La llei del més fort impera en el capitalisme pur i dur. Als bancs s’han de guanyar diners, els accionistes han de rebre dividends, l’empresa ha de funcionar per ser competitiva, s’han de concentrar entitats per augmentar la rendibilitat i conseqüentment s’han d’activar tots els mitjans per fer-ho possible. Quan la banca era un camp florit on s’hi guanyava encara més que ara, perquè el preu de l’interbancari era alt, som-hi tots alhora a obrir oficines i contractar personal. Existia un alt marge de beneficis entre el que es pagava per les imposicions i el que es cobrava pels crèdits. El negoci era clar.
Arribaren les maldades amb la crisi del 2008 i l’Estat, per salvar el món financer, hagué d’injectar al sistema milers de milions. Alguns diuen 60.000 i altres que s’arribaren a cobrir fins el doble d’aquesta quantitat. El cas de Caja Madrid és un dels més escandalosos quan hem conegut les malvestats comeses per directius i el consell d’administració, amb Rodrigo Rato i amb Blesa al cap davant. La veritat total mai s’arribarà a conèixer, amb tantes irregularitats i abusos de poder que s’hi cometeren.
Els diners van d’una butxaca a un altra o quan en manquen cal una màquina que creï bitllets nous per cobrir les necessitats, fet que provoca les devaluacions. Com estàvem integrats a la Comunitat Europea la devaluació espanyola no era possible i la nostra economia només es podia restablir, reduint les sortides de les arques estatals d’Hisenda, retallant les inversions o limitant les pensions, paralitzant els sous dels assalariats, malgrat haver de suportar un atur que era el més alt d’Europa. La banca s’havia de salvar per mantenir l’economia global i l’Estat no va dubtar d’injectar-li milions i milions d’euros. Però les entitats, per anivellar els resultats, encara va haver d’acomiadar milers d’empleats i portar a cap reduccions de despeses generals per poder ensenyar als seus accionistes els beneficis i el corresponent repartiment de beneficis.
Així han desaparegut dotzenes d’entitats, com Caixa Tarragona, que disposava d’oficines a la gran majoria dels pobles petits de la província. En haver-se tancat aquests establiments, els seus clients, s’han de desplaçar al poble més gran del costat o al cap de comarca per realitzar les transaccions ordinàries. El despoblament rural és un fet que creix de forma desorbitada en els petits pobles, que fa emigrar els joves del municipi i de la comarca, sobretot els universitaris, que troben feina adequada als seus estudis, i només s’hi queden els pensionistes i uns quants pagesos. A menys gent al poble, l’activitat econòmica es redueix, tanquen les botigues existents, han de pagar més pels serveis que als pobles grans i, per exemple, el preu de la sardina a la peixateria l’han de comprar a més del doble per quilo o anar-la a comprar a quilòmetres de distància on hi ha competència i més venda que fa abaratir el seu preu. Els negocis s’extingeixen, petits empresaris tanquen en jubilar-se, i exhaureix l’activitat econòmica. A menys gent, més misèria i menys possibilitats de creació de negocis.
I mentre això succeeix, els bancs amb fusions, absorcions i amb l’ajuda de l’Estat, segueixen guanyant diners i els seus alts directius percebent sous milionaris, no doblats o triplicats en relació a qualsevol excel·lent empleat de la mateixa organització, sinó multiplicats. L’exemple el tenim amb l’expresident d’una gran entitat, jubilat exprés per les suposades relacions delictives amb el comissari Villarejo, que mantén una pensió d’un milió d’euros mensuals i amb divuit escortes a càrrec del banc. Tot clarament paradoxal i poc intel·ligible pels mortals que han de treballar i guanyar-se el sou de cada dia amb un esforç raonable.
I així, els pensionistes dels petits pobles, alguns no disposen ni de caixer automàtic per cobrar la pensió que perceben pel banc. I, aviat, com les entitats guanyen, segons ells diuen, pocs diners, cobraran comissió per cobrar pel caixer. Aquest pensionista percep menys de 700 euros cada més i el president del banc esmentat 1500 vegades més mensualment i amb els serveis pagats.
És hora que el “govern més d’esquerres de la democràcia” vagi acotant temes tan irracionals i incomprensibles per la gent del comú. No se’n val que l’avi s’hagi de desplaçar per cobrar la pensió, a vegades a 30 quilòmetres lluny, i Caixabank pugui acomiadar més de 8.000 empleats, que part de les indemnitzacions aniran a càrrec de l’Estat. I com l’Estat ho som tots, també sortiran dels impostos que el pensionista del poble amb 700 euros mensuals aportarà amb la part alíquota corresponent.
El govern ha de legislar per combatre aquestes irregularitats que destrossen el principi d’igualtat entre els ciutadans, tal com marquen els principis de la Constitució Espanyola. Qualsevol habitant ha de disposar dels serveis bancaris homologables entre un poble petit i un cap de comarca. Ha de disposar el cobrament de la seva pensió a un caixer, sense comissions, o se li han de portar els diners a casa i lliurar-los-els a mà. El cost pel banc serà més alt però comprensible i raonable quan de les arques estatal surten diners per incrementar els seus beneficis i acomiadar milers de treballadors.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari