Cal que es parli obertament al nostre país del que està passant amb les restriccions a la mobilitat. Queden tres setmanes per la Setmana Santa, que és l’únic període de temps en el que la població es pot airejar entre Nadal i l’estiu, i el conseller d’Interior va dir el passat dijous que aixecar el confinament comarcal “és una qüestió que tenim sobre la taula, però no hi hem aprofundit”. Incertesa màxima. Setmana rere setmana es perllonga un confinament territorialment homogeni a tota Catalunya, mantenint una espiral de paternalisme, alarmisme i un punt d’autoritarisme del qual en sembla difícil sortir-ne.
Paternalisme perquè es prenen decisions sense enraonar els motius davant una societat suposadament madura aplicant un confinament homogeni, estiguis a les Terres de l’Ebre o a l’àrea metropolitana de Barcelona. “Si eliminem el confinament comarcal això es traduirà en més trobades i, per tant, en més risc de contagi” va dir la consellera Vergès. El nostre pecat original. Per què es produeixen les trobades i per què pressuposem que la mobilitat només pot tenir efectes negatius? En parlo més endavant.
Alarmisme. Això va ja més amb el nostre caràcter més que amb l’actitud del govern. Al principi ens agradava fer de policia de balcó, i ara fem de policia a les xarxes socials. Congestions a la Pica d’Estats, al Montseny o als passeigs marítims de les platges de Barcelona? Inacceptable. Ningú es para a pensar, per exemple, en l’angle amb el qual s’ha fet la fotografia. O amb el poc risc de contagi que hi ha en espais com els tres que he mencionat.
I el punt d’autoritarisme. Aquell que permet que, si tens sort, puguis anar sense problemes fins la segona residència en cap de setmana, cosa que està fent moltíssima gent, ja que els controls als grans eixos de circulació motoritzada i ferroviària del país són ben pocs; però que hi hagi controls dels Mossos a les entrades del Parc Natural dels Ports i altres parc naturals catalans quan hi havia confinament municipal. Per què? Sota quin criteri? Ningú ho ha explicat mai amb cap argument raonat.
Des d’aquí vull fer una crida a la racionalitat i a parlar i escriure sense temor. Es parla molt del cost sanitari i el cost econòmic de la pandèmia, sobretot per a tots els serveis vinculats al turisme i la restauració, poc o gens es parla del cost a nivell psicològic de no poder planificar els temps d’esbarjo mentre molta gent es limita a anar de la casa a la feina i de la feina a casa en trens i autobusos plens fins la bandera.
Sabem segur a hores d’ara que no es podrà anar a altres autonomies peninsulars per Setmana Santa. Autonomies, moltes d’elles, com el veí País Valencià, on sí que hi ha mobilitat per moure’s dins del territori autonòmic, tot i tenir, com Catalunya, una gran àrea metropolitana i comarques despoblades d’interior. També sabem gairebé segur que si tens diners i et pots permetre pagar una PCR i un bitllet d’avió et pots plantejar anar a les Balears o les Canàries. Per tant, el millor horitzó que té la gent amb pocs recursos econòmics per a airejar-se és dins de Catalunya.
Airejar-te, sí, valorar l’efecte positiu per la salut de poder accedir a espais airejats, un altre cost que provoca la pandèmia, a més del psicològic i del qual no se’n parla. A l’Ebre som prou afortunats per tenir una densitat de població prou baixa, però molta gent a Catalunya porta tancada a llocs amb alta densitat de població des de fa dos mesos, portaran tres mesos a Pasqua, i a hores d’ara encara no hi ha ni la més mínima notícia que doni esperances. I ja no de què un tortosí o resident metropolità puguin anar a l’Empordà o la Cerdanya, sinó que el primer podria ser que no pugui anar a Arnes i el segon que no pugui anar ni al Maresme.
No està demostrat enlloc que anar per l’aire lliure amb la deguda distància de seguretat, fins i tot sense mascaretes, hagi servit per propagar el virus. Tot el contrari, la història de la medicina demostra que en èpoques anteriors de pandèmies i malalties infeccioses els metges receptaven MAR i MUNTANYA. Màxima vitamina D i ventilació.
I això no només el govern no ho promou, ni el català ni el central, sinó que a més, a casa nostra, a diferència de països com França, on poc a poc es comencen a aixecar veus demanant airejar la població, aquí els nostres epidemiòlegs de capçalera, sense demanar actualment més restriccions, tampoc plantegen obertament aquesta necessitat. Només el cap de Malalties Infeccioses de l’Hospital Vall d’Hebron, Benito Almirante, va avisar fa poc que mantenir el confinament comarcal per Setmana Santa “pot tenir més riscos que no beneficis”. Una única veu i ben recent.
Amb tot plegat, i amb els antecedents que tenim, segurament s’acabarà decidint al darrer moment que ningú es mou, la qual cosa suposarà un elevat cost a nivell psicològic per molt de missatge institucional que s’emeti per combatre la “fatiga pandèmica”, bonic eufemisme. O tot el contrari, es donarà plena llibertat al darrer moment sota la pressió de grups d’interès i molt probablement es tornarà a un escenari semblant a nivell sanitari al posterior al Nadal, ja que la població tindrà de nou la sensació, com a Nadal, que “o ara muntem un sarao amb amics o familiars o ja no ho tornem a fer fins a l’agost amb sort”. I és normal que així s’actuï, donada la indeterminació amb la que es prenen les decisions. Com evitar-ho? Donant aire a poc a poc, i no només als que es saben organitzar, i en paral·lel anar recollint dades.
Aquesta no és una crida a salvar la restauració i el comerç, els meus millors desitjos per a ells, però està demostrat que saben defensar els seus interessos col·lectius.
Aquesta és una crida a què en la propera reunió del Procicat s’aixequi parcialment les restriccions de mobilitat internes dins de Catalunya, passant, per exemple, de confinament comarcal a regions sanitàries per així, quan arribi la Setmana Santa, a partir de les dades que s’hauran obtingut, es pugui prendre decisions més encertades pel bé de tothom, a partir d’una visió diferent del que suposa l’accés a indrets airejats i amb poca densitat de població.
El meu pensament és per la gent de poder adquisitiu més baix que, quan es mou, ha d’anar a hotels o a càmpings, o anar i tornar el mateix dia des de casa, i que viu en pisos menuts amb poca llum i ventilació. És hora de parlar obertament dels efectes positius que té esbargir-se, anar a la muntanya o al mar, sense temor. Si a França, a Bèlgica, a altres llocs d’Europa, hi ha metges, hi ha líders d’opinió, que, lluny del populisme de certs líders polítics de l’interior d’Espanya, parlen de la necessitat de deixar respirar a la població, per què ens costa tant a casa nostra?
Si la propera vegada que el Procicat prengui una decisió, a més d’entrevistar al president del gremi de la restauració, també entrevistem al president de la Federació d’Entitats Excursionistes, o a metges amb la visió del Benito Almirante, haurem fet ja molt.
*JORDI ARRUFAT és politòleg.
Fes el teu comentari