Manuel Pérez Bonfill va morir el 19 de juny del 2018 als 91 anys. Per tant, este serà el tercer Sant Jordi sense un dels millors autors ebrencs, molt sovint eclipsat sota l’ombra rogenca de Gerard Vergés, que curiosament va deixar-nos un 23 d’abril, però del 2014. Més d’un any després de la mort de Pérez Bonfill, en una vella carpeta de COU que només un miracle va salvar de les escombraries, vam retrobar-nos amb una dotzena de poemes mecanografiats, que l’escriptor i exprofessor ens havia cedit la primavera del 1995 als alumnes que editàvem la revista Baula de l’institut de Tortosa. Així és com Pérez Bonfill, ja aleshores jubilat, es referia sempre al Bau, amb tota la intenció del món. En aquella època, tot just començava l’etapa de reivindicació de la seua figura com a literat immens de les lletres ebrenques, però encara faltaven 15 anys perquè es reconegués la seua aportació a la llengua i la literatura catalana amb una molt merescuda Creu de Sant Jordi.
En aquell moment, el que més em va cridar l’atenció del poemari és que Pérez Bonfill havia dedicat uns versos lliures, gairebé caòtics, a la mort del cantant de Nirvana. El 8 d’abril del 1994, Kurt Cobain havia aparegut amb un tret al cap i una nota de suïcidi. Però del poema KURT COBAIN (elegia?) en parlarem després. Abans hem d’explicar que el culpable de posar en contacte tres alumnes de COU amb Pérez Bonfill va ser Manel Ollé. El nostre estimat professor de Literatura Catalana va fer el contacte i ens va fer anar una tarda a casa de l’escriptor, just abans d’arribar a l’antiga botiga de Discos Altadill, al carrer Ramon Berenguer IV. Crec que ja teníem els dos primers números de Baula, i Ollé n’estava força orgullós del resultat. Penso que va enviar-nos a parlar amb Pérez Bonfill com a part del nostre ensenyament, amb el pretext que l’exprofessor també havia promogut la publicació de revistes literàries a l’institut, sense oblidar l’aventura de Gèminis amb Gerard Vergés i Jesús Massip. Confesso que vaig pujar aquelles escales antigues i amples amb un manoll de nervis a la panxa. Encara sort que m’acompanyaven els amics Joan Todó i Jaume Llambrich, dos gegants que han acabat dedicant-se a la literatura des de vessants diferents.
Pérez Bonfill ens va rebre amb molta amabilitat, mostrant interès per tot allò que fèiem i escrivíem. En poques hores vam entendre que era un pou de ciència i de lletres, cosa que Ollé ja ens havia advertit. En algun moment vam tastar també el seu afilat sentit de l’humor, i la seua ironia cap a un món que ja començava a canviar massa de pressa. Però abans d’acomiadar-nos d’ell, amb la seua humilitat característica, Pérez Bonfill va cedir-nos un conte i uns quants poemes que tenia inèdits, per si de cas volíem publicar-los a Baula. De fet, en aquell moment només s’havia publicat Amb algunes branques d’olivera, editat el 1991 a la col·lecció El Mèdol Narrativa pels seus companys de claustre, amb motiu de la seua jubilació. I en poesia, Anys i treballs, una carpeta de poemes amb 12 gravats de Frederic Mauri, que també havia estat professor d’alguns de natros a l’institut. Alguns dels poemes de Pérez Bonfill també els havíem llegit ja a L’orgull de ser pocs, l’antologia de poetes tortosins a cura d’Albert Roig.
Al tercer i últim número de Baula vam publicar el conte, però aquells poemes van restar inèdits. Amb els anys, Pérez Bonfill va publicar Extracte de resina, de nou amb dibuixos de Mauri, i Giny d’aigua, que el meu amic Jaume Llambrich va editar-li des del Servei de Publicacions de la URV. Però estos poemes, que vaig retrobar de casualitat en aquella carpeta d’estudiant, no els he vist mai publicats enlloc. Si fos així, estaria bé que algú els puga revisar i fer-ne una edició comentada. Ara per ara, guardo els 12 poemes mecanografiats com un tresor. Crec recordar que Pérez Bonfill ens havia dit que la seua dona, Anna Maria Bel, els havia passat a màquina. O potser este detall forma part de la meua idealització d’aquella trobada. Però recordo perfectament que Pérez Bonfill estava molt amoïnat per una errata a l’últim vers del poema sobre el suïcidi del cantant de Nirvana. “No es preocupe, que ja la corregirem si el publiquem”, vaig prometre-li amb la meua santa innocència. Aquí teniu, tal com rajava, KURT COBAIN (elegia?), un dels 12 poemes retrobats de Pérez Bonfill.
Fes el teu comentari