El Museu de Tortosa acull una exposició itinerant de plafons que s’ha realitzat per part de l’Ajuntament amb motiu de la Capital de la Cultura Catalana. La mostra s’estructura en un total de vuit eixos temàtics: la paraula, el medi, la festa, l’expressió artística, el menjar, el treball, la creença i l’expressió musical i corporal.
Els textos que acompanyen el recorregut expositiu ens expliquen la història de la ciutat sempre vinculada als eixos temàtics i estan acompanyats de fotografies il·lustratives. L’exposició pretén fer un repàs per tots aquells fets, monuments, patrimoni, festes i tradicions que ens distingeixen com a ciutat i vol projectar de cara a l’exterior els noms dels que són, segons el seu criteri, els tortosins il·lustres. Ara bé, quin criteri s’ha seguit per decidir qui era digne de formar part de la mostra i qui no? Per què s’han deixat de citar i explicar fets importants de la ciutat i, en canvi, s’expliquen anècdotes o fets menys rellevants? I el millor de tot, on són les dones tortosines, si aquestes representen menys del 13% dels noms citats al llarg de tot el recorregut expositiu?
La Paraula:
Aquest és el primer bloc de l’exposició i, segons sembla, aquí haurien d’aparèixer els escriptors, historiadors, periodistes, comunicadors, els diaris, els textos importants, els lingüistes, els gramàtics, els versadors… I és curiós com apareixen citats escriptors il·lustres de la literatura ebrenca que no són nascuts a Tortosa com, per exemple, la Francesca Aliern o en Jesús Moncada, i se’n deixa a molts que sí que ho són, com l’Emigdi Subirats o en Pere Estupinyà, i a d’altres que no han nascut, però sí que han viscut posteriorment, com en Jesús Tibau. Tampoc se’n parla d’en Joan Brull i Martínez que va ser qui va fer la primera guia excursionista sobre Els Ports.
A la mostra no es tractada la literatura infantil on es podria valorar els escriptors i escriptores de contes infantils, que no en són gaires, com: Estrella Ramon, Jesús Tibau, Ernest Redó, Josep Mª Franquet, Olga Besolí, Cinta Arasa, els iaios i iaies del projecte Vincles Intergeneracionals o jo mateixa.
Així doncs, jo em pregunto on és en Jeroni Amiguet, catedràtic de gramàtica i retòrica del segle XVI i que traduí més de mil frases de l’italià al català? I en Jacob Mantino, que fou un filòsof i també metge jueu a Itàlia i un dels més rellevants del segle XVI? Es nombren lingüistes, però ningú se’n recorda de l’Àngels Massip, dialectòloga i filòloga de la UB, o del papiròleg, Josep O’Callaghan. Apareix citat l’Albert Roig, però no se’n parla d’ell com a assagista ni com a dramaturg i molt menys s’esmenta que rebé el primer premi Carles Riba de poesia d’Òmnium Cultural.
Els periodistes, no sé com ens ho fem, però som sempre els grans oblidats. Bé, només hem estat mereixedors d’ocupar un peu de foto on es cita a en Ramon Vergés Paulí i a en Francesc Mestre i Noé. Pel que fa a les publicacions de premsa escrita tampoc sortim molt més ben parats, ja que tan sols s’esmenten Gèminis, La Zuda, El Correo de Tortosa, El Ebro i Diario de Tortosa. I ja que esmenten El Ebro, el primer diari de les Terres de l’Ebre, podrien dir que el seu fundador va ser el periodista, Josep Mª Paulí i Roig.
I és que podrien haver parlat d’en Carles Sancho i Pastor, redactor de La Zuda, El Heraldo de Tortosa i Vida Tortosina; o d’en Josep Monllaó, el periodista carlista que fundà El Heraldo de Tortosa i que també va ser president de l’Associació de Premsa.
No surten tampoc els periodistes Marcial Badia, José Gaya, Josep Àngel Òdena, Conrad Duran, Josep Bayerri, Josep Baubí o Daniel Arasa, guardonat també amb el premi Carles Rahola d’assaig. Així com la Luz Acero, que tot i no ser de Tortosa, donà vida a l’emissora local de Ràdio Tortosa fins al seu tancament.
I en són alhora tortosins del gremi la periodista de la premsa rosa, Karmele Marchante, i el periodista especialitzat en fenòmens paranormals i guardonat amb el Premi Ondas (1975), Sebastià-Daniel Arbonès Subirats “Sebastià d’Arbó”.
Els qui també practiquen l’art de la paraula, concretament el de l’oratòria i el de la retòrica, són els polítics i aquí no se’n nombra cap ni un. Bé, fora de context, apareixen en Joaquim Bau i en Teodor González.
