El catalanisme, el moviment polític que va començar a despuntar a les darreries del segle XIX, ha presentat al llarg del temps tres branques diferenciades. Des de 1978 i fins la sentència de l’Estatut, la branca preponderant havia estat la del nacionalisme conservador, que anava seguit del catalanisme que en podríem dir republicà i laic (en el sentit de no nacionalista) i, per acabar, de la línia minoritària constituïda per l’independentisme, sobretot d’esquerres.
Aquest esquema va esclatar el 2010 i, a partir de 2012 va començar una reformulació sociopolítica que va atorgar el lideratge del catalanisme polític a l’independentisme transversal, seguit del catalanisme republicà i laic, molt tocat per tots els costats, i deixant com a minoritari el catalanisme conservador que fins aleshores havia liderat el país gràcies a la gestió interessada del sentiment nacional. Aquest darrer sector, tot i tenir pocs seguidors, encara s’ha acabat fragmentant en diferents microprojectes que ara treballen per recuperar el que anomenen la centralitat catalanista, des d’una visió derrotista i desesperançada del futur dels catalans i les catalanes.
Els arguments d’aquests sectors que manifesten l’absoluta necessitat de que la societat els torni a fer confiança i els situï de nou al bell mig del tauler de joc són diversos. En primer lloc, esgrimeixen que l’independentisme tensa la societat pel seu posicionament polític radical. Com tothom sap quan una corda es tensa, la culpa només és d’un extrem. És a dir, mentre l’independentisme accepti l’statu quo i renunciï als drets pels quals lluita el país serà una bassa d’oli. Però si una majoria social, posem pel cas sobiranista per no dir independentista, reclama el dret polític a ser consultat, aleshores causarà un tensió insuportable. Imagino que la mateixa recepta s’hauria pogut aplicar als drets que qualsevol minoria, racial o de gènere per exemple, o a les dones, i homes, que van conquerir el dret al sufragi universal. És a dir, la recepta és “oprimits del món, patiu amb resignació i no tenseu la corda, que el nostre mal no vol soroll”. Per als opressors no sembla que tinguin cap consell a oferir.
En segon lloc, s’argumenta que hi ha un espai polític orfe i que hi ha votants que no troben la seva opció. És un raonament curiós, si més no per dos motius. El primer és que aquest sector del catalanisme conservador ha estat representat en totes les conteses electorals, sense massa èxit. La segona és que en els darrers processos electorals s’han batut rècords de participació. No sembla, per tant, que els ciutadans hagin sentit que els faltaven ofertes polítiques per escollir a l’hora d’anar a dipositar el seu vot a les urnes.
Ningú li pot negar al catalanisme conservador no independentista el dret a ser present en el mapa institucional català. I és cert que una part de la societat se sent millor representada per aquesta opció política. Però el que no em sembla acceptable és que basin el seu discurs en raonaments que no són certs i actuïn des de la voluntat de fer política a partir de la falta total d’esperança en la capacitat de la sobirania ciutadana per transformar la realitat. El fet que durant dècades hagin estat capaços de manipular el sentiment nacional per mantenir els seus privilegis no els garanteix que aquesta estratègia els hagi de continuar funcionant. Sobretot ara que molts catalans han obert els ulls davant el que ens espera dins d’un estat que ataca la pluralitat i la diversitat de les sobiranies socials, econòmiques i polítiques que el composen.
En la meva opinió, l’espai electoral que pugui tenir un partit de caràcter catalanista i conservador és a hores d’ara residual. I no fora estrany que la majoria dels líders socials, econòmics i polítics que s’han instal·lat en aquestes posicions polítiques acabin per fer de forma explícita el que han fet sempre de forma més o menys encoberta: sumar-se al projecte excloent del nacionalisme espanyol per treure’n ells un bon profit.
Fes el teu comentari