Sabem, no cal insistir en l’explicació, que es mou la nostra vida entre dos pols antagònics. No faig cap descobriment en dir que vivim a cavall del passat i a les envistes del futur. Cavalquem, doncs, entre allò que ja ha estat i allò que no és. Ara bé, seria fals pretendre absolutament això; no existiríem, no hi hauria temps sense present, i és precisament des del present des d’on recordem i des d’on ens projectem al futur. El futur és incert, això vol dir que no tenim la certesa de com serà, tenir-la seria endevinació i no estem ara per fer càbales. Sobre el passat hem d’acceptar cert grau d’incertesa. Per què? Perquè mai podem estar segur de com han estat les coses. Aquí sí podem acceptar cert grau de fingiment, certes creences que ens porten a pensar que les coses han succeït d’una manera determinada i no d’una altra. Interioritzem, doncs, que respecte el passat la veritat no la tenim del tot. Sí tenim testimonis en documents escrits, en fotografies, en pel·lícules, confessions dels protagonistes… Ho tenim. La feina de l’historiador és precisament explicar-nos, això és desplegar el plec, allò succeït. Els efectes tenen causes, de vegades sorgirà l’atzar com un recordatori de que no podem conèixer-ho tot, i cercar aquestes causes és tasca del científic dedicat a l’estudi del passat. No hi ha totes les peces del puzle, podem pensar-ho, en hi haurà moltes però, possibilitant una anàlisi prou encertada si som capaços de combinar-les com cal.
Ser honrat, honest – diuen que la història l’escriuen els vencedors – ha de ser un requisit imprescindible per a qualsevol tasca científica. Imaginem investigacions sobre la resistència dels materials, la tecnologia 5G, cèl·lules mare, malalties degeneratives o sobre virus amb corona, només per posar-hi uns exemples, on els investigadors ens enganyessen. Imaginem historiadors que fessen córrer, hi ha fakenews al respecte, que Polònia va envair Alemanya o que Franco va guanyar les eleccions generals de 1936. Seria inacceptable per a la gent, seria inapropiat, poc tindria d’humà, vaja. Em surten ara, com si fossin pedres a les sabates, sospites sobre la informació que ens arriba des de totes bandes. Hem normalitzat la manipulació? Exigir absoluta transparència a la premsa, als polítics, als científics hauria de ser una constant en qualsevol societat, una revolta permanent. No estic dient, potser ja s’han cansat de llegir-me, res de nou.
Sobre el futur no podem saber gran cosa, alguna sí, com per exemple, suposar – seguint l’estela del savi Hume -, per costum, per interès, per esperança, que el que succeirà és fruit del que hi ha, que els efectes d’aquí a vint anys ho seran de les causes, efectes al seu torn, d’ara. Que els ecosistemes patiran unes variacions tals que les espècies no tindran temps d’adaptar-se i això significarà la fi de moltes d’elles? Que nous virus – verí en grec – assetjaran l’espècie humana provocant pandèmies que ens sumiran en èpoques fosques, més fosques encara? Que els conflictes arribaran a un punt, ja han arribat i sobrepassat aquest punt en diferents llocs de la geografia planetària, de no retorn?
Aquestes preguntes, a partir de la informació que tenim, que intuïm, que deduïm, també a partir de les mitges veritats o de les mentides interessades que uns i altres en nom del que sigui – mai en nom de la veritat, s’atreveixen a dir-nos, són preguntes ben formades i una possibilitat a l’hora de projectar-nos en el futur a partir del que ara està passant. Podria no ser tan ranci i fingir hipòtesis – Newton no fingeix hipòtesis – on totes les distòpies, van apareixent, sovint, sovint, com la cella del Port, mai no es realitzen i el món a venir és la concreció més plena del somni aquell de Thomas More en inaugurar tot un gènere literari amb el nom d’Utopia. Sí, benvolgudes lectores, puc imaginar un món millor –res de semblant al d’Orwell, Zamiatin o Huxley – on la gent és lliure, on la justícia és justa, on els conflictes són oportunitats de diàleg entre postures diferents que mai acaben a galtades sinó que són capaces de parlar i aprendre unes d’altres.
Podríem, ja ho dic, pensar el resultat futur com alguna cosa millor, costa però. La memòria, ja sigui la nostra personal, com a membres d’una família, amb les relacions diverses establertes, amb les possibles rancúnies, gelosies, episodis d’estima als nostres, de generositat…, la memòria nostra com a pertanyents a uns societat delimitada en l’espai i el temps, o la memòria històrica – tota n’es, d’històrica, ens porta sovint a contemplar el desastre en el futur, a continuar en el binomi amic-enemic, vencedor i vençut, on uns eliminen o pretenen esborrar els records dels altres. La guerra és el natural, dirà Kant, cal implantar la pau! O, seguint el doctor Carbonell, encara no som humans i la nostra espècie, tot i ser l’única amb possibilitat d’elegir una part substantiva del seu esdevenir, al menys els paràmetres considerats per tothom preferibles, vull dir la pau, la llibertat, la igualtat, la solidaritat, la justícia…, acabarà, no només amb ella mateixa, sinó com ja ha vingut fent, amb una gran quantitat d’espècies del planeta.
Si la memòria ha de ser la guia ha partir de la qual bastir un futur millor, conservar-la, analitzar-la, fer justícia amb tots els esdeveniments injustos i les seues víctimes, no oblidar en cap cas les atrocitats, les barbaritats fetes en nom del que sigue, és fonamental. Aquella declaració del Dret de les Generacions Futures de Cousteau, una mena de garantia signada a l’ONU, com tantes altres, per deixar les coses al menys com les hem trobat, no sembla gens llegida per gaires polítics de l’actualitat. El futur només pot ser hipotètic, i podem jugar-nos-la somniant o confiant en allò anomenat sentit comú. Podem pensar, com Feyerabend, que la hipòtesi més inversemblant pot ser la correcta –vol dir que no podem desdenyar res-, però si mirem bé el fruit de la nostra memòria col·lectiva, la història, o sigue el passat, i com estem fent les coses en el present, podem fer una projecció on, també ho he dit – és obvi, és evident –no hi haurà futur ni història.
*RAFAEL HARO és professor de Filosofia a l’Institut Ramón Berenguer IV d’Amposta.
Fes el teu comentari