Però, on és en Marcel·lí Domingo que és digne per dur el nom d’una biblioteca, però es veu que no ho és per formar part d’una exposició? I el redactor de l’avant-projecte de l’Estatut, en Joan Subirats i Piñana? I en Daniel Mangrané i Escardó, jesusenc que guanyà la Medalla de plata al Mèrit del Treball? Tampoc hi és l’alcalde republicà de l’Ajuntament de Tortosa que fou afusellat durant el franquisme, Josep Rodríguez, ni el tortosí que arribà a alcalde de Barcelona i que fundà el Balneari d’en Porcar, Manuel Porcar i Tió. Això sense tenir en compte els nombrosos polítics de l’etapa contemporània, d’entre els quals el més destacat, tot i no ser tampoc tortosí de naixement, per a mi seria don Federico Mayor Zaragoza.
I és que Tortosa va ser una terra prolífica en el rang polític (i eclesiàstic), tant que entre els segles XV i XVII tenim diversos tortosins que arribaren a ser presidents de la Generalitat. Ells són: Francesc Oliver de Boteller, Jordi Sanç, Jaume Cerveró, Pere Oliver de Boteller (el seu bust està a la façana del Palau de la Generalitat), Esteve de Garret, Rafel de Pinyana , Francí Vicenç i Miquel Despuig, aquest darrer va ser també copríncep d’Andorra.
I els historiadors i divulgadors històrics, que també acostumen a ser autors de llibres, podrien tancar aquest àmbit. Alguns dels noms que caldria citar són l’Hilari Muñoz, en Jacobo Vidal o l’Enric Querol, entre d’altres. També museòlogues com la Concepción Fernández-Chicano y de Dios que fou la primera dona nomenada comissària local d’excavacions arqueològiques, o el cas de la Maria del Carme Queralt i Tomàs, que és autora de diverses recerques i especialista en patrimoni etnològic i jocs tradicionals de les Terres de l’Ebre.
El Treball:
Si bé sabem que la cultura és el treball i es vol dedicar aquest espai a tots els oficis i mestres artesans, hauríem de parlar de la integritat d’aquests oficis. A la mostra són anomenats: la producció de sabó moll, els terrissaires, mestres d’aixa, picapedrers, llatadores de Pauma, margenadors, agricultors, constructors, plegadors d’olives i luttiers. Segurament de tots aquests podríem anomenar persones concretes que van fer o fan que continuï viu l’ofici, com per exemple l’únic picapedrer i escultor de jaspi de la Cinta que queda, Alfredo Colomé. Però també podríem parlar d’en Joan Dessí i Queixalós, que va ser un conegut pintor i taxador de pintures del segle XVI que va arribar a taxar les obres de la capella del Palau de la Generalitat i que tenia el seu taller al C/Taules Noves.
Els venedors de sal de la família Oliver de Boteller; els argenters; els criadors de cucs de seda i venedors de teles, com els Corder; els productors d’aiguanaf; els gravadors, com en Josep Benet i Espuny; els fusters, com l’escultor jesusenc, Pepe Bort, que treballa les soques d’olivera; els tapissers, com en Francisco Favà; les pessebristes com “Les Lluquetes”, les germanes Pepa i Francesca Grifoll i Puell que tenien els seus tallers al barri de Santa Clara i, més tard, al Rastre; la remeiera Pepeta “La Paisana” i en Josep el barber (que tenen gegants, però tampoc reconeixements escrits) i tants i tants d’altres anònims artesans que resten en l’oblit de molts. Ah, i ja que a la fotografia apareix el Calaix de Sastre d’en Joan Iniesta, de tant en tant, fóra bo recordar El Taller d’en Jan Petit i el seu escultor, en Sergi Andreu, que ha restaurat el cap de la Cucafera més antiga de Tortosa, els gegants de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó, l’Àliga o el Bou.
Tampoc se’n parla d’en Lluís Daufí i Zaporta i d’en Xavier Bau que van traslladar els tallers Sales de Ferreries a Vic per seguir fabricant armament bèl·lic durant la Guerra Civil. Allà s’hi va crear la Colònia Tortosina amb un total de 104 persones, molts d’ells membres sindicalistes de la CNT-FAI, que van haver de deixar les seves llars tortosines per acabar establint-se a Vic.
És també per aquí on apareix la frase que som una ciutat d’intercanvi de béns i de descarregada. Bé, per a qui no se n’hagi adonat era la menció especial al TortosAntic, la 1a fira de descarregada d’antiguitats i de col·leccionisme de les Terres de l’Ebre i que pren el relleu de la trobada mensual d’antiquaris i de filatèlia i numismàtica que se celebra al barri de Ferreries. I a on també s’hauria pogut explicar que aquí tenim diversos col·leccionistes de joguines professionals com la família Grego, la família de Lamote de Grignon o en Sergi Calvo que, amb mans i mànigues, van organitzar unes quantes edicions de la Mostra de Joguines antigues i maquetes en el marc de la Fira de Nadal del Nucli Antic, però que per manca de la facilitació d’un espai expositiu idoni, es va deixar de fer. Com també podria ser curiositat, si més no, l’existència a Tortosa d’un Club de fans d’Star Wars i la immensa col·lecció de peces privada de Carlos Lamote de Grignon.
