Les eleccions autonòmiques a Madrid marcaran el futur d’Espanya i de Catalunya. De Catalunya, sobretot. Perquè l’obsessió innata dels espanyols és Catalunya: què fan, què pensen, com parlen… els catalans. Ho és de fa segles, fins i tot d’abans d’incorporar-nos a Castella i fer-nos espanyols. Les unions, majoritàriament parlant, són bones; “la unió fa la força”, deia el meu pare, carregat de bona voluntat, seny i afany de pau entre gents de pensaments distints. El ser diferents, dins la unitat que diversifica el funcionament social, econòmic i humà, és bo per la societat. Precisament i gràcies a les diferències, els pobles creixen, la cultura augmenta, la inquietud continua i l’economia progressa. El concepte d’unitat s’ha basat en el malentès de destruir les diferències per convertir-nos iguals; mateixa llengua, mateixa idiosincràsia i mateix pensament. Tots a una, sota la mateixa direcció.
La unió, guanyada fa tres-cents anys, portava implícita el sentit de fer-nos iguals. Mentre que per fructificar i recosir les diferències, per guanyar-hi tots, en qualsevol unió, cal enteniment, respecte mutu i bona voluntat. Mai això ha succeït entre Espanya i Catalunya; així ho expressava el rei Joan Carles fa vint anys al Premi Cervantes quan deia que la llegua catalana mai havia estat perseguida. Espanya entén que Catalunya ha de seguir els passos que es marquen des de Madrid. I vet aquí la contrarietat que avui advertim més de la meitat dels catalans respecte a Espanya i que ens aboca a la disconformitat.
Això ho viurem quan a l’autonomia de Madrid, governi qui governi, com a resultat de les eleccions del proper dia 4, Catalunya hi sortirà perdent. És molt trista aquesta asseveració anticipada de mals auguris però els corriols marcats ho adverteixen. Queda clar que el PSOE per combatre el PP va donar ales a VOX i ara en paga les conseqüències. Tampoc que ningú s’alegri de les batusses entre VOX i Unidas Podemos, com enemics ancestrals. Les bales de fusell dins de les tres cartes rebudes al Ministeri de l’Interior, i altres amb ganivets ensangonats, dirigides a altes personalitats, avisen d’un trasbals nacional i aquí queda. Els calbots els han de rebre els dissidents; aquells que pensen i obren diferent, segons la proclama de “comunismo o libertad” i, sobretot, els catalans discordants i fons del problema.
Els que sempre han manat, pel davant o des del darrera, no volen que res canviï; tot ha de continuar igual en benefici d’uns quants. Saben transmetre els seus criteris a la resta a la ciutadania de qualsevol regió. I governarà la regió de Madrid la dreta o l’esquerra, i com Catalunya, sempre la tenen impresa en les consciències, qualsevol llibertat assolida dels drets humans i les llibertats dels pobles, haurà d’anar enrere per mantenir els equilibris polítics i no contrariar la resta dels espanyols. Les batusses entre els dos blocs, Ayuso o Gabilondo, res arreglaran i perjudicaran l’essència de la democràcia destruint part dels seus pilars fonamentals.
Recordin que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat pels parlaments respectius, referendat pel poble català i suspès pel TC, va ser l’arma llancívola del PP contra el PSOE, per aconseguir el poder a l’Estat. Rajoy guanyà la presidència del govern per majoria absoluta. Catalunya serví d’excusa, i a la vegada, es va perdre l’oportunitat, a Espanya, i aquí, de mantenir-se conformada dins l’Estat, quan pretenia trobar el camí de respecte mutu amb el nou Estatut. I d’aquell fangà, barallant-se entre ells, arribà l’emprenyament del poble català i la resposta dels que res volen canviar. Rajoy, amb la seva majoria absoluta i inoperància habitual, tancà les portes a trobar solucions polítiques a l’error de les signatures sorgides del seu partit i amb la coresponsabilitat del TC, dominat pels seus. Un error polític, provocat per guanyar unes eleccions estatals, que s’havia de solucionar per la via política, el convertiren en judicial. I la resposta provocà les manifestacions multitudinàries de la revolta general i referèndums… desobediències, presons, multes, inhabilitacions, exilis i el desprestigi mundial d’unes togues que s’equivoquen un cop i un altre. Tots hi hem sortit perdent i la divisió impera a tots nivells, gens bo per ningú i contrari a la comprensió mútua.
Per això he titulat l’article “De Madrid al Cielo”. Allí passen les coses, la política segueix els camins del “populismo castizo”, la dreta extrema hi governa de fa 26 anys, hi viuen els ideòlegs de sempre que res volen canviar, la corrupció s’ha apoderat de les classes dirigents, gaudeixen d’una renda el 15% més alta que la mitjana europea mentre que Espanya la té un 30% per cent per davall. Dominen, manen i imposen mentre la capital s’engrandeix. Les grans multinacionals s’hi instal·len, les grans fortunes s’hi concentren, els impostos són més barats, alguns ni existeixen, com el de successions, mentre que Espanya es deprimeix lentament. Les províncies que l’envolten es despoblen on només hi queden els jubilats, i l’economia s’extingeix. La voluntat de les elits que viuen còmodes a la capital l’han convertit en el paradís.
Però la reprimenda continuarà perquè es combat la diferència, malgrat que el PIB madrileny hagi sobrepassat el català, encara que la nostra producció industrial els dobla en quantitat i exportem més que ningú. Ens volen aigualir, però ens mantenim ferms i amb voluntat de prosseguir. Les cúpules judicials, per molt que imposin la repressió i la venjança, dirigides pels que ara es barallen, mai exhauriran el sentit empresarial i innovador de la nostra gent. Som com som, i patirem quan s’hauran restringit encara més els drets humans, amb l’excusa del nostre emprenyament com a fons. Les seves lluites fratricides gens ens beneficien quan limiten els drets aconseguits com a base de la democràcia. I així, cada cop Madrid serà més rica, mentre les llibertats dels ciutadans espanyols quedaran restringides, i l’Espanya dels planells castellans es buidarà irremissiblement, empobrida i despoblada. Madrid gran i Espanya empetitida!
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari