Aquests dies quan caminava pels carrers i podia saludar, amb la precaució deguda, a alguns amics que feia molt que no veia, la pandèmia ha estat un problema, gairebé tots em deien en evidents mostres d’exclamació: Què està passant?
Es referien als recents debats fallits d’investidura al Parlament de Catalunya, em preguntaven a veure què els hi deia i per saber que en pensava una persona que vivia per dintre aquests fets, que a ulls de la gent del carrer es veuen tant insòlits com incomprensibles.
La veritat és que tot plegat sembla un sainet difícil d’entendre i que lluny de veure un final van escrivint nous capítols cada dia que passa. Aquests dies hem pogut veure com els antics convergents de Junts deien que no es sentien interpel·lats per l’acord que van signar ERC i la CUP. La CUP, recelosa del compliment de l´acord i que no ho veu gents clar, assenyala la paperera de la història a alguns dirigents d´aquest partit que es diu nou, però que té tanta història que pot anar a la mateixa paperera que Artur Mas.
És tal el guirigall que corals veus de Junts diuen que de seguir així faran president a Aragonés, però que es quedaran a l’oposició. Està sí que és bona!! I què en farem en tants i tants càrrecs que viuen de l´administració catalana? Per a què els ha servit el viratge del procés llavors?
Tot plegat demostra que és molt difícil que els programes radicals d´esquerra de la CUP i els extrems dretans de Junts puguin constituir un programa únic i conjunt, que és gairebé somiar truites. Potser ERC pensa que, si signa un acord amb uns i un altre amb los altres, encara que no tinguin res a veure, pot ser la solució. Sols cal la ferma voluntat de no complir per, de moment, fer govern.
A tot plegat podríem ficar-li encara un puntet més de picant amb el debat del Consell per la República, i de qui de veritat ha de dirigir el país: si el nou president o si el president antic, un dilema on el president inhabilitat no vol quedar sense dir la seva.
Una situació que, per qui escriu, és una irresponsabilitat increïble d’entendre per una societat que pateix una crisi sanitària que mai havíem vist i que ens porta annexa una crisi econòmica que és de dimensions difícils de predir i avui fins i tot de valorar.
Això crec que ho veu, ho pensa i ho té clar tothom, també els responsables dels partits que són protagonistes estel·lars d’aquests fets. Llavors ,un es pregunta: Per què ho fan? La resposta és relativament senzilla, ells creuen que no importa com ho fessin ni què fessin, sols cal apel·lar a la independència i tot es perdona, és per això que cadascú es preocupa per defensar la seva quota de poder i el seu “modus vivendi”, sense importar-li la realitat de la gent.
És possible que tinguin raó i que tinguin la clau per perpetuar-se en el poder, que la guerra és sols interna dintre del bloc i que el que es dirimeix és sols qui al final es quedarà amb tot el pastís, però lo que també és ben clar és que això de despreocupar-se per la Catalunya de tots ens fa més pobres cada dia que passa, no arregla els problemes i agreuja una situació que ja avui és molt difícil de solucionar.
És per això que la meva resposta a aquests amics i saludats que em pregunten és: paciència que hi haurà govern, el que no puc respondre és si aquest govern serà per a preocupar-se d’ells o ens haurem de preocupar-nos d’ell.
JOAQUIM PALADELLA CURTO és alcalde de Batea i diputat al Parlament de Catalunya.
Fes el teu comentari