La Gastronomia:
Els productes més preuats de la nostra gastronomia formen part de la mostra. Però, també seria bo afegir la tradició jesusenca del Concurs de Tast d’Allioli que es fa en el marc de la Fira de l’Oli. Aquí també es podria explicar la riquesa productiva de les Hortes de Pimpí que al segle XVI permetien el cultiu de cítrics com naronges, taronges i llimones. Per acabar parlant també d’una altra ruta gastronòmica, la de la Saboga, que es fa durant la Festa del Renaixement i que engloba tot el circuit de tavernes i establiments de restauració que es poden visitar durant els dies de la Festa.
En aquest àmbit es parla de la fira gastronòmica de les Terres de l’Ebre, la FesTast, però ningú esmenta que a la primera edició d’aquesta fira, l’organització decidí retre un homenatge al gastrònom i cuiner, Llorenç Torrado, amb la creació dels premis que porten el seu nom. A més, al segon any de la mostra es va editar també un llibre de receptes culinàries d’en Torrado. Aquest cuiner no era tampoc natal de la ciutat, però tenint en compte la seva vinculació territorial hauria estat bé posar-lo de relleu. El qui sí que té família a Tortosa i a l’Ebre és l’artesà pastisser, Christian Escribà, a qui tampoc se’l recorda. I és que una bona cuina sempre va acompanyada d’un bon beure i sinó que els ho diguin als emprenedors ebrencs de cellers i vinyes de qualitat que han estat impulsors de mostres com la “Novell Tast”, la Mostra de Vins Novells que Licors Monclús i la destil·leria Lehmann celebrava a la plaça Ramon Cabrera. Així com la mostra de cerveses artesanes, l’Ebre Beer, organitzada per Lo Gambusí i Tanins Vinoteca.
Es parla de l’associació de restauradors de Platigot, però estaria bé recordar la tasca de la seva impulsora i primera presidenta, Margaret Nofre, així com la del seu restaurant el Sant Carles, tants anys pioner a la ciutat. També aquí haurien d’aparèixer El Paiolet i la tasca de projecció de la cuina de km0 de la Clara Segarra, la del restaurant del Parador Nacional de Turisme del Castell de la Suda, el restaurant de El Parc o el restaurant de La Torreta de Remolins i el xef, Juanjo Roda, que és de Vinaròs, però que també ha fet molt per la ciutat a través dels seus cursos formatius a l’Escola d’Hosteleria de l’Institut Dertosa.
La Creença:
Són nombrosos els religiosos de prestigi que han estat fills d’aquesta terra, però un dels més rellevants és el bisbe del segle XIII, Arnau de Jardí, propietari del Mas del Bisbe de Bítem i el sepulcre del qual es troba a la Catedral. Podríem afegir aquí a tots els nobles tortosins que abans hem explicat que van arribar a ser presidents de la Generalitat. Però de Tortosa també ha sorgit un important mossèn, Mn. Domingo Sol, que té també una escultura i una plaça en nom seu a la ciutat. I, fins i tot, som una ciutat digna de tenir un Sant, Francesc Gil de Frederic. Potser també aquí s’hauria de fer una referència a la religiosa i Santa reusenca, Rosa Maria Molas, que va ser la fundadora de la congregació de les Germanes de la Consolació i que va morir a casa nostra.
I un dels punts àlgids d’aquesta tradició de fe tortosina es manifesta els dies de la Setmana Santa. La història és explicada a l’exposició, però sorprenentment es deixen de banda els passos que la conformen i els seus autors i que s’ubiquen al Centre d’Interpretació de la Setmana Santa. S’hauria de parlar aquí dels escultors Innocenci Soriano Montagut, Claudi Rius, Enric Monjo, Àngel Acosta, Ramon Cerveto i Fray Humile de Petràlia. És cert que quasi tots ells no són de Tortosa, però gràcies a ells la Setmana Santa es va poder recuperar i mantenir viva. Però, per sobre de tots, crec que s’hauria de parlar d’Enric Monjo que va construir el pas de “El davallament de la creu”, que conté una escultura de Maria Magdalena que té una rèplica a la Catedral de Washington. I encara continuant amb la temàtica litúrgica, seria bo parlar del particular calvari del barri de Santa Clara, per exemple.
