l’edifici. Antigament també hi havia un pati fortificat amb una doble galeria situada a l’extrem nord, però que actualment resta enderrocada, ja que va caure al 1969. Encara s’hi conserva la sala capitular, restaurada des de la dècada dels 80, moment en el qual es va enderrocar el pis superior (de posterior construcció), per tal de recuperar-ne la coberta de fusta i les arcades. Així com també una petita sala on s’hi conserva un arc gòtic i un gran celler al soterrani, on actualment no s’hi pot accedir, i on van trobar tombes dels antics habitants del Mas. Hi ha qui diu que s’hi va trobar la tomba del bisbe Arnau de Jardí, tot i que aquest fet no s’ha pogut demostrar mai. Allà també s’hi conserva un antic pou.
L’altre element important és la capella romànica dels segles XII i XIII que, durant molts anys, va ser l’església del poble. Antigament contenia un retaule, però el van destruir a la Guerra Civil. Ara hi destaca el rosetó, que encara es conserva parcialment. A més, a l’exterior també hi destaquen llocs com la sínia o la decoració dels jardins que contenen diferents mosaics i columnes realitzats amb pedres i petxines amb les quals es van elaborar motius florals i geomètrics que daten del 1833.
Fes el teu comentari