Este cap de setmana, el vermutet que Sisquet i Moixó acostumen a pendre’s sota el cel de Barna té lloc al Parc Teodor González, amb privilegiades vistes a l’avinguda de la Generalitat. Els dos amics han coincidit, per primer cop en molt temps, a la ciutat que els ha vist nàixer i fer-se grans. Abans d’anar a dinar amb les respectives famílies han decidit mantenir la seua acostumada cita per parlar de la jornada futbolística del dia anterior, mentre els coloms del Parc passegen, coixos i pollosos, entre les taules parades a la recerca d’alguna engruna que emportar-se al pap.
—Acabaré havent de donar-te la raó, Moixó. Acostumo a vore sempre l’ampolla mig plena, però a força de presenciar com ens anem deixant, puntet rere puntet, la lliga pel camí, em costa continuar pensant que celebrarem amb un bon àpat a la Barceloneta el triomf final del nostre equip. Tot i que, amb independència de l’empat d’ahir amb l’Atlètic o la derrota encaixada contra el Granada, la lliga la vam perdre en aquella desastrosa primera volta que vam fer. Trenta-set punts només; misèria i companyia. Estem tendrets encara. Soc dona de fe, però quan veig que ni els jugadors creuen en les seues pròpies possibilitats… em vaig tornant escèptica. Com a mínim m’alegra que no ens marqués el mossegador Suárez.
—La fe mou muntanyes i s’ha de lluitar fins al final, sempre, sigues creient, agnòstic o descregut com una flor tardorenca. Mira estos coloms que mos volten com voltors en miniatura, confien que una pataqueta mos caurà o que los donarem un tros d’auliva. Lo Barça enguany ha fet esta funció de gota malaia, persistir, no abaixar los braços i competir. Però l’ha feta a mitges, no li ha donat per a més. I quan teníem lo caramelet mig embotit a la boca pensant que encara faríem lo doblet, s’ha desinflat. I és que l’equip, no mos enganyem, està tendret com un plançó acabat de plantar. Ilaix, Mingueza, Dest, lo mateix Pedri, verdegen com los camps d’arròs al juny. I dels veterans, algun n’hi ha que demana a crits una cessió al Barça Legends…
—En canvi, una cosa que vam fer bé és que no mos vam equivocar amollant Luís Suárez. Tenia una actitud al camp amb los jugadors joves que ratllava el mobbing. Escridassava, humiliava i cohibia. No crec que cap dels que ha despuntat esta temporada ho haguera pogut fer d’haver estat a Can Barça l’uruguaià. A banda, crec que separar Messi dels seu amiguet l’ha acostat a la resta de la plantilla.
—Lo problema amb Suárez és que, tot i reconèixer que potser havia arribat l’hora d’obrir-li la porta, no se va fitxar ningú per a suplir la funció que fea, un 9 bregador que se buscava la vida fixant los centrals i rematant tot lo que li arribava a prop. Era un pistoler de gallet fàcil. Segurament també amb los nois joves, sí, però lo club no va ser elegant amb ell. Espero que l’any vinent mos arribe un 9 en condicions i carregat de pólvora, perquè ara mateix mos falta poder d’intimidació i som lents com lo cavall del dolent de les pel·lis de l’oest. I una altra cosa, Sisqueta, tu veus a Koeman a la banqueta la temporada que ve?
—Si poden fitxar una millor alternativa, no. Me sap mal per Ronald, perquè a banda de ser llegenda viva del club, va venir en un moment complicadíssim. Durant lo temps sense president, va ser ell qui va erigir-se com a perfecte portaveu del Barça, i ha portat l’equip a guanyar la Copa del Rei i a somiar en un possible doblet a final de temporada. Però encara no li han ofert una renovació. Si la directiva ho tingués tan clar ja li haurien posat una oferta sobre la taula.
Ja saps que no entenc que tanta part dels mitjans facen volar coloms a la possibilitat que vingue com a entrenador Xavi. Què ha fet? Enguany ni ha classificat l’Al-Sadd per a les eliminatòries de la seua Champions. Abans que al de les celles depilades jo voto per García Pimienta (que no serà perquè li manca pedigrí i influències als diaris). Tu què en penses d’això dels coloms amb Xavi?
—Jo també començo a vore que Koeman té los dies comptats. L’únic que lo salvaria seria guanyar la Lliga, però tal com estan les coses lo veig més fora que dins. També és veritat que en les cites importants han fet misto ell i l’equip. Potser lo mèrit més gran que haja tingut Tintín és foguejar-mos los jóvens —que no és poca cosa— i haver vingut quan ningú volia vindre, a banda de la Copa, clar… Però en un club com el Barça és un currículum discret i començo a vore que l’entorn està començant a demanar lo seu cap com feen en los bandolers al nord del Rio Grande: Wanted: Ronald Koeman, dead or alive.
I de l’amic Xavi ja saps lo que penso i coincidim. Com a personatge no me pot caure bé un paio que fa apologia de les bondats d’un país com Qatar. I l’estètica també compta o no?, que per alguna cosa som lo Barça. Com a coneixements futbolístics, pos segur que ne deu tindre més que natros, que tampoc cal massa, que si alguna cosa he après d’estes xerrades que fem és que no mos guanyaríem la vida d’analistes futbolístics.
Per cert, un altre vermut, Sisqueta?
I abans que Sisqueta puga assentir amb el cap, un periquito àgil i veloç com un falcó sorprèn els nostres amics i els coloms que se’ls arremolinaven, i s’emporta amb el bec un cacauet perdut que quedava al plateret de l’aperitiu. I alça el vol amb les seues plomes blanc-i-blaves al cel…
Fes el teu comentari