La Catedral surt força ben representada, però ja sabem que podríem escriure diversos volums parlant només de l’art i del patrimoni que hi trobem allà dintre. Potser s’hauria hagut de mencionar també del retaule de la Mare de Déu de l’Estrella ubicat a l’Altar Major, la calaixera renaixentista recentment descoberta, l’orgue antic ubicat al soterrani, la font de jaspi de la Sagristia, els dragons de les voltes de creueria del sostre, el retaule de les Santes Màrtirs o la capella dels Oliver de Boteller i tota la curiosa història que l’envolta. Unes veritables joies a l’abast de pocs territoris i de poques Diòcesis.
La Reial Arxiconfraria de la Santa Cinta no ha estat tampoc esmentada i m’agradaria que al parlar de totes les religions que alberga el territori, es mencionés també l’Església Evangèlica.
I diuen que la creença va sovint molt lligada a la solidaritat. No sé si en aquest àmbit o, potser en un altre, però en algun lloc s’hauria de distingir la Fira de la Solidaritat de les Terres de l’Ebre que ha estat una bonica iniciativa per donar a conèixer a la ciutadania quina és la veritable importància del teixit associatiu de la nostra ciutat.
La Festa:
I ben lligat a la creença trobem la festa, en aquest cas, les Festes de la Cinta. Són detingudament explicades i se n’anomenen diferents actes propis, però segur que no se n’han tornat a deixar al marge? Doncs sí, és aquí on també s’hauria pogut parlar de l’Homenatge al Tortosí Absent, del premi Mn. Ovidi Tobías “Dóna’m la Mà”, de la Diada dels Xiquets a l’Hospital Verge de la Cinta, de la recentment recuperada Ban Cavalcada, el festival solidari Va x Tu Vidal, el festival de música internacional Ebre Terra de Vent (organitzat per Acadèmic) o la Diada Castellera organitzada pels castellers de Tortosa, que tampoc apareixen enlloc.
I pel que fa a la Festa del Renaixement, cal començar recordant al seu fundador, Ramon Cardús, que a banda d’inspirar-se amb el llibre de Los Col·loquis de la Insigne Ciutat de Tortosa, de Cristòfol Despuig, va inspirar-se també visualment a través dels dos quadres de les vistes panoràmiques de la Tortosa del segle XVI que va pintar el pintor flamenc, Anton Van der Wyngaerde. Allà hi surt, per exemple, el famós Pont de Barques, que tampoc s’ha citat al panell. I caldria recordar també l’Armari-Arxiu de la ciutat, amb l’Àngel Custodi, que es troba al Centre d’Interpretació del Renaixement.
Després de l’acte inaugural, la Festa del Renaixement es caracteritza per un acte icònic, el de l’Obertura de Portes que simbolitza l’entrada al segle XVI durant els dies de la Festa i que s’acaba amb la cerimònia del seu tancament. Aquest es fa a l’únic portal d’entrada de la ciutat que encara es manté, al Portal del Romeu, que misteriosament tampoc ha format part de la mostra.
La Fanfara de la Vegueria (de Lo Golafre), la Suterranya, Va de Vent, el Terç de Vescomte de Castellbò, la Taverna di Enrico a la Torre del Célio (amb els Quicos), el campament de les Quincalles, el campament de les cavallerisses (Equitor), el campament dels pescadors, el campament del Pou (al Pou de la Figuereta), els gegants de Tortosa, els gaiters de l’Aguilot, les famílies nobles i el seu ball, Léi Joglars d’Ebre… són molts dels actes propis que s’organitzen en el marc de la Festa del Renaixement i que no s’han volgut citar gaire als plafons de la mostra. Un motiu podia ser no fer enfadar ningú, un altre no entrar en rivalitats polítiques. I és que és curiós observar que l’únic que es destaca de la Festa són els abanderats, els nobles, els campaments i Els Col·loquis de la Festa. A les fotografies apareixen els nobles, els abanderats i el campament de les Quincalles. La lectura que se’n pot fer és que els actes de les fotografies són corresponents als mandats de convergència i a idees d’aquesta direcció. Mentre que l’al·lusió a “Els Col·loquis de la Festa” és una menció especial a una activitat que es va fer sota el mandat dels socialistes i que consistia en un cicle de conferències i col·loquis de temàtica històrica. Com a reivindicació, el PSC els continua organitzant al marge de la Festa, però els mateixos dies, cada any. La pregunta ciutadana és per quina raó no poden ser inclosos els actes i espectacles sorgits de la ment dels tortosins i que no s’atribueixen a cap color polític?
I és que la Festa compta d’una important projecció internacional amb espectacles propis d’exportació a la recreació medieval de Le-Puy en Velay i d’altres d’importació d’arreu de l’estranger.
En aquest apartat es parla també d’algunes fires i festivals que tenen lloc a la ciutat.
