Fidels a la seua cita, Sisqueta i Moixó recorren els carrers de Barcelona en una nova matinal de diumenge. Avui, però, no queden per prendre res, perquè lo Moixó ha passat mala nit i no té l’estómac per anar engolint vermuts ni croquetes. En comptes d’una terrassa, avui s’han citat al Mercat de la Concepció. Sisqueta, de negre rigorós, acudeix puntual davant de la parada de flors que hi ha a l’entrada d’este mercat barceloní situat al carrer d’Aragó.
—Hola, Moixó! Com te trobes? M’has dit que has passat la nit del lloro i que no tens estómac per a res?
—Bon dia, per dir algo, Sisqueta. Sí, me va costar d’adormir-me. Una vegada i una altra se’m venia al cap lo record de la pilota al travesser en l’última jugada del partit. Al final, tomba que gira, gira que tomba al llit, m’he pogut adormir, però devien ser les tantes de la nit. I alego m’ha assaltat en un malson el personatge de Robert de Niro a El cabo del miedo, tal com tu vas predir. L’únic que a este malson no perseguia a ningú amb un ganivet a la boca, sinó que fea de jardiner i conreava flors, unes flors molt boniques i ufanoses. I venia Koeman i li les volia comprar, però De Niro li dia que no podia ser, que ho sentia molt però que fea molt poc ratet havia vingut un senyor calb amb accent afrancesat que se les havia quedat totes. I just llavors De Niro esclafia a riure i jo m’he despertat.
Quin mal rato que m’ha fet passar! I per això he volgut quedar a una floristeria. Vull comprar tulipes en homenatge a Koeman, té mala sort este xic …
—Cert Moixó, molta mala sort. Al segon gol blanc la pilota ha rebotat a l’esquena del Serginho Dest perquè acabés marcant Jordi Alba. No s’ha jugat per a caure, i amb això me vull quedar. Amb això i que queda lliga i només estem a un punt del Madrid. Així que animat Moixó —li diu ,agafant-lo del braç ,mentre caminen, per tal d’acompanyar-lo amb el sentiment—. Per a guanyar una lliga ho haurem de fer, com sempre, molt millor que los altres. Fixa’t en el penalti, ¿com és possible que l’àrbitre no s’hagi molestat en tornar a mirar la jugada pel VAR per a valorar-la? Haurem de picar pedra, Moixó, i el Madrid, tot i no ser millor que natros, és un equip acostumat a optimitzar els recursos i el pobre joc fins a convertir les seves mancances en títols.
—Tornant al partit, a criteri meu i si obviem la sort que uns van tindre, la diferència l’hem de buscar en el fet que ells saben defensar millor, es repleguen millor i tenen un puntet de competitivitat i maduresa superior a natros. En això sí que vam ser superiors. Però vull ser positiu. Al final de la primera part tenia pensat contar-te la cançoneta aquella que diu que este Barça encara no ha guanyat cap partit impotant enguany —excepte la tornada de Copa contra el Sevilla—, però després de vore la segona part m’he sentit optimista. Som un equip jove, massa tendre encara, i amb alguns veterans ja una mica desfasats, però vull ser optimista per al futur. Me van agradar molt Mingueza i Ilaix, igual que també t’he de dir que Dest i Dembelé ahir, dels joves, em van decebre una mica. I Pedri va estar una mica més espès que de costum. Però, va, espero que estes tulipes que avui hem comprat siguen lo germen d’una generació futura d’èxit. I, tinguem-ho clar, que la sort els caigue de cara, perquè a la vida no n’hi ha prou de treballar, tindre talent i ser espavilat, cal que la deessa Fortuna te somrigue. I me sembla que a l’amic Koeman li té jurada. Potser també ajudaria si sàpigues llegir millor los partits, que de vegades és massa visceral, l’heroi de Wembley…
-No, home, no diguis això que Koeman no es José Vélez. Recorda que formava part del Barça a les dues lligues de Tenerife, i a la de la Corunya. La Fortuna l’ha acabat somrient molts cops. Com en aquell minut 111 a Wembley, ja a la pròrroga i en una falta allunyadíssima de l’àrea. No tot està perdut, creu-me. Com a mínim, tot i no haver guanyat ahir, encara podem seguir somiant una setmana més. I saps què? Jo també m’emportaré unes tulipes per a posar-les al balcó en honor a Koeman, que va ser molt valent deixant l’Oranje i venint a comandar un vaixell que s’enfonsava. El de les celles tan ben depilades i que viu feliç en un país tan “just” com ho és Catar, em sembla que no va voler venir quan sonava de fons la melodia de “Titànic” a Can Barça.
Senyor —diu Sisqueta, adreçant-se al florista—, pose’m a mi també sis tulipes ben boniques, sisplau.
I, així, amb un ram de tulipes cadascun a la mà, los nostres amics desfilen en silenci sense gaires ganes de comentar més la jugada.
Fes el teu comentari