Els partits polítics estan acostumats a resoldre -o no- els problemes, a base de confrontació, traslladada a l’opinió pública a través dels mitjans, de la propaganda, i dels líders repetint incansablement l’argumentari de partit. Així, ens podem trobar qui es creu que cal fer polítiques expansionistes i qui no, qui pensa que cal aprofundir en la memòria històrica i qui no, qui està a favor de millorar el mercat laboral per als treballadors i qui pensa que cal abaratir l’acomiadament. Quanta gent analitza realment les propostes a l’hora de posicionar-se i quanta ho fa per conviccions ideològiques o perquè es creu determinats partits o mitjans enfront d’altres? Governen els partits per resoldre els problemes o pensant en els vots? Governen per arreglar els problemes reals, com els agrada dir, o per arreglar-ne uns i maquillar els altres?
El govern del PP va eixugar gran part del fons per a les pensions, va aconseguir un crèdit avantatjós per a la banca, eufemisme de rescat del ministre Guindos, i va protagonitzar un dels majors casos de corrupció dels darrers anys. Però va continuar governant i va fer creure part de l’electorat que havien governat bé i que per això Espanya arribava a mans del PSOE amb bona salut econòmica. Ni retallades, ni desonaments, ni rescats, ni Gürtel, ni res de res. La gestió del problema passava per fabricar la realitat que interessava i pintar un futur negre a mans dels socialistes.
A Catalunya, acabat d’inhabilitar el President Torra, els partits independentistes ja parlen en clau electoral i recuperen allò del “mandat de l’1-O”. Saben que molt probablement aquest mandat se’l passaran per allà, i que hauran de culpar Madrid de no poder-lo realitzar, o culpar-se entre ells de traïdors. El mandat no es complirà, però la vida continuarà, i ells esperaran que la ciutadania, passat un temps, torni al carrer l’11-S per demostrar les ganes d’independència i a les urnes per demostrar que el procés és ben viu. Aplaudirem, ens queixarem de Madrid, ens cansarem un altre cop de les batalles partidistes, i sant tornem-hi.
Cada any els pressupostos de l’Estat o de la Generalitat s’aproven o no, si la majoria suficient de diputats hi vota a favor. I aquesta majoria, alguns cops s’aconsegueix cedint a imposicions d’un dels partits que no tenen res a veure amb la bondat dels pressupostos, sinó que és una mena d’intercanvi de cromos. Si s’aproven, èxit, i aquells són els pressupostos més socials de la història. Si no, pròrroga, culpes a l’oposició i si no fem això o allò ja tenim a qui culpar.
Amb la pandèmia els partits han practicat les mateixes estratègies. Parlar, sabent que potser després allò que deien no seria com ho han dit, i potser pensant que quan arribés l’hora ja veurien què fer. A Catalunya i a Espanya, la COVID-19 era un simple refredat, i a més era molt poc probable que hi arribés. No cal explicar què va passar. Catalunya confinava alguns territoris, reclamava confinament d’altres territoris espanyols, però Madrid no volia. Després declaraven l’estat d’alarma, ignorant posicionaments recents. Al juny la Generalitat obria de bat a bat les portes de Barcelona per poder celebrar Sant Joan, i setmanes després maldava els joves per fer allò que fan els joves quan van de festa, i acabava imposant-se la mascareta arreu. Ara estem vivint un estira i arronsa entre el govern espanyol i la Comunitat de Madrid, que s’ha traduït en mesures que s’apliquen en altres territoris o Madrid no els aplica, com si la lluita política fos la clau per solucionar els problemes de la pandèmia. Els experts aconsellen, els polítics decideixen si fan cas o no. Resolen els problemes com sempre, amb la diferència que amb la pandèmia, el cost en vides d’adoptar solucions abans o més tard, pot ser significatiu.
Vista la pandèmia i com s’ha gestionat des de Catalunya i des de Madrid, la sensació és que els polítics l’han gestionat molts cops com una de les seves batalletes partidistes, sense tenir el càrrec de consciència de les conseqüències per a la salut i la vida de les persones que això podia comportar.
Fes el teu comentari