Són gairebé tots mencionats, però també crec que caldria incloure la Fira de la Tardor de Sant Eloi del barri de Ferreries que agrupa un mercat al carrer, una trobada de brocanters, exposicions, batukades, grups d’animació i trobades castelleres i geganteres durant un atapeït cap de setmana. Així com el Concurs-Exposició d’Aus de Raça que tenia lloc al Pavelló Firal coincidint amb la Fira de Nadal i que, malauradament, s’ha deixat de fer.
Encara a dins d’aquest àmbit es podria parlar de la importància del cartellanisme en el marc d’unes festes majors. Durant els temps de la postguerra el dissenyador gràfic, Francesc Bas, va ser l’encarregat de dissenyar diversos cartells de les Festes de la Cinta, entre d’altres.
Habitar la ciutat i el Medi:
És en aquest apartat on es parla de disseny, d’arquitectura, de les activitats de lleure recreatiu i de turisme enmig de la natura, com el llagut turístic de Lo Sirgador (que només apareix a una fotografia tot i ser impulsor del quart tresor), la Via Verda i el passeig del Pont Roig o les diferents activitats esportives que es poden practicar a la vora del riu i que també formen part de la CCC. Unes activitats que organitza el Club de Rem, que té dos esportistes olímpics, els germans tortosins Pau i Xavier Vela Maggi que, igual que la resta de disciplines esportives, no formen part de la mostra, i celebra la Regata de muletes de la Senyera de la Ciutat de Tortosa a les Festes de la Cinta.
Però d’esportistes rellevants n’hi ha hagut més a la ciutat. En aquest sentit, es podria parlar de gent actual com en Víctor Curto, futbolista del Reial Múrcia, del també futbolista i entrenador de la primera divisió xipriota, Carlos Alós, o d’en Toni Gerona, entrenador d’handbol al FCB femení i seleccionador de Tunísia, França i Sèrbia.
I també d’altres ja desapareguts com l’Esteve Pedrol que va jugar al primer equip del FCB durant el franquisme i que quan es retirà esdevingué escaquista. També en Mariano Toha i Samper, futbolista del segle XX en homenatge del qual es fa un torneig en plenes Festes de la Cinta; en Josep Otero, futbolista de C.D. Tortosa en homenatge del qual l’Estadi Municipal porta el seu nom; i el professor de llengua castellana i jugador de bàsquet del Cantaires, Paco Sorolla, que ens va deixar fa un parell d’anys. Per no parlar de les curses de muntanya, curses d’atletisme, competicions ciclistes, de natació, trails, d’skate o la Mitja Marató, entre d’altres esdeveniments esportius que tenen o han tingut lloc a la ciutat que va ser seu, per exemple, dels World Sport Games i que ha acollit en diverses ocasions etapes de la Volta Ciclista de Catalunya o La Vuelta.
I habitant la ciutat se’ns explica la seva exuberància modernista amb balcons, miradors, cases senyorials, palaus i palauets al llarg de l’Eixample (i del que no és l’Eixample també i és on s’hi troben el 90% de les obres més singulars) i a la fotografia apareix la Casa Grego i el seu mirador de regust atlàntic, obra de Pau Monguió, un tarragoní il·lustre que exercí com a arquitecte municipal a Tortosa. També és obra seva l’Antic Escorxador Municipal i actual Museu de Tortosa.
Però, així a grans trets, m’hauria agradat veure mencionades i/o fotografiades les propietats modernistes del Palau Climent, Casa Brunet (actual Cambra de Comerç), Casa Bau, Casa Camós, Casa Benet i Pinyana, Casa Bernardino Grego, Casa Pallarès (Fundació Villa-Alícia), Casa Matheu o la Clínica Sabaté, per dir-ne algunes de l’immens catàleg modernista tortosí que ens fa ser ciutat membre del programa modernista europeu. Així com també a en Víctor Beltrí i Roqueta, un important arquitecte modernista tortosí que, malgrat ser arquitecte municipal de la ciutat durant un breu període va haver de marxar a un exili forçat i fer fortuna a Cartagena i a Gandia, llocs on hi ha edificis singulars seus declarats Béns d’Interès Cultural. Un dels seus únics projectes tortosins executats va ser la carretera de la Simpàtica que uneix el barri residencial amb la ciutat. Un projecte que, per error i desídia, s’acabà adjudicant a Joan Abril i Guanyabéns. Encara, avui i dia, ningú més enllà del representant cultural del COAC a les Terres de l’Ebre, Antoni López Daufí, n’ha restaurat la seva memòria.
