Ressenya de L’esperit del temps, de Martí Domínguez, editorial Proa 2019, guanyadora del Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any, 431 pàgines.
Aquesta novel·la és extraordinària i l’hauria de llegir molta, molta gent, ara que amb la ciència volem fer front a pandèmies mundials, a la crisi climàtica, al polèmic lloguer de ventres en països pobres i les possibilitats i amenaces que ens pot obrir la investigació genètica. Perquè el que ens ensenya aquest relat és que “la ciència sense moral és pobresa de l’ànima”, en paraules del mateix autor.
En un camp de concentració rus, un sergent ordena els presoners nazis que es justifiquen per escrit, que cada dia li lliuren les memòries de com van arribar a perpetrar crims de lesa humanitat. Un acadèmic austríac molt solvent intel·lectualment, però amb una barreja d’ambició i covardia, explica com ha col·laborat amb el règim justificant la millora dels humans a partir de l’eugenèsia. Per descomptat, està en l’esperit del temps en què li ha tocat viure considerar la seva raça, la ària, com a superior a les altres, i no és fins al final del llibre, quan l’alliberen gràcies a aquesta mena de confessió i desfila a la marxa dels vençuts pels carrers de Moscou, que s’adona que “aquelles persones eren com els nostres pares, eren com els nostres fills, eren com nosaltres”. Aquest acadèmic pot tornar a casa i seguir amb la seva vida, fins al punt que acaba rebent el premi Nobel de medicina als anys setanta del segle passat. No és l’únic: hi apareixen acadèmics amb els seus noms reals que van apuntalar científicament el règim nazi i que després van seguir amb la seva vida acadèmica com si res no hagués passat. Domínguez ha fet una labor d’investigació històrica impecable i ens deixa un glossari del tot necessari per entendre-ho tot.
Al llarg del relat descobrim les Lebensborn, un lloc de mercantilització del cos de la dones alemanyes, que se sotmetien a processos d’hormonació, quedaven embarassades d’algun soldat, i eren obligades a donar el fill en adopció. Ho feien pel règim, n’obtenien beneficis, però no està clar que fossin lliures de decidir-ho. De què ens sona això? Que no hi ha llocs a Europa mateix on es lloguen els ventres de dones pobres que son considerades simplement gestants i que no tenen cap mena de dret sobre el bebè? Ja ho diu la Margaret Atwood, que no es va inventar res quan va escriure la distopia El conte de la serventa. També hi surt el concepte d’un carnet d’identitat d’ascendència impecable als ulls del règim nazi: calia que els alemanys tinguessin la certesa que no tenien cap ancestre jueu, una mena de taca que condicionava qui eren i qui podrien arribar a ser. Aquesta mena de DNI genètic i les conseqüències de fer-lo públic en la societat s’analitzen també a la ciència ficció, a la pel·lícula distòpica GATTACA d’Andrew Niccol del 1997.
Domínguez explica molt bé com els alemanys van caure obnubilats pel Tercer Reich, com un individu es deixa portar de manera acrítica pel que passa al voltant i arriba a justificar que passen coses totalment immorals, tot sabent del cert que ho són. El nazisme no va guanyar, per sort, —si en teniu ganes, podeu llegir la ucronia de Philip K. Dick L’home en el castell que explora la hipòtesi del que hagués passat si el nazis haguessen guanyat la Segona Guerra Mundial—, però ens queda una amenaça constant, que és què fem com a societat i com a individus, si ens deixarem influir per l’esperit del temps nosaltres també quan es presenten maldades. De moment, tenim unes quantes proves al davant: la vacunació contra la COVID19 dels països pobres, els migrants morint-se al mar, els refugiats climàtics del futur proper. Estarem a l’alçada?
*MERCÈ FALCÓ PEGUEROLES és escriptora.
Fes el teu comentari