Arquitectura són també la corrua de palaus i palauets de les famílies nobles tortosines compresos entre els segles XIV i XVII. En són un exemple el Palau Oliver de Boteller, la Casa de l’antiga Diputació del General, el Palau Oriol, el Palau Despuig, el Palau Montagut, el Palau Abària (i les seves desconegudes i anònimes pintures interiors), el Palau Capmany o el conjunt arquitectònic dels tres edificis dels Reials Col·legis, considerats la joia del renaixement català. També aquí caldria recordar el Convent de la Puríssima Concepció Victòria, que és un Bé Cultural d’Interès Local, fent-ne especial esment al retaule barroc del seu interior, únic a Catalunya. El retaule està elaborat amb marbre blanc de Carrara, marbre negre de Gènova, jaspi de Tortosa i marbre vermell del Llenguadoc i fou encarregat pel bisbe Veschi al segle XVII.
Dels edificis civils i industrials, a la mostra es parla del pont del Mil·lenari, l’edifici de la biblioteca i el nou edifici de les Delegacions del Govern. Seria interessant parlar de l’edifici del Centre Cívic de Ferreries i antic mercat, obra de l’arquitecta Olga Felip i de l’arquitecte Josep Camps, que va ser guardonat amb el Premi d’Arquitectura Jove el 2010. Passant també per l’antic cinema Fèmina, obra de l’arquitecte José Maria Franquet Martínez, o pel Niça, ara ja en l’oblit. Parlant d’altres indrets singulars com l’edifici de la UNED i antic Banc d’Espanya on la biblioteca que manté la porta de la cambra cuirassada del banc i el silenci sepulcral que allà s’hi guarda són tot un distintiu de l’edifici. I patrimoni arquitectònic ho és també aquell que resta enrunat. Aquí faria una menció especial al meu estimat Balneari d’En Porcar que cal aprofitar les seves darreres hores de vida per visitar-lo i per entendre l’enginy d’aquella arquitectura de cobertes de fusta d’imitació indiana, ja que, volen enderrocar i esborrar una part important d’aquest patrimoni que havia acollit un teatre, un casino, un bar, uns vestidors i uns habitatges de treballadors. La torre del rellotge, la mansió del propietari, sembla però, que, en última instància, es podrà salvar. Per parlar d’altres elements arquitectònics i també històrics com és el cas del cementiri andalusí i les masmorres del Castell de la Suda de Tortosa, una feina que s’encarrega de promocionar l’Associació d’Amics dels Castells, englobada en el marc del tresor guanyador de la CCC: les fortificacions, les muralles i els cossos defensius.
L’Expressió Artística:
I si fins aquí considerem que ja són prou significatius els oblits que s’han produït al llarg del recorregut expositiu, a partir d’aquest àmbit és determinant del tot el nombre d’artistes que s’han quedat silenciats.
Parlen amb certesa de l’existència del corrent artístic Delta-51 del segle XX i són citats tots els seus membres. Però, al tombant de segle sorgeix un altre corrent artístic, MACLA-65 amb en Frederic Mauri, en Manuel Pérez-Bonfill i el dissenyador gràfic i escultor invisible a la mostra, Ferran Cartes, al capdavant.
L’Agustí Querol, en Francesc Gimeno o l’Antoni Casanova han estat citats en més d’una ocasió als panells dedicats a l’art, però la família dels Cerveto no hi és, així doncs, dediquem aquí un espai per al record d’en Ramon, l’Antoni i en Ricard Cerveto, un dels distingits escultors del moment i del qual hi ha una obra seva, una imatge de la Mare de Déu de la Cinta, a la capella del Remei de Vic.
I és que en ple segle XXI tampoc milloren les coses. La nissaga dels Cerveto no millora i el seu nebot, en Cèsar Estrany, un pintor paisatgístic i de retrats, tampoc apareix enlloc. Per no parlar del fill d’en Roberto Escoda, en Leonardo Escoda, que tampoc se’l cita. Altres pintors que es podrien destacar serien en Joan Josep Carbó, la Manolita Delsors, en Josep Mª Marquès, en Josep Rollan, l’Ester Besolí o la Dèlia Boix, entre d’altres.
Quan parlem dels Ports de Tortosa-Beseit a tothom li ve a la memòria la imatge de l’escultura de la cabra dels Ports i, de fet, aquesta fotografia forma part també de la mostra. Ara bé, per què mai se n’esmenta l’escultor? Es tracta d’en Rafel Cohí, un escultor artesà que tenia el seu taller a Tortosa i que va arribar a tenir encàrrecs importants per l’època com, per exemple, la realització d’uns busts del rei Joan Carles I i de la Reina Sofia. Tampoc es menciona l’escultor, Josep Manel Mestre (Josman), que ha estat l’escultor del bust de Francesc Gimeno que presidirà la futura sala d’exposicions del Museu de Tortosa.
En l’àmbit de les arts escèniques es parla de la importància de la figura d’en Ricard Salvat i la seva obra, però el seu germà ceramista, desaparegut recentment, Joan Salvat, no ha estat citat.
Era fill adoptiu de Tortosa i la seva grandiosa i prolífica obra d’art litúrgic es troba repartida per les capelles i catedrals de totes les diòcesis de l’antiga corona catalanoaragonesa, a banda de trobar-ne també al País Valencià. Parlo d’Àngel Acosta, un pintor i escultor que va deixar petjada a Tortosa, la ciutat que l’acollí, i del qual se n’hauria de fer justícia i més ressò. També per aquí hauria d’aparèixer una menció especial a l’escultor, Santiago de Santiago, i als jardins botànics dels Jardins del Príncep, ja que, acullen una demostració de la seva obra.
Així doncs, l’art en totes les seves manifestacions, no seria possible sense les sales d’exposicions que l’alberguen o els centres i concursos que en permeten la seva formació. A Tortosa hi havia la sala d’exposicions del Centre de Comerç, el Taller de Cinta Dalmau i la Galeria del Quadre, tres sales expositives que varen permetre que durant molts anys hi hagués una continuïtat artística a la ciutat i garantien una programació mensual variada i plural que donava veu a artistes que potser no haurien aconseguit exposar mai sota el paraigua d’un ens institucional. I parlant de galeries institucionals, el Palau Oliver de Boteller té la Sala Gerard Vergés pensada expressament per acollir exposicions, xerrades, espectacles o simposis. També és en aquest espai on s’hauria de parlar de l’exposició permanent de peces i objectes de Federico Mayor Zaragoza que acull la seu de la UNESCO a Tortosa, a la Casa Brunet, i de la qual es fan visites concertades si t’inscrius a un formulari. Aquesta exposició conté un total de 3.500 llibres d’art, d’història, ciència i literatura i més de 200 objectes procedents de diferents països.
Molts dels artistes tortosins del segle XX van sorgir del Cercle Artístic de Tortosa, que tampoc apareix per la mostra. Pel que fa als concursos, crec que és aquí on podríem afegir al costat del premi Gimeno, un concurs de poble que ha donat projecció a alguns talents locals: el Concurs de Pintura de la Fira de l’Oli de l’E.M.D. de Jesús.
Jo, però, no entenc l’expressió artística sense que s’inclogui la fotografia o el cinema, una gran llàstima que no hagin estat inclosos. És aquí on hauríem de parlar del productor de cinema, Joan Homedes Mauri, del cineasta, Daniel Mangrané, i del director i guionista de cinema, Rafel Julià Sàlvia i Giménez.
Des de Tortosa han sorgit diversos actors com en Pere Ponce, la Sílvia Sabaté i la Belén Fabra, tot i que aquesta darrera no aparegui a l’exposició. Així mateix, la mostra posa èmfasi en l’existència de diversos cinemes a la ciutat com el cine Coliseum o el Goya, però se n’obliden del Niça, del Fèmina o del Montepío. I encara en el món del cinema, m’hauria agradat que es recordés el Festival de Cinema de les Terres de l’Ebre – Catalunya Sud del qual només se’n van arribar a celebrar dues edicions entre el 2004 i el 2005 a l’Antic Escorxador Municipal.
I passant ja a la fotografia, s’haurien de tenir en compte a tots aquells fotògrafs tortosins que tenien establiments a la ciutat i que amb les càmeres de carret anaven a revelar als estudis i cambres fosques les seves imatges. S’hauria de parlar dels fotògrafs que han fet exposicions de temàtiques diverses a la ciutat i també dels qui encara queden avui en actiu al municipi. Per tant, en aquest apartat s’hauria de mencionar a en Gerard Vergés, en José Daufí, l’Eudald Pedrola, en Jep Colomé, en Santi Martorell, l’Amador Gisbert, la Roser Arqués, l’Àngel Bertomeu o l’Asun Favà, així com també, en Paco Boluña, que tot i ser de Roquetes, ha estat un referent a la ciutat, entre d’altres. Però, per sobre de tots ells, crec que caldria posar en valor la feina del vertader fotògraf de Mauthausen al 1941, Antoni Garcia, que té l’honor de tenir al seu nom la sala d’exposicions temporals del Museu de Tortosa que, precisament, acull aquesta exposició dels 7 tresors de la CCC.
L’Expressió Musical i Corporal:
Del món de l’espectacle caldria recordar també aquells que es dediquen a ser còmics, mags o pallassos. És per això que aquí podríem parlar del pallasso Muniatto, l’Eusebi Morcillo; del duet de pallassos d’Art-tic Shows; del mag del segle XVI, Josep Dalmau Lo Tortosí, del mag Iñaki Copoví, del mag Xavi Falcó, del mag Ignasi, del Xeicus Cadabra, que actuava a la Festa del Renaixement i de l’humorista, Javi Príncep.
Encara parlant de teatre, caldria recordar a l’actriu del segle XIX, Carlota de Mena i Zamora, i a les cantants d’òpera, com la mezzosoprano, Enriqueta Massoni, i la soprano, Cecília Aymí. Sempre hi ha el costum de parlar de l’Escola Municipal de Teatre i la sucursal de La Companyia, però aquí hi ha també La Companyia de Teatre del Patronat Obrer de la Sagrada Família, que fa algunes poques obres com ara, recentment, l’estrena de “La gàbia de les boges”. I de l’EMT han sorgit alguns directors escènics i dramaturgs, com en Valer Gisbert, que tot i ser d’Aldover ha presentat moltes obres i ha dirigit espectacles a Tortosa. De l’àmbit de la dansa parlen de quasi tothom, però jo també esmentaria la coreògrafa i ballarina contemporània, Marta Viladrich. I de la interpretació i el cant faltaria també la Pili Cugat i les seves recreacions pel call amb La Jueva de Tortosa.
La mostra esmenta l’Orfeó Tortosí i diu que en total hi ha quatre cors al municipi quan, de fet, n’hi ha cinc. A banda de l’Orfeó, caldria esmentar també el Cor Flúmine, el Cor de Cambra Tyrichae, el Cor de Labinota i la Coral Vent de Dalt. A més, Tortosa és de les poques ciutats que té una tuna, així que també hauríem d’esmentar la formació de La Tuna Folk.
No puc estar-me de parlar d’alguns dels músics, organistes, compositors, cantautors i formacions musicals que han nascut a Tortosa al llarg dels segles, essent conscient que la llista és inacabable i me’n deixo molts pel camí. Voldria recorda en Joan Abarcat i Bosch, un capellà, organista i compositor tortosí que va realitzar obres com “La rondalla dels Geperuts” i “Un dinar de mil dimonis”. Recordant també el compositor i violinista, Esteve Fusté, que ha actuat al Liceu, a Lió o a París, així com també al director, compositor i organista, Rossend Aymí, al compositor recentment desaparegut, Enrique Cortés, i al músic especialitzat en música medieval, Raül Martínez. Són també molts els cantautors que són fills d’aquestes terres, però potser el que ha tingut una major trajectòria professional sigui en Paco Prieto, que ha actuat en orquestres i en formacions d’àmbit espanyol. Aquí s’hauria d’explicar que l’Orquestra Cimarrón fou ideada a les nostres terres i que si som dignes de fer-li un homenatge al ball de la reina de les Festes de la Cinta, també hauríem de ser-ho ara i recordar el trompetista de la formació, en Toni Espinós, desaparegut recentment. I també parlar de la primera formació especialitzada en música urbana i batukada, Lo Golafre, així com citar l’altra banda del municipi, la Banda Manel Martínez i Solà, de l’EMD de Jesús.
Tot això és una mostra de la recerca que he fet aquests dies intentant eixamplar i complementar millor cadascun dels àmbits de l’exposició sobre els 7 tresors de la Capital de la Cultura Catalana, ja que ja d’entrada, en el primer moment que la vaig visitar, vaig tenir la sensació que hi faltava molta gent i molt patrimoni. Aquest reportatge no pretén ser una crítica cap al comissari de la mateixa, en Marc Ballester, o al regidor de Cultura, Enric Roig, que segurament que han fet una tasca ingent i en un temps rècord per tenir-la a punt. Però sí que vol fer una reflexió conjunta a tots els tècnics, assessors històrics i membres de la junta de la CCC, atès que hi ha “oblits” que són bastant imperdonables i que ens acaben demostrant que quan ens brinden l’oportunitat de donar a conèixer la ciutat i la seva gent de cara a l’exterior mai ho acabem d’explotar al màxim i sempre ens queden coses pendents de millora. Fer aquesta recerca no és tampoc una feina titànica, però, almenys, ja compensa i equilibra molt més la balança de personalitats citades i d’efemèrides recordades. El mateix comentaria en relació a les fotografies que acompanyen la mostra perquè moltes d’elles ja han quedat obsoletes i no són representatives de la realitat del moment. Els anys passen i la ciutat evoluciona i posar fotografies dels anys 2010 o 2012 no és, potser, el més pertinent. Per tant, queda ben palès que encara ens queda molta feina a fer per recuperar, restaurar i impartir justícia de cara a la memòria històrica i el llegat de tots aquests tortosins i tortosines il·lustres que he intentat concentrar al llarg de l’escrit. De totes maneres, ser la Capital de la Cultura Catalana és un mèrit que no es té cada dia i entre tots hem de saber aprofitar-ho al màxim, malgrat les restriccions i les circumstàncies de la pandèmia, per fer lluir de cara enfora allò que fa enaltir el nom de la nostra ciutat perquè, com deia Cristòfol Despuig, potser ens toca preguntar-nos més sovint allò de “Què ha de tenir un poble per a fer-se gran que no tinga Tortosa?”.
Fes el